Cites. Per què ens atrauen tant els mascles alfa?

31.05.2016

“L’amor només és luxúria amb gelosia afegida”, diu el personatge interpretat per Charlotte Gainsbourg al final de Nymphomaniac, de Lars von Trier. Aquest discurs escèptic sobre l’amor, que posa el focus en la negativitat que l’acompanya, ens serveix com a marc per pensar sobre l’episodi d’ahir de Cites. Les dues històries que vam veure parlen del factor que dóna peu tant al desig com a la gelosia: la dependència.

Núria Gago i Alfonso Bassave es van retrobar ahir a 'Cites'

Núria Gago i Alfonso Bassave es van retrobar ahir a ‘Cites’

El Guillermo i l’Olga es van trobar en un context molt diferent que resol l’aura de misteri al voltant de l’home que va fer salivar mitja Catalunya. Sense grans sorpreses, hem descobert una barreja entre Christian Grey i Don Draper, lamentablement amb més ingredients del primer que del segon. De les mil i una coses que justifiquen la infàmia que envolta l’univers de Cinquanta Ombres d’en Grey, potser la que més ens indigna és la necessitat de retratar la seva partenaire com una bleda assolellada. Feia mal veure a l’Olga embadalida pel tòpic amb potes del Guillermo, sense que la situació deixés de ser versemblant en cap moment. I és precisament aquesta barreja entre ràbia (enveja?) i versemblança que sentim en observar relacions com la d’ahir la que ens pot servir d’excusa per intentar respondre una pregunta més que clàssica: per què ens atrauen els individus poderosos?

Si busquem visions pessimistes sobre la condició humana, sens dubte la psicoanàlisi és un lloc excel·lent per on començar. L’escola iniciada per Freud dibuixa l’ésser humà com una entitat incompleta amb una predestinació tràgica: anhelem profundament trobar allò que ens falta, però aquesta sensació de plenitud és només un estadi mitològic al qual mai arribarem. Segons el paradigma psicoanalític, el desig no neix de l’anhel de satisfer una necessitat de supervivència -que existeix, però és tota una altra cosa amb un altre nom-, sinó de la ficció que hi ha alguna cosa al món que restaurarà la nostra manca per sempre; que podem tornar a l’ataràxia intrauterina. Aquesta fantasia explica les nostres motivacions amb un meravellós gir: com que el plaer que busquem no existeix enlloc, l’objecte que creiem que el conté pot ser qualsevol, només cal que tingui sentit dins la nostra imaginació.

Haureu començat a endevinar quin és un dels candidats estrella com a posseïdor d’aquest objecte de desig: el Guillermo. I amb ell, tots els que Jacques Lacan, controvertit pensador i psicoanalista, classifica com a “mestres”. El mestre és, segons Lacan, aquell a qui l’altre no veu com a subjecte normal, sinó com a individu que posseeix la unitat que a nosaltres ens falta. En les nostres fantasies, oblidem que tots som éssers carencials i li donem al mestre la clau de la caixa que amaga l’objecte desitjat. Ell és perfecte i ho té tot i, per tant, ha de poder donar-nos allò que ens falta. El sadomasoquisme funciona tan bé perquè dins d’aquest flux entre desiguals tot queda tancat i les respectives profecies es compleixen: el mestre corrobora que “ho té” perquè algú li ho demana, i el sotmès sent que ho té a tocar perquè el mestre actua com si ho tingués. El problema és que aquest “ho”, segons el mateix psicoanàlisi, no el té ningú i, per tant, tard o d’hora la ficció ha de xocar amb la realitat.

Una imatge de l'episodi de 'Cites'

Si el Guillermo i l’Olga acaben reinterpretant les Cinquanta Ombres d’en Grey, doncs, podem esperar que el conte de fades d’un Guillermo ideal acabi anant-se’n en orris quan aquest s’adoni que necessita el reconeixement de l’Olga tant com ella necessita el seu. Estarien assolint un equilibri entre iguals més o menys com el que figuradament hi havia amb l’Albert (Julio Manrique), fins que la il·lusió d’alguna cosa millor va irrompre a la ment de l’Olga. Ja veieu que la naturalesa cíclica de l’amor és una font infinita per a la narrativa. Però si l’Olga parteix del desig de submissió, el que mou la trama de la Sara i el Marcel és tot el contrari: l’anhel d’una autonomia completa.

A l’episodi d’ahir vam gaudir d’una química millorada respecte a la cita inicial entre la Sara i el Marcel. L’acció al Casino, la barreja amb els amics del Marcel i l’aparició del Gerard van donar ritme i van evitar els diàlegs autoconscients on la parella resulta massa irritant -no pas la urticària buscada i ben resolta que despertava el personatge de la Laia Costa a la primera temporada, per exemple-. Sembla que un gir cap a la seriositat farà molt bé a les seves trobades en pantalla i podem aprofitar el marc mental que hem construït per reflexionar sobre els problemes que ahir ja van començar a complicar aquesta relació.

De la mateixa manera l’Olga i el Guillermo s’han atret gràcies a un joc de rol de dominació-submissió, però ja albirem com això és la primera passa cap a un nou conflicte. La Sara pensa que, si aconsegueix eliminar la possibilitat de relacionar-se genuïnament amb un altre, deixarà de patir. El que no entén és que en cap cas ha sortit del món imaginari: simplement la seva fantasia és diferent. Per a la Sara, la plenitud perduda es troba en l’autosuficiència. És aquesta la resposta? Sens dubte, unes gotes d’estoïcisme són imprescindibles per evitar les relacions de dependència malaltissa. Però, seguint el to pessimista que hem adoptat avui, aquesta sensació de totalitat no existeix enlloc més que als nostres somnis. És per això que, tot i ser un tòpic com una catedral, el Marcel té raó quan diu a la Sara “no et pots passar la vida així, tallant les relacions cada vegada que connectes amb algú”. Podem escollir si ens relacionem amb els altres reconeixent-los un estatus igual al nostre, amb un món interior i una mirada capaç de fer-nos bé i fer-nos mal, o si fem els possibles perquè no passin d’objectes sota el nostre control. Hi ha molta diversitat d’opinions sobre si el sexe és millor des d’una òptica o des de l’altra, però per això haurem de veure com en parlen altres capítols.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. T’has oblidat d’un tema clau: l’atracció pels mascles alfa només passen si el tal mascle està bo. Si fos un callo, per molts poder que tingués, l’atracció que sent la noia es fondria en un pim-pam.

    • N’estàs segura ?. Em fa l’efecte que és només qüestió de temps. He conegut casos de persones lletges (segons els cànons, tan cretins sovint) amb una capacitat enorme de seducció…una mica més tard.

  2. Interessant la feina que està fent, Burdeus. M’empeny a llegir-lo, fins i tot després d’un episodi amb elements molt agraïts (el company de pis d’en Marcel, el Gerard,..) però del que vaig acabar pensant “ja s’ho faran, quina pijeria respira, tot plegat”. Hi ha una estètica tan internacional (només de món ric), tan d’adolescents malcriats fills de papàimamà, de professions elitistes,….M’agradaria veure-hi alguna cosa més de barri, més canalla. La solitud no té fronteres. La frivolitat és, avui, una plaga bíblica. Ah, i….què tal una bona música del país ?. “Porca misèria” la va aconseguir plenament.