Ciutats ferides: Berlín

”La literatura no pot fer cap altra cosa que fixar-se en les ciutats, parlar de les ciutats i, de fet, jo diria que és la literatura la que dóna vida a aquestes ciutats. En el sentit que la ciutat pot acabar sent només un escenari o un decorat si nosaltres no arribem al fons i no entrem a veure l’ordit d’aquesta ciutat, que són la vida de tots nosaltres amb els nostres patiments i il·lusions… això és el que dóna realment vida a les ciutats. La literatura té la virtut de ser com una lent d’aproximació que ens acosta a l’ànima humana, que és la de tots nosaltres, que patim, que lluitem i que somiem. Per tant, les ciutats necessiten de la literatura i la literatura s’inspira en les ciutats.”

Amb aquesta reflexió Carme Arenas, que guiaria dues converses, va obrir l’apartat Ciutats ferides del festival MOT el passat divendres 17 d’abril a la biblioteca Carles Rahola de Girona. Una reflexió que serveix com a manifest per a tot el festival, ja que a totes les converses s’hi va reflectir la importància de la interrelació entre aquests dos termes: ciutat i literatura. Tot seguit va presentar els protagonistes de la conversa: el prestigiós poeta, cronista i assagista neerlandès, Cees Noteboom, i Josep Maria Martí Font, escriptor i periodista.

Va obrir la conversa Cees Noteboom explicant com la seva vida ha estat des de sempre molt lligada a les ciutats, i concretament a Berlín, a causa de la mort del seu pare a la guerra, fet que ja el lliga a Alemanya d’una manera molt propera. Però també se sent lligat a d’altres ciutats que han marcat el curs de la història com és el cas de Budapest, on s’hi va estar l’any 1956, quan els russos van envoltar Hongria. També era a Berlín el dia que va caure el mur; sens dubte, el destí ha volgut que sigui una persona de la seva qualitat humana i literària qui ens expliqués aquest esdeveniment tan determinant en l’acció política dels anys posteriors. Josep Maria Martí Font va continuar la conversa explicant petites anècdotes de quan vivia a Berlín i sobre les quals anava enllaçant les seves l’autor neerlandès. Així, van aconseguir portar l’atmosfera gris i freda de l’Alemanya dividida a l’auditori.

El mur no només era una divisió física, sinó que durant vint-i-vuit anys també va suposar una divisió social, mental i econòmica. Noteboom va dir que “había un mundo diferente a veinte metros. Incluso cuando paso ahora, aunque suene ridiculo, siempre voy con la sensación de que hay algo, seguro que a él le ocurre lo mismo”. Josep Maria Martí Font va reblar: “Una de las cosas que más impactaba cuando pasabas a la otra parte de Berlín, […] era la sensación de cómo desaparece esa división radical entre dos mundos, porque cuando uno cruzaba a pie por Checkpoint Charlie salía del gran escaparate, de esa pecera con decoración de bazar chino […] en cambio al otro lado era como darle la vuelta al calcetín: no había un solo anuncio, no había gente en la calle… De hecho, ver a tanta gente en el lado del Este nos confirmó la caida del muro. Esa división tan tremenda desapareció en unos meses.”

La qüestió de la memòria és un tema molt important perquè una ciutat continuï endavant; una ciutat ha d’acceptar i reconèixer el seu passat per poder-lo superar i continuar cap al futur, perquè sinó es crea un estat d’estancament mental que es projecta en el no desenvolupament de la ciutat. La desmemòria d’un país té el perill de fer caure en els mateixos error més endavant. Llegint aquests autors —presents abans, durant i després de la caiguda del mur— ens fa pensar que és una memòria falsejada o inclús mercantilitzada. Així ho va definir la conductora de la conversa, i ho va confirmar Noteboom que va dir que a Alemanya no va fer aquest procés de dol fins a deu anys després, als anys seixanta, quan els nens de la guerra ja havien crescut prou com per preguntar què havia passat a la guerra i què havien fet els seus pares o avis. Als anys cinquanta, en canvi, eren els anys de plom, durant la unificació ningú preguntava res, no es volia qüestionar el passat, només es volia mirar el futur. Fet que no han fet els espanyols ni els japonesos, però a Alemanya ho han fet de manera completa, ara es pot dir que ho han superat i, actualment, és un tema que els joves han deixat enrere.

El mur no és un element de mesura del temps, com ho és per a moltes generacions com la dels protagonistes de la conversa; pels joves no hi ha un abans i un després, no hi és al seu imaginari col·lectiu: simplement ha desaparegut.