Cites. Els seductors ja no són el que eren

19.07.2016

El mot “seduir” prové del llatí seductio, que vol dir “apartar del bon camí”. La metàfora que hi ha darrere l’ús del terme és que existeixen dues formes d’enamorar, una de moralment acceptable i una altra de dolenta; i que qui decideix interpretar el rol del seductor es posa al costat dels immorals i arrossega el seu objectiu cap a les males. Com sempre, els censuradors mai fallen a l’hora de fer passar per llaminer precisament allò que volen prohibir. Una altra de les característiques imprescindibles de la figura del seductor és que, d’una manera o d’una altra, suposem que està perpetrant un engany. Mentre el seduït es mostra tal com és, el galant és capaç d’escindir el seu ésser i fabricar una màscara que s’ajusti al que el seu objecte de desig vol -o creu que vol-. Les possibilitats narratives d’aquest mecanisme són immenses perquè, un cop traçat el perímetre de la relació, s’obre un gran espai per a fer gaudir l’espectador de la diferència entre el que els personatges es diuen i el que sabem que volen dir realment. Al capítol d’ahir, vam veure -citat per ells mateixos-, l’actualització d’una de les trames mestres més reeixides de la història d’aquests seductors: la figura de Cyrano.

El Berto, la Laia i l'Elena | Cites TV3

El Berto, la Laia i l’Elena | Cites TV3

Un dels avantatges del segle XXI és que la invenció del pinaganillo ho fa més versemblant tot plegat, ja que això d’amagar el guionista romàntic entre els arbustos mai ha acabat de rutllar. El Berto havia teixit un pla mestre: un lloc divertit i original per a la cita -i, sobretot, de difícil escapatòria- i la Laia a la sala de màquines fent-li de coach. Tot estava tan ben muntat que ni tan sols la poca traça del Berto va poder sabotejar la situació: els consells de la Laia van aconseguir que l’Elena arribés al punt del petó climàtic. Si en Berto va rebutjar-la és perquè la Laia li va fer saber que n’estava enamorat i ell va fer una tria instantània: una amiga per damunt d’una desconeguda. En un segon, es resol la batalla entre dues tradicions enfrontades des del principi dels temps: l’amor materialista contra l’amor transcendental. Hem de voler sexe i prou, o alguna cosa més? El Berto prova que és hereu d’una cosmovisió on el romanticisme ha derrotat el donjoanisme, encara que el segon retorni una vegada i una altra reivindicant la seva part de veritat.

Una paradoxa bonica: l’amor romàntic es diu així perquè ve d’allò que és tan gran i èpic com l’antiga Roma, tot i que l’imperi romà va ser, precisament, un dels períodes històrics en què la visió hegemònica sobre l’amor era menys romàntica. No és fins a l’arribada del cristianisme que l’amor es converteix en una virtut suprema que connecta els nostres desitjos amb el bé. Els romans, en canvi, veien el desig com una inclinació problemàtica: font de patiment i insatisfacció inevitables que calia aprendre a domar com bonament poguéssim. Si llegim l’Ars Amatoria d’Ovidi, un dels primers manuals per a lligar de la història, hi trobem un catàleg de consells tan ben encaminats com irreverents. “Les llàgrimes són bones, commouen fins i tot les naturaleses més inflexibles / Deixa-la, si és possible, veure llàgrimes a les teves galtes o als teus ulls / Això no és fàcil: a vegades els ulls no ploraran a la teva voluntat / Què s’hi pot fer? – mulla’t les mans i aplica’t l’aigua.”. Fragment poètic del segle I, que ens fa sentir estranyament conservadors, per políticament correctes, dos mil anys més tard.

Què hauria aconsellat Ovidi al Berto: triar l’Elena o la Laia? Que mentís fins a aconseguir les dues alhora, sens dubte. Per a la tradició dels grans seductors, és evident que l’amor ha de ser un joc divertit en què el sexe és el protagonista i que enamorar-se, tal com ho entenem actualment, és perdre. El que a nosaltres ens sembla una visió cínica, en realitat obeeix a una filosofia ben construïda que defensa la tranquil·litat d’esperit per damunt de tot i que consideraria l’amor romàntic un excés imprudent. Aferrar-se massa fort a una passió és vist per als pensadors com Ovidi o Lucreci com l’avantsala d’un patiment que és millor evitar.

La trama d’en Berto, en canvi, posa en escena una gran contradicció: vol ser deixeble d’Ovidi, és a dir, tenir sexe recurrent amb totes les trampes que calgui amb una noia per la qual no sent res transcendent però, quan arriba l’hora de la veritat, prefereix a la Laia. El romàntic (tots ho som, culturalment), veu una decisió noble, mentre que el materialista hi veu una decisió estúpida. En lloc d’intentar dirimir quina visió del món és més digna de la nostra estima, podem centrar-nos en la seva narrativitat. Podria ser que l’amor romàntic degués el seu èxit al fet és més fàcil d’explicar en forma d’història? La majoria d’episodis de Cites acaben amb un petó que indica que un cert conflicte s’ha resolt: ja són feliços i aquí acaba el conte, mentre que Ovidi no podria evitar recordar-nos que el joc mai s’acaba del tot.

La Maria i en Pere comencen la cita amb mal peu | Cites TV3

La Maria i en Pere comencen la cita amb mal peu | Cites TV3

La història entre la Maria (Amparo Moreno) i en Pere (Manel Barceló) també va acabar amb un petó romàntic. La seva relació ens ensenya una cosa: que el pas dels anys relaxa el romanticisme i ens acosta a la recerca de la tranquil·litat ovidiana. La Maria representa una forma d’envellir molt poc comuna en què la persona no s’instal·la en el passat, com sol ser el cas, sinó en el present. La lògica de la Maria és simple: com menys anys ens queden, més intensament els hem de viure; i l’oposició frontal amb l’enfadós del Pere mou la seva trama amb facilitat. Dos personatges plans que funcionen durant la seva cita perquè exposen una tesi clara: “envellir com un jove” és possible. El mèrit dels dos actors i del guió és que aconsegueixen no resultar patètics. La Maria no és una vella que imita el carpe díem dels joves, sinó que es limita a posar en qüestió aquelles expectatives que hi ha envers la gent gran que són mers tòpics sense fonament.

Les dues històries d’ahir eren comèdies blanques que buscaven més el riure que la tensió sexual però que van mostrar una contraposició interessant: els joves, que donen el futur per infinit, tenen una concepció més conservadora de l’amor que els avis. És molt poc freqüent veure gent gran involucrada en trames romàntiques i l’episodi d’ahir ens indica que si la joventut no estigués tan sobrerepresentada en les ficcions que consumim, probablement tindríem una visió menys cursi i més alliberada de la sexualitat. Com passa als moviments socials i els iaioflautes -des de la PAH fins a la ANC-, moltes vegades ens oblidem que la gent gran és més subversiva que la jovenalla. S’hauria de veure si estem preparats per una Cites on, en lloc d’un 10% de gent gran, n’hi hagués el doble. No sé com funcionaria l’audiència, però segur que faria respirar moltes convencions televisives que, entre tanta saturació, demanen aire a crits.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Benvolgut Burdeus, vostè és incombustible: li agradava Nit i Dia (em va acabar agradant també, molt cap al final) i ara Cites.
    Celebro els seus dos comentaris d’avui, però m’afarta fora mida l’abús del sexe a l’americana, la gent que s’ha de despullar a tota llet, que diu “estàs bé ?” quan més fotut està l’altre,…en fi, tot allò que és, pura i simplement, consum, faramalla, poca peça al teler. Tot amb tot, trobo que estem descobrint un planter d’actors i actrius joves, potser lligats a l’efervescència dels dramaturgs nacionals (encara massa principatins), alliberats de tics clàssics , per bé que en possessió de tics encara més potents a l’americana (em repeteixo).
    Però la seducció que veiem és molt, massa pija, els espais i els poders adquisitius de la jovenalla enormes, com per assemblar-se gaire a la realitat. I personatges com els d’avui i la parella Borràs- ?,… que porten un infantilisme al damunt que em fa grima: jocs i gestos adolescents, ben peixats, amb els papes al darrere, i un consum de sexe ben poc seductor. I una actriu també magnífica com la que fa d’Elena però amb la qual no pots imaginar-te, ara com ara, de tenir-hi una conversa tranquil.la, sense gesticulació. Parla d’allò i del seu contrari. El llenguatge de tots plegats (joves) hauria d’explorar també formes i paraules una mica més dignes, menys barbaritzades, No cal que sigui allò del “pendó”, però tampoc tan tan pobre. Uff.
    Camp per córrer, doncs. I més pensar, en la línia del que vostè apunta (?) en el nostre public, i menys a vendre les produccions a fora. Més jovent pobre i més adults diversos.
    Camp per c´´orrer, doncs,