Clara Peya: capacitat i voràgine

3.12.2018

Dissabte passat Clara Peya i la seva banda van defensar amb esperit i conseqüència el recent disc “Estómac” al Temporada Alta, rendint-lo en viu més enèrgic i polièdric, davant d’un públic que també va ser entusiasta i entenedor.

Clara Peya en una imatge promocional del seu disc ‘Estómac’. Foto: Dorothee Elfring.

Cada any a inicis de desembre, el Temporada Alta programa al Teatre de Salt algun concert amb noms propis i majúsculs de l’escena alternativa catalana. D’aquesta vegada, el darrer 1 de desembre, la loteria li va tocar a Clara Peya. La compositora de Palafrugell presentava el seu últim llarga-durada, “Estómac”, que ella mateixa presenta com la vindicació d’un perfil emocional més visceral, oposat a l’amor romàntic simbolitzat tradicionalment pel cor. Més enllà del seu caràcter conceptual, el disc és francament aconseguit, amb bona producció i un tenor estilístic descentrat i polifacètic, en el que es barregen les voltes de canyó del jazz i del pop amb irradiacions electròniques, que fan parades per l’acid jazz, el trip hop i o el dubstep.

Com es pot encarar en directe un bon disc? Pots replicar-lo, nota per nota, compàs per compàs, o pots arriscar i fer-lo més àgil i intens, com ones expansives, amb afegits i al·licients inherents a les potencialitats del viu: és aquesta l’opció que, amb generositat i intel·ligència, van fer Clara Peya i el seu equip (músics i tècnics inclosos) – cosa que va quedar molt clara des del medley inicial, entre la declaració d’intencions d’”Estómac de plàstic” i l’èpica de “I jo pensant” – mantenint la roda viva de l’eclecticisme, però amb més fondària, amplitud i sentit de l’espectacle.

Amb tots els cinc músics vestits de colors tardorencs, la banda sonava calibrada, sabent explorar -i explotar, can calia- els recursos i les opcions que aquests proporcionen: teixint solos de teclat i de baix, duets entre piano i veu o encara la sorprenent i atlètica dialèctica entre les dues bateries. Tècnicament el so va ser impol·lut i la il·luminació magnífica en els clarobscurs i els vermells crepusculars, que van beneficiar moltíssim la vetllada en l’àmbit visual, que els ulls també escolten.

Peya no fa les veus principals, però ho viu passionalment en primera persona, volant a rasar sobre el piano, ensenyant el camí a les aus migratòries. Sí que s’encarrega de rapejar, escapant-se amb eufòria del teclat per afrontar el públic en “Com vèncer el pols” o en el rescat de “Oceanes” (tema-títol de l’àlbum anterior). I també canta a “Tierra de hielo” una tendra i melangiosa cançó en castellà amb cert rímel al mode de Wim Mertens (una influència que es nota igualment en altres temes, com ara “Circular”). Pel seu torn, la vocalista, Magalí Sare, amb un posat una mica Broadway, es defensa bé tant en la introspecció com en els moments de creixent, tot i que el seu registre és pura dolçor i potser li falta el punt visceral que Peya reivindicava.

És que res és perfecte, començant pel món on vivim. Tant la compositora com el baixista (i productor) Vic Moliner ja havien fet un parell d’intervencions en clau ‘progre’; i van després donar espai i veu al col·lectiu antiracista de Salt, per denunciar la segregació institucional que pateixen immigrants i minories. Òbviament, no posem retrets al fet que els músics articulin consciència social, mentre es tingui clar que són preteses extramusicals i que no n’han de cobrar dividends artístics.

Per anar cloent, es va oferir “Cicatrius”, en una prestació molt més rockera que en el disc, que així se sostén correctament: amb la capacitat de transmutar-lo amb voràgine en el directe. Tal com passa amb el públic gironí, tradicionalment circumspecte, i que ve últimament brollant en entusiasme. Ací, l’audiència no va dubtar en aplaudir dempeus, forçant un segon bis, i allargant la durada del concert a una hora i tres quarts.

Sonava llavors l’adorable “Tard, tard”, que no es podia ser més explícit a l’hora del comiat. Però era merescut. Sortíem -tots i totes- amb somriures genuïns.