‘Cites’. Fer un trio com déu mana i altres incomoditats ben resoltes

10.05.2016

En l’instant en què es va obrir la porta i va aparèixer el Guillermo, l’audiència i l’Olga Ballart (Núria Gago) vam tenir la mateixa reacció: se’ns van esvair els dubtes de cop. La sèrie brilla quan és capaç de construir situacions extremes que trenquin les nostres expectatives i la fórmula màgica comença a estar clara: llençar els personatges als lleons sense perdre la versemblança. I ahir, les dues històries juxtaposades en pantalla van arribar a quotes de tensió dramàtica pròpies de circ romà. Beneïda irregularitat, que ens va regalar un capítol excel·lent explorant dues formes d’incomoditat i estranyesa diferents: el sexe i la violència.

Julio Manrique i Nuria Gago a Cites

Julio Manrique i Nuria Gago a ‘Cites’

No sé si és culpa d’anys d’exposició al masclisme basal –del macro i del micro–, però reconec que m’hauria jugat un peu que el trio el formarien dues dones i un home. I és que bona part de l’èxit de l’episodi es deu a la decisió de subvertir l’entramat d’expectatives conservadores i tòpics que espero que no fos l’únic en mantenir. La química entre els implicats va fer la resta. Tres personatges complexos que anaven i tornaven de la convicció al dubte amb naturalitat, conquerint cada pas en direcció al llit com una petita victòria que queia pel seu propi pes després de superar la vacil·lació que la precedia. La prova que el morbo és més interessant quan s’allunya de la ingenuïtat adolescent i s’instal·la en els silencis seriosos de l’edat adulta. Ulls enganxats a la pantalla.

Romeo explicava el seu amor per Julieta amb una fórmula preciosa: “Com més et dono, més tinc”. Aquesta lògica amorosa clàssica s’oposa a la concepció individual i hedonista que, suposadament, ha assolit l’hegemonia cultural avui dia. Georg Wilhem Friedrich Hegel va desplegar-ne les implicacions més o menys així: en l’amor, la individualitat desapareix per entregar-se a l’altre, però, en comptes de perdre’s en un altruisme infinit no recíproc, el jo s’ha de reconèixer a ell mateix a través dels ulls de l’enamorat fins que tots dos es reconciliïn en un estadi superior. L’amor són dos subjectes que arriben a l’autonomia a través del mutu reconeixement.

Aquest marc reflecteix la dificultat de mantenir l’equilibri i la naturalesa de flux constant de la vida en parella. És una deconstrucció del “I van viure feliços per sempre”. Doncs bé, el trio suposa una nova etapa en l’evolució d’aquesta dialèctica. Si l’Olga i l’Albert (Julio Manrique) havien trobat una síntesi entre tots dos com a parella, el Guillermo es converteix en un mirall en el qual mirar cara a cara aquesta unitat tan lluitada i posar-la a prova. Malgrat l’esforç de l’Albert per interpretar el Guillermo com un consolador amb potes, el trio acaba funcionant precisament perquè el tercer en discòrdia és molt més que això. L’Olga i l’Albert es troben a ells mateixos a través dels ulls del Guillermo. I precisament perquè aquesta complicada alquímia només funciona gràcies a l’autenticitat de tots, el Guillermo tampoc és capaç d’instrumentalitzar la trobada tant com voldria aparentar. Ni la remuneració econòmica pot dissimular l’impacte emocional. El trio l’ha obligat a exposar-se, plantant la llavor d’un nou conflicte. “Tens una dona fantàstica”. “Ho sé”.

Cites 2

Si bé la història paral·lela també explorava els conflictes d’incorporar un tercer en una relació de dos, en aquest cas l’element extern no era convidat, sinó que va intentar irrompre per força. La situació resultant va recordar-me el tractament de la violència propi del cine de Michael Haneke. Imagineu un vagó de metro ple de gent i un grup de joves increpant una noia indefensa, mentre us difumineu en l’anonimat dels passatgers per intentar esquivar la responsabilitat d’aturar la injustícia pensant que ja ho farà algú altre. Aquesta és la sensació. Una angoixa que només pot provocar la violència que va per dins, la violència social, quan s’acumula com una olla de pressió a punt d’explotar. La barreja entre el fastig envers la situació i el fastig contra nosaltres mateixos quan ens domina la covardia.

La relació de l’Àlex (Biel Duran) i la Gina (Marina Salas) ha de superar un altre dels conflictes centrals a Romeu i Julieta: la incompatibilitat entre dos mons. Pijos i perroflautas com si fossin Montaguts i Capulets. Amb aquest escenari aparentment previsible, el relat funciona perquè també ens trenca les expectatives. L’Àlex s’integra perfectament i és acollit pel grup sense problemes, i és la ràbia embotellada del Marc (Nao Albet) la que fa saltar l’harmonia pels aires. I aquí Cites aconsegueix generar una incomoditat totalment diferent de la que ens té acostumats. El morbo que acompanya la tensió sexual desapareix i el seu espai l’ocupa la ràbia. La mateixa sensació del vagó del metro. La sang ens bull als espectadors davant d’un personatge que aprofita que juga a casa per humiliar l’Àlex. I la rotllana que ho tolera durant massa estona perquè, en lloc d’intervenir, prefereix eximir la seva responsabilitat o, encara pitjor, gaudir de l’espectacle. La prova que la violència psicològica ens torba infinitament més que la física la tenim quan un cop de puny aconsegueix alliberar la vàlvula de l’olla. Ens sorprenem donant les gràcies que hagin passat a les mans.

Cites s’assembla més a un recull de curtmetratges juxtaposats que a una sèrie en el sentit habitual del terme. La continuïtat de pocs personatges permetria bescanviar el dramatisme per les ganes de conèixer a fons els matisos de cada protagonista. Però amb un elenc de 27 actors principals, aquest ni és ni ha de ser l’objectiu. El plaer del format episòdic exigeix que les situacions s’hagin de sustentar a elles mateixes. Necessitem mandanga. I el capítol d’ahir ens va deixar un exemple de com resoldre un repte així amb nota.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

2 Comentaris
  1. Bé, amic Burdeus, ja veig, després de NIT I DIA, que vostè segueix al peu del canó televisiu. També a mi m’interessa, i ja li vaig reconèixer que globalment em va acabar atrapant aquella sèrie. Al comentari d’avui, més enllà que l’actuació de Manrique és excel.lent, la resta, el conjunt, l’estètica urbana , la música (en anglès, era necessari ?) segueix el format d’spots publicitaris basats en la bellesa estàndard, ric. Històries que esdevenen sense gruix, justament per allò de com curtmetratges enganxats, sense ànima. Quant a l’altre trio, molt ben resolt, em va ferir enormement que fos filmat en un espai històric i patrimonial com el Turó de la Rovira. Hauria d’estar prohibit utilitzar com a platós espais amb un significat específic totalement diferent. Indueixen la despersonalització rampant de la ciutat. darrera cosa, Burdeus: què és això de “fastig” ??