Cites. Quan diuen que no i volen dir que sí

12.07.2016

A l’episodi d’ahir, Cites va tornar als orígens: la tensió sexual. Si aquesta temporada està destacant per introduir ingredients perifèrics de la simple cosa romàntica, el darrer capítol va fer la sensació de tornar allà on la sèrie se sent més còmoda: diàlegs llargs i creuaments de mirades per anar construint una calma tensa mentre el to de la conversa va pujant gradualment.

La Gina pensa que el Marc surt amb la Clara i es posa gelosa | Cites TV3

La Gina pensa que el Marc surt amb la Clara i es posa gelosa | Cites TV3

En aquests tipus de seqüències, el realisme de cada línia de diàleg es posa sota la lupa una vegada i una altra, fins al punt que qualsevol frase “que nosaltres mai diríem” ens pot fer fora de la conversa mentre que un procés d’identificació amb els personatges reeixit ens embadaleix durant tot el que dura la cita. Els diàlegs romàntics de Cites funcionen millor quan aconsegueixen aquest efecte que en anglès s’anomena llesca de vida, un terme afortunat que funciona perfectament quan es tradueix al català. Com en l’operació de tallar el pa, l’èxit rau en el fet que la porció que extraiem del tot estigui prou ben seccionada perquè, en cas de voler tornar a ajuntar-les, el tall hagi estat tan net que sembli que ni tan sols s’ha produït. En general, les dues cites d’ahir tenien aquesta vocació eminentment realista i, en general, les dues se’n sortien. Ara bé, una curiosa paradoxa les separava: mentre la cita amb més diferència d’edat ens mostrava una trobada entre iguals, la xerrada entre dos coetanis estava marcada pel paternalisme.

La Gina i el Marc són dos personatges que funcionen, ben perfilats i amb caràcters i maneres de parlar versemblants. A més, la Marina Salas i el Nao Albet són dos actorassos que saben donar vida a les seves línies de guió. Precisament per la bona feina a l’hora de construir els personatges i la relació, la manera com han acabat junts suposa un grau de frustració proporcional. I és que el paternalisme del Marc encarna tot allò que hem deixat enrere en les relacions contemporànies, sobretot si tenim en compte que parlem de joves intel·ligents i sensibles. La confiança del Marc en ell mateix, lluny de semblar entranyable i donar-li punts d’old fashioned boy, el que fa és rebentar el marcador de naftalina. Tots ens hem trobat en algun moment amb aquesta estratègia de seducció absolutament incomprensible i que, en un món just i millor, sempre hauria de portar al fracàs: la persona que sap millor que nosaltres el que realment volem i, diguem el que diguem, ens mira amb un somriure burleta. Tots els esforços que fem per desmentir-lo només fan que alimentar les seves conviccions, com si ens haguessin atrapat en unes arenes movedisses. Sense ser patrimoni dels homes, es tracta de la posada en pràctica del tòpic masclista segons el qual, quan una dona diu no, en realitat vol dir sí. El Marc exhibeix aquesta insuportable seguretat en ell mateix fins que perpetra un elaborat engany per obligar la Gina a confirmar el que ell ja sabia: que l’estima.

Tota la trama està perfectament construïda. El món és ple de paios que creuen que la manera de seduir del Marc és l’única que hi ha, probablement perquè ho han llegit a un manual d’autoajuda per lligar que li explica “el que realment volen les dones”. El problema és que un personatge com la Gina sigui tan bleda com per recompensar aquesta actitud. La Gina que ens ha mostrat la sèrie preferiria empassar-se els sentiments només per impedir l’èxit d’una operació pensada des de la condescendència. La culminació d’aquesta relació em va fer pensar en El lado bueno de las cosas, una comèdia romàntica del 2012 que va llançar Jennifer Lawrence cap a la fama –i cap a un Òscar absolutament immerescut–. El geni de la pel·lícula és que –aquí ve un petit espòiler– acaba bé. Ridículament bé. Els personatges parlen al llarg del film de com els desespera que les grans obres de la literatura que han definit el cànon d’allò que és art sempre acabin malament, oferint una visió pessimista del món. Gràcies a aquestes reflexions, el final feliç contra tot el que indicaria la lògica està perfectament justificat. El final de la Gina i el Marc sembla beure d’aquesta voluntat legítima de reivindicar el sucre però, a diferència del que passa a la pel·lícula esmentada, ells no han adobat el terreny per a la cursileria. El temperament de la Gina només permetia una relació d’igual a igual amb el Marc que no es va produir en cap moment.

En canvi, la cita entre el Dani i l’Àngels va tenir l’encert de posar els personatges al mateix nivell. Malgrat que, literalment, l’Àngels podia ser la mare del Dani, els dos es tractaven com persones adultes. Les bromes que jugaven amb el fet de la diferència d’edat eren les mateixes que qualsevol parella real hauria fet en les seves condicions i, en lloc de situar els personatges dins dels tòpics, els allunyava d’ells. El més obvi d’una cita hauria estat escenificar l’objectivació mútua. Una mena de masturbació recíproca en què MILF i yogurín es complementen a la perfecció. I, si bé tot això va passar en certa manera, l’Àngels i el Dani van aconseguir reflectir una connexió real entre dues persones que s’atrauen enmig d’una nit estranya i que, com resumeixen els Manel a “En la que el Bernat se’t troba”, “ens vam posar d’acord, vam conversar, vam riure i hem fet l’amor”. A la conversa flotava aquest “posar-se d’acord” que denota una relació entre individus que es reconeixen mútuament com a quelcom més que instruments per fer realitat una fantasia. Això va fer que no només el sexe semblés la conseqüència necessària del flux de la relació, sinó que un moment tan delicat com la xerrada postorgàsmica tingués prou naturalitat.

L'Àngels i el Dani s'acaben embolicant | Cites TV3

L’Àngels i el Dani s’acaben embolicant | Cites TV3

Queden tres episodis de Cites i la majoria de trames s’estan tancant de manera més aviat dolça. Aquesta visió més lluminosa de l’amor és molt coherent amb el rumb de la temporada que lluita per aconseguir un equilibri difícil: realisme i optimisme. Com els protagonistes de El lado bueno de las cosas, tendim a identificar la visió del món cínica i descreguda amb la narrativa de qualitat i el final feliç amb un sedant per als que no volen veure les coses com són. És per això que no hi ha res més subversiu en el panorama actual que travar una bona història amb un final ensucrat. Cites no sempre aconsegueix quadrar el cercle perquè és una sèrie amb moltes ànimes: unes que estiren cap a la versemblança i unes altres que estiren cap a l’entreteniment. És per això que els finals de cada trama són tan importants: un cop hem creat unes expectatives diferents per a cada relació i acceptem que no totes les històries han de ser vistes amb el mateix prisma, podrem jutjar la coherència de cada parella amb el to que ella mateixa ha creat. I crec que la Gina era de les que quan deia que no, volia dir que no.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. De tots els capítols, el pitjor. Inintel·ligible de llengua. No s’entén. Sense dicció. Un guió pessim. ¿Que no ensenyen dicció a les escoles de teatre? El paio que feia de Carlos I a la sèrie espanyola Carlos I, Emperador, parla només per ell. La Marina Salas (la parella del Nao Albet) es menja la fonètica com si fossin donuts. I la Carme Elias, com que és de la vella escola, és l’única que s’entén una mica. Si no actives el subtitulat, no pesques res. ¿I encara queden capítols? La segona tempora de ‘Cites’ ha estat un absolut fracàs. Les audiències ho constaten.