COL·LAPSE, o l’avenir il·limitat de l’obscenitat

6.12.2018

Fins el 13 de gener de 2019 s’exhibeix el projecte COL·LAPSE, una mostra que recorre el treball performatiu de l’artista Joan Morey, que contempla un programa de performances i una performance site-specific que es durà a terme en algun lloc de la ciutat per tensionar la retrospectiva en el seu conjunt.

Joan Morey. ‘LLETANIA APÒRIMA’ (2009). Performance, reenactment, 2018. Fotografia: Noemi Jariod

“Un lloc on el passat desconegut i el futur emergent es fonen amb un vibrant brunzit sense so. Entitats larvàries esperant un ésser viu”. D’aquesta manera, William S. Burroughs descriu la Ciutat Composta, on “nois es reclinen als arbres masturbant-se lànguidament, gent devorada per malalties desconegudes escup als vianants i els mossega i els llança pus i crostes i agents patògens diversos (insectes sospitosos de ser portadors de malalties) amb l’esperança d’infectar algú” (The Yague Letters). L’obscenitat descarnada de les epístoles de Burroughs, que va deixar el seu pas per Llatinoamèrica en busca d’alguna cosa més que poesia, és el que ens segueix seduint de l’emblemàtic beatnik. Però la seducció de l’escriptor no és de l’ordre d’allò real, sinó d’allò imaginari, com diria Jean Baudrillard. És a dir, ens sedueix perquè entre la situació real, els seus viatges psicotròpics i frenesí sexual, fa ús de la fantasia com a somni seductor, que s’encarrega de treure les coses de l’àmbit d’allò visible, per situar-nos en el de la representació. Com senyala el filòsof francès, en aquest lloc el protagonista és l’artifici i el ritual, una sort d’energia malsana que ens allunya de Déu i d’allò natural, per situar-nos en el desig i el gaudi.

És el cas de COL·LAPSE de Joan Morey (Mallorca, 1972), al Centre d’Art Contemporani de Barcelona – Fabra i Coats i el Centre d’Art Tecla Sala, un gran projecte audiovisual i performatiu on, parafrasejant a Baudrillard, l’obscenitat té un avenir il·limitat. A través d’un exhaustiu treball de documentació, suport del qual són les vitrines, pantalles de vídeo i dispositius de so, es poden repassar els diferents elements que han articulat els seus projectes en el temps que avarca la retrospectiva: objectes BDSM, com peces de roba de làtex, canelleres, dilatadors anals i d’uretra; píndoles contra el VIH  i profilaxis preexposició (PrEP), així com tests ELISA; DVDs de les pel·lícules Salò o le 120 diornate di Sodoma de Pasolini i Gritos y susurros de Bergman; llibres d’Artaud, Bataille i San Agustí, així com de Foucault, Klossowski, Deleuze i Guattari; sons de lectures dramatitzades de Beckett i Steinbeck. Els documents funcionen com empremtes i vestigis, cadàvers d’allò real que evidencien les pràctiques de submissió i domini que han donat forma a la il·lusió de la veritat. Com diu Baudrillard, la realitat és una gossa, una bitch fatal i en el relat negre de la desaparició d’allò real no hi ha mòbils ni autors. En aquest sentit, en el projecte de Morey cada document exhibit manifesta el seu rebuig a la credulitat en la nuesa, ja que la realitat és incomprensible i les empremtes de les seves performances són actes de fe. Per això, les vitrines amb múltiples elements d’arxiu de les seves performances i processos creatius tenen un valor simbòlic que, en opinió de l’artista, funcionen com reliquiaris que uneixen diversos elements temporals i ofereixen a l’espectador la veracitat de cada performance. Diu Joan Morey: “les vitrines necessiten a l’espectador com un creient que visita una església i que deposita la seva fe en una relíquia. Però aquí la seva creença es basa en l’art contemporani, en aquesta espècie de tomba oberta a la que podríem anomenar COL·LAPSE. Joan Morey”.

En cadascun dels seus projectes performatius Morey superposa els referents que composen el seu univers, els estreny, els enreda, els confon, els fa col·lapsar, contribuint a abolir la distinció entre producció i consum, creació i còpia, ready-made i obra original, com afirma Nicolás Bourriaud. Caracteritza a aquest tipus de pràctica artística l’activació i desactivació de referents, en la mesura en què l’autor administra figures del cine, de la literatura, de la filosofia o elements més recents de la cultura popular en oposició a una idea estàtica de l’art. En efecte, en l’exhibició del Centre d’Art Contemporani de Barcelona – Fabra i Coats, una vitrina mostra els elements de la performance Nueva ola o Desencert (2004), treball realitzat a partir de la pel·lícula homònima de Jean-Luc Godard que serveix de guió sonor a l’artista: “em fascina la forma de treball de Jean-Luc Godard que treballa a partir de l’encadellat de referències, donant-los un punt de vista nou, diferent a l’original. Aquesta forma de fer també la veiem en figures com Fassbinder, Pasolini o en qualsevol pensador o filòsof contemporani”, diu Morey.

Joan Morey. ‘COL·LAPSE. Màquina desitjant màquina de treball’. Fotograifa: Eva Carasol

Encara que la performance mai deixa de ser el fil conductor de tots els seus projectes, el suport audiovisual atorga continuïtat en les seves accions, que moltes vegades són realitzades amb personatges i llocs que són impossibles de reproduir. És el cas de la performance Tour de force (2017) que va utilitzar diferents espais de l’edifici del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona (CCCB) i va reactivar l’entramat simbòlic de la ciutat al repassar les etapes del VIH i del SIDA, posant en evidència els mecanismes de control polític i social sobre el cos. Aquesta performance estava estructurar en 5 actes i un pròleg a càrrec de l’actriu Anna Sabaté, que personificava el VIH i SIDA amb una lectura dramatitzada que era gravada per una càmera que portava al seu cap. Els registres d’aquesta acció, i de moltes altres coses, es poden veure en la retrospectiva COL·LAPSE. Màquina desitjant, màquina de treball, que amb noves narratives vol mostrar que els seus projectes es generen al llarg del temps, depenent de la dimensió i longitud de les seves propostes. Així, les pantalles de vídeo que projecten els registres en la retrospectiva són una mena de làpides flotants que, segons Morey: “donen fe d’allò succeït, com les làpides que tanquen una tomba i en les quals apareix la inscripció de la data de naixement i mort de la persona a la que pertany el cos que amaga cada pedra funerària”.

Etiquetes: