Cites. El compromís i la dificultat de triar les paraules adequades

17.05.2016

La teoria triangular de l’amor, desenvolupada pel psicòleg Robert Stenberg, sosté que l’amor complet ha de complir tres condicions: intimitat, passió i compromís. La intimitat s’ha d’entendre com la sensació de connexió i de compatibilitat. En altres paraules, quan només hi ha intimitat, tenim amistat i prou. La passió designa exactament el que esteu pensant. Però l’aspecte més interessant de la teoria és el rol central que hi té el compromís. Stenberg crida l’atenció perquè defensa que l’amor romàntic, que ell identifica amb la presència d’intimitat i passió, no és l’ideal d’amor, sinó una fase prèvia a l’amor complet. Als més ensucrats, que es miraran aquesta hipòtesi amb recel, els convido a preguntar-se per què, si l’únic que importa són els sentiments, és tan difícil dir “t’estimo” a algú per primera vegada. O, com li passava a l’Ona, com és tan difícil explicar-ho als pares quan la cosa sembla que s’acaba.

Font: CCMA

Font: CCMA

Posar el focus sobre el compromís és fixar-se en l’element social de l’amor. És subratllar-ne la dimensió externa, l’obligació d’intentar traduir el nostre irreductible món interior en paraules. I en aquest cas, contra el tòpic, el nom sí que fa la cosa. La teoria diu que, si és amor, has de poder dir-ho en veu alta. Perquè, en el nostre entorn cultural, el “t’estimo” no és una declaració unilateral, sinó un contracte. Sabem, doncs, que la llengua no és una eina neutra al nostre abast, sinó un univers amb les seves pròpies normes, construïdes i en construcció abans que nosaltres hi entrem, i a les quals ens hem d’adaptar. Però això és més complicat d’explicar que de viure, tal com demostren L’Ona i l’Àlex. Tots dos, encara que sigui en un nivell intuïtiu, saben que viuen atrapats en l’entramat d’expectatives que les seves paraules generen a la gent del seu voltant. I és per això que les converses són un camp de mines i que un dels plaers principals de Cites és analitzar cada mot amb microscopi. Reconèixer que no obliga al mateix un “fa tres mesos que ens estem coneixent” que un “l’estimo des del primer dia”. Entendre que l’Ona i l’Àlex han follat, però que les conseqüències de l’acte dependran enterament de com l’expliquin als altres i a ells mateixos.

Però la sèrie ens porta a exigir a cada línia de guió que passi la prova del cotó tant a les bones com a les males. I com n’és de difícil superar aquesta prova. Els tres capítols que hem vist fins ara m’han fet sentir en una muntanya russa, amb pujades i baixades en la qualitat que costen de seguir. Com que un crític sempre hauria d’intentar no caure en la subjectivitat gratuïta i avui la cosa va de teories sobre l’amor, intentaré explicar per què ens enamorem –o no– dels personatges de ficció amb les dues cites d’ahir en ment. La gràcia d’un exercici analític és que quan una cosa no funciona en pots fer un comentari tant o més interessant que quan sí que rutlla. I, a risc de fer espòiler, des del meu punt de vista el capítol d’ahir va ser més que fluix.

Apuntant-se al ganxo de les teories tripartides, Murray Smyth –expert en estètica del cinema– explica que el nostre grau d’afecte pels personatges de ficció depèn de tres ingredients: reconeixement, alineació i lleialtat. Més desenvolupat: primer identifiquem quins són els personatges importants, després passem temps amb ells i tenim accés a la seva visió del món i, finalment, decidim quins són mereixedors de la nostra empatia. Quan tot va rodat, el destí d’un individu que sabem que no existeix passa a importar-nos més que el del 95% dels contactes que tenim a Facebook. Doncs bé, el problema de les històries d’ahir és que depenen d’una alineació que no aconsegueixen bastir.

Font: CCMA

Font: CCMA

Com més temps passem familiaritzant-nos amb un mateix personatge i com més ric és el seu retrat, més probable és que acabi captivant-nos. Això ocorre tant si hi ha un protagonista com si n’hi ha molts, i tant si els subjectes són nobles i morals com si es tracta d’antiherois. Pensem en Lost, una de les sèries més aclamades dels darrers temps, i com aconseguia enganxar-nos a tots i cadascun dels personatges que formaven el seu nombrós i diferenciat elenc. O en la més recent Joc de Trons. L’avantatge d’aquestes obres és que no s’imposen constriccions formals tan estrictes com Cites. Un arsenal de flashbacks, situacions extremes i trames espectaculars ens permet anar coneixent a poc a poc els personatges fins que, sense adonar-nos-en, ja formen part de la família. Entenent que hi ha mil factors més en joc, el problema de Cites és que les mateixes limitacions que defineixen la sèrie i que la fan original l’obliguen a prescindir d’aquests mecanismes i a haver de buscar altres camins.

Costa molt implicar-se emocionalment amb una Laura que surt del no-res i que no tornarem a veure fins d’aquí a vés a saber quants episodis, o empatitzar amb l’estupidesa de l’Ona si no la podem veure en situacions que donin més matisos a la seva disfuncionalitat interpersonal. Amb els diàlegs no n’hi ha prou. A Cites hi ha massa personatges en relació amb la freqüència amb què els seguim i a la varietat de circumstàncies en les quals els veiem. Així, les cites d’ahir podrien suposar esdeveniments trencadors per a qualsevol relat ficcional: el retrobament entre el Martín i la dona que va deixar abandonada la seva filla i el cara a cara entre l’Àlex i la noia que li va posar les banyes i que no ha pogut oblidar. Però la manera com se’ns mostren les vides dels protagonistes és massa fragmentada perquè ens hi bolquem i mulla la pólvora dramàtica.

Així doncs, els personatges de Cites ho tenen molt difícil per enamorar-nos. Per jugar amb paral·lelismes respecte a la teoria inicial, podem dir que els falta compromís. Apareixen una setmana, desapareixen la següent, i no ens ensenyen els seus secrets tant com voldríem. Poden encendre’s guspires de passió entre ells i nosaltres, però és impossible aconseguir l’amor complet que descriu Stenberg. Per sort, estic segur que els espectadors no tenim cap problema amb veure la tele buscant una cosa intensa i ocasional, sense haver de jurar-li fidelitat eterna. D’altra banda, el que em preocupa és que sembla que la sèrie vulgui alguna cosa més. I ja sabem que aquestes asimetries mai no acaben bé.

Etiquetes:

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. La crítica m’ha agradat molt però crec que infravalores, precisament, l’originalitat de la sèrie que “juga” amb la impossibilitat de “fer-te” amb tots els personatges per com està construida. Un repte complicat això d’aconseguir el compromís. I aquí és volgut.