Cites. El marro no dura per sempre

3.05.2016

Ahir va començar la segona temporada de Cites, a TV3. Com hem anat fent amb la sèrie Nit i dia, publiquem cada dimarts la crítica del capítol setmanal que puntualment ens escriu Joan Burdeus.

Sèrie "Cites". TV3. Sobre les relacions. Amor, sexe. Ficció. Careto: No Foto: TV3 671#Gemma Busquets

André Gide va deixar escrit que “Preguntar-se si hom estima, ja és estimar una mica menys”. Seguint aquest axioma, la segona temporada de Cites comença pagant un preu per l’arsenal d’autoconsciència que els personatges branden constantment a cada línia de diàleg: la tensió romàntica-sexual s’afluixa. Créixer és desencantar-se i quan les hormones ja no poden fer tota la feina és quan arriba el moment del sentit de l’humor. Aquesta és, en principi, l’aposta de Pau Freixas, director i màxim responsable de la sèrie, que intentarà restar protagonisme a la nit barcelonina en favor d’un to més lluminós. Un cop de timó creatiu que ha dut el primer capítol a aigües frontereres entre dos gèneres que, si bé poden semblar el mateix, costen més de compaginar del que sembla: la comèdia romàntica i la nova etiqueta de moda, la “dramèdia”.

La comèdia romàntica, tan infame com addictiva quan es fa bé, es defineix pel somriure babau que posem els espectadors mentre la consumim. A l’imaginari col·lectiu, dues paraules evoquen aquest sentiment inconfusible: Hugh Grant. El gènere (televisiu o cinematogràfic, tant és) serveix per modificar les expectatives de l’espectador envers la pantalla, i quan som davant d’una comèdia romàntica relaxem les nostres demandes de versemblança i augmentem els nivells de tolerància de sucre. Corredisses a l’aeroport a l’últim moment per convèncer l’estimada que no marxi a treballar a la sucursal de Shangai. Però les exigències no són exactament les mateixes per a la “dramèdia” (la popularitat d’aquest concepte dins del món televisiu ha arrossegat fins a l’extinció, com acostumen a fer els calcs de l’anglès, a un mot que havia resistit des d’Eurípides fins a Lope de Vega: tragicomèdia). Com el seu nom indica, aquest és un gènere més fosc que sol recórrer a un humor més negre i que, al mateix temps, ha de ser capaç de fer-nos encongir el cor amb una seriositat incompatible amb la llàgrima fàcil de clínex, bol de gelat i manteta.

Doncs bé, l’episodi d’ahir no va acabar de trobar-se entre aquests dos matisos. Des del primer moment, el Marcel i la Sara van sabotejar el marro al qual ens havia acostumat la sèrie en la temporada anterior. Les seves dissertacions sobre l’univers normatiu del follamiguisme van desactivar el joc de silencis i enrojolades. No m’interpreteu malament: el món dels postuniversitaris bohemis és ple d’individus que verbalitzen compulsivament la distància irònica respecte d’ells mateixos i les relacions sentimentals, i això no és censurable des del punt de vista de la versemblança. Però la combinació de dos personatges amb objectius i visions del món tan semblants va minimitzar els conflictes possibles i va estovar la tensió dramàtica: ningú corria el risc de fer-se mal.

Per la seva banda, el Martín i la Blanca van escenificar la voluntat de la sèrie d’evolucionar i explorar noves temàtiques. La primera seqüència que obre la temporada és la d’un pare solter amb el seu fill: tota una declaració d’intencions. Si hi sumem el conflicte de classe entre tots dos progenitors i el retorn de la mare de la Noa, ens trobem un accent diametralment oposat al de l’altra cita. Aquí, el drama s’imposa per damunt de la comèdia i del romanticisme.

El resultat d’aquest còctel contradictori ens porta a un dels problemes que sempre ha exhibit la sèrie: el criteri de la combinació de cites. La producció d’Arca Audiovisual és el resultat de l’adaptació de Dates, la sèrie britànica original amb episodis d’una sola cita i 25 minuts. Més que la duració augmentada en ella mateixa, el problema de la versió catalana sempre ha estat la manca de relació entre les cites que veiem en un mateix capítol. Tenim la sensació d’estar veient dues parelles perquè cal omplir el temps i fer avançar les trames més que per obra d’una intencionalitat dramàtica coherent que estableixi ponts entre els dos relats. Saltem entre escenes i ens trobem amb temes i tonalitats contradictòries, i aquest reinici constat de l’estat d’ànim de l’espectador dificulta la implicació emocional amb les situacions. Si tenim sort, les cites intercalades funcionen juntes i es retroalimenten, si no, passa tot el contrari.

Bea Segura i Isak Férriz a Cites

Bea Segura i Isak Férriz a Cites

Les limitacions i virtuts del format faran que la bicefàlia de Cites sigui un problema si no aconsegueix definir-se per una de les seves ànimes. El marro va ser la clau de la primera temporada. L’aposta decidida per la tensió sexual i el romanticisme com a motor de l’acció unificava el to i ens permetia gaudir del plaer culpable del voyeurisme i enganxar-nos a les trames per saber com acabarien. La decisió dels creadors de fer madurar la història obre un món de possibilitats que pot donar fruits molt interessants i que, ara per ara, tot just es comencen a plantar.

Però, de nou i per acabar, tornem al format. Tots els seguidors de la primera temporada sabem que Cites és una sèrie irregular. Moments deliciosos que ens van fer xalar s’alternaven amb episodis oblidables. Vam assumir sense problemes que crear la química entre tants personatges és un exercici d’alquímia complicat que a vegades aconsegueix la fórmula màgica i d’altres no. L’entreteniment sense pretensions assegurat que prometien els episodis de la primera temporada ens va fidelitzar, disposats a entrar al joc “a veure com sortirà aquesta setmana” perquè sabíem què esperar. Ara ens cal veure en quin sentit la sèrie s’ha fet gran: si el marro dóna pas a més riallades o a més seriositat. El capítol d’ahir no va mullar-se prou per a poder avaluar el sentit definitiu de la nova aposta. Amb el permís de la Blanca, és clar

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. la primera temporada de Cites em va enganxar; el primer capitol de la segona temporada em vaig adormir. Potser l’horari, tant tard, hi va influir. però l’estona que vaig veure em va sembla que els protagonistes no tenien gaire química entre ells i que les seqüències eren massa llargues.