Climent Connection

11.03.2013

Connectar amb en Climent, així d’entrada, resulta fàcil. Qüestió de bona disposició per conèixer gent i de química. Com la que hi ha entre ell i el seu  grup d’amics, una barreja entre club anglès d’alta volada i una colla d’homes-nen, d’aquells que s’ho entenen i s’ho perdonen tot, només després del simple gest de brindar de cervesa (aquí gintònic).

 

Josep M. Fonalleras | Foto Tot Girona

Som a prop d’en Climent, a l’encalç de les seves passes (o a les seves passes, podríem entendre) com ho fa el narrador del qual ningú en sap el nom i que la colla li encarrega  una àrdua feina  amb allò que el seu amic escriptor, que feia de tot menys escriure novel·les, havia començat abans de morir completament.

Aleshores, passa allò que passa entre aquells que busquen i allò buscat. Que s’acaben tornant l’un de l’altre i costa separar-ne els contorns. Així anem amb ells (finalment, tant se val amb quin dels dos!), a comprar a súpers de tercera, a viatjar una vegada i una altra al mateix lloc desconegut, a obsedir-nos, a abstreure’ns en la poesia hipnotitzant del vol dels estornells, a enamorar-nos, estimar-nos i deixar-nos perdre l’amor genuïnament, com hem fet tots.

Connectar amb l’amic Climent, així d’entrada, resulta fàcil. L’escriptor Fonalleras fa fàcil això que no ho és en absolut: Fer-nos sentir desubicats i còmodes alhora.

Una altra cosa és quan intentem connectar amb el relat que es busca, que sempre es busca. Hi ha personatges que ens poden resultar propers (fins i tot coneguts!), viatges a ciutats que molts tenim idealitzades i que ens sembla no conèixer mai prou bé. Hi ha dèries estètiques i altres complicitats cerebrals. Hi ha un muntatge hàbil i senyor, que estimula la curiositat i l’inici del que sembla un bon itinerari cap a algun lloc.

Alguna cosa apareixerà al final –ens diríem, àvids lectors, per dintre. Creuríem que estem davant d’una història detectivesca, on hi ha un desaparegut que ha deixat pistes per a la reconstrucció dels fets. Llavors seria qüestió d’anar atipant aquesta nostra punyetera voluntat de veritat. Seria qüestió d’omplir forats i ordenar papers, com els de la botida calaixera, que només li falta parlar de qualsevol cosa o proferir alguna cita d’algun filòsof plasta, d’un artista torturat o fumar un puro per ser el més entranyable dels personatges.

En aquest cas ens preguntaríem: De què anava la suposada novel·la d’en Climent?  Ben diferent del que es pregunta l’escriptor Climent: “Com escriure-la”?

Les respostes són un relat fragmentari i surador, que va a la deriva i que agrupa essències, com s’agrupen a la platja les closques de petxines i altres desfetes marines després d’un temporal. Com la història del naufragi del vaixell de mercaderies: “L’any 1992, un vaixell que feia la ruta de Hong-Kong als Estats Units, va perdre, per culpa de la mala mar, part del seu carregament. Eren ànecs de plàstic. Aneguets d’aquests de les fires. Es van escampar per tots els oceans. L’any 2002, a les costes de Galícia van aparèixer milers d’aquests aneguets, sense pintura però encara intactes. Ja no eren grocs, però continuaven sent de plàstic. Havien surat durant deu anys sense que ningú se n’adonés, sense rumb, sense objectiu. O és que us penseu que l’exèrcit d’aneguets orfes volien arribar a algun lloc?”

Així, pels lectors de trames concloses i profunditats previsibles, en Climent esdevindrà un frau. Algú del que no val la pena d’esperar-ne cap cosa, que se’n va amb les mans buides, que els deixa sense res o, el que és encara pitjor: Els deixa coses per fer! Com ara fer encaixar la presència de la mort  amb la concepció de la literatura com l’expressió d’allò just i necessari. O empatitzar dolorosament amb l’actiu sofriment del constructor de lletres i estar-nos, encantats fins el final, “dins d’un rusc que es va formant, com una abella que no està per la feina, sinó per observar com creix l’edifici des de l’interior”.