Cites. El terror dels silencis incòmodes

28.06.2016

L’Elena (Paula Màlia) és el clàssic personatge passat de voltes que o bé estimes o bé odies. Ja havia brillat a la cita entre el Sergi i el Dídac, dispersant la tensió entre tots dos a través de la seva incapacitat absoluta de tolerar el silenci. L’Elena és un torpede a la línia de flotació de la seriositat i, d’entre totes les cites que no són cites per les quals aquesta segona temporada discorre, la seva cita amb el Quim (David Marcé) representa la substitució definitiva de la tensió sexual i el morbo per l’humor blanc amb tocs delirants. Dins del collage de tonalitats contradictòries que ens ofereix la sèrie, em confesso fan de l’absurditat que introdueix la presència de l’Elena. Perquè, lluny de mostrar-nos una manera de ser inversemblant, aquest personatge captura un fenomen de rabiosa actualitat: l’horror al buit social o el que els anglesos anomenen awkwardnes.

Cites

Podríem traduir awkwardness com a alguna cosa a mig camí entre incomoditat i vergonya, que implica la poca traça d’aquell qui la causa. Deixem-ho en incomoditat. El concepte és omnipresent en el discurs contemporani del món anglosaxó però tinc la sensació que no s’ha exportat de manera satisfactòria com a etiqueta. En canvi, allò que designa l’awkwardness sí que ha inundat les nostres converses. El teòleg –bastant sui generis– Adam Kotsko defineix l’awkwardness com el sentiment d’incomoditat que acompanya la disrupció de les normes socials. Més enllà, és l’angoixa que provoquen les situacions en les quals les normes socials desapareixen per complet. Com una cita en un recinte per a combats de pistoles làser.

L’Elena és un exemple perfecte del creixement d’aquesta tendència i de com la ficció, especialment la televisió, s’esforça per tal de captar-la. Si penseu en un procés de seducció típic del Hollywood clàssic, us vindran al cap figures que parlen amb la resposta perfecta per a cada situació i que tenen els límits i expectatives de la conversa totalment apamats. Un duel d’esgrima amb normes, etiqueta i precisió. En canvi, cada cop més, i Cites n’és un gran exemple, se’ns mostren situacions on els personatges noten el vertigen de la falta de llocs comuns als quals aferrar-se. L’awkwardness és el silenci que es fa quan algú fa una broma racista i ningú riu perquè l’obligació de riure per cortesia ja no es dona per descomptada. Seguint la comparació amb el cinema clàssic, podeu recordar incomptables sortides de to perfectament normalitzades i que els protagonistes es permetien dir perquè estaven segurs que tothom reaccionària d’una determinada manera. La pèrdua d’aquestes seguretats és el que ha canviat les nostres cites.

Està clar que el Quim és un cas extrem de persona rara però, precisament, que un tipus com ell s’atreveixi a desplegar la seva estranyesa en lloc de sentir l’obligació d’amollar-se a les convencions socials mostra fins a quin punt s’han diluït les normes compartides. La incomoditat que sentim ens mostra una altra característica d’aquest fenomen: és profundament contagiós. Quan veiem una víctima de la vergonya en públic, l’empatia és instantània i, quan la veiem per televisió, les ganes de canviar de canal costen de reprimir. Això ens dóna pistes sobre el valor positiu de l’awkwardness. Ras i curt, la incomoditat existeix perquè tenim un desig positiu i sincer d’acostar-nos i entendre l’altre. És condició de possibilitat per sortir de la indiferència.

cites 2

La liquiditat creixent del teixit social –creieu-me que em fa mal gastar la metàfora de Bauman– ens força a repensar-ne els fonaments. Aquesta obertura ens incomoda perquè ens obliga a pensar en lloc de deixar-nos portar per la inèrcia, però, un cop superada, és un terreny enormement fèrtil per a l’humor. En l’espai que genera la incomoditat, hi creixen els diàlegs brillants i la Paula Màlia aconsegueix copsar aquesta incomoditat tan distintament contemporània i donar-li versemblança. El text està a anys llum de l’acidesa que podem trobar en les icones de la incomoditat televisiva, com Louie CK o Larry David, però el personatge és important perquè sap retratar aquesta tendència de la vida real a imitar les maneres de parlar que veu a la ficció.

La fòbia a no saber què s’espera de nosaltres també caracteritza el personatge de l’Ona, font de nombrosos moments incòmodes al llarg de la sèrie. El problema és que la seva relació amb l’Àlex està tacada d’una seriositat incompatible amb l’humor absurd que a vegades sembla buscar. La rialla awkward combina millor amb l’efecte tragicòmic que amb el romanticisme ensucrat. Són llenguatges massa diferents, ja que, mentre l’humor absurd busca subvertir les normes, l’humor blanc es dedica a reforçar-les. Des d’aquesta perspectiva, la trama de l’Àlex i la Gina, que és complexa, plena de matisos i es basa en la tensió sexual i romàntica, no encaixa amb el filtre Disney que envolta la relació amb l’Ona. No obstant això, el triomf de l’Ona ens dóna una lliçó ben certa que els guionistes volien transmetre: de vegades, l’únic camí que el cor vol seguir és el de color rosa.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Déu n’hi do quina crítica! Felicitats.
    Com jo ja tinc una edat, se m’escapen algunes de les teves teories. Així és q ras i curt, penso q l’Alex és encara inmadur en la seva relació amb les dones. L’Ona encara el supera en inmaduresa. I quan a la Gina, totalment incompatible amb l’Alex, perquè ella sap el que vol i és valenta.
    Quina bojeria de personatge en Quim! Si em trobo algú així és que no l’escolto ni 5 minuts. Però està bé que no ho faci l’Elena, podem gaudir d’uns dels moments més surrealistes de Cites. I encara més, m’agradaria que en Quim li donés un altra oportunitat a l’Elena. Potser descobrirem més sorpreses d’aquest personatge.