Citazioni ma non troppo

28 i mig, el darrer espectacle de La Perla 29, és un espectacle excessiu. Podem considerar l’excés com quelcom negatiu, a evitar de totes les maneres. O, de la mateixa manera, el podem contemplar des de la seva vessant més dionisíaca: l’abandonament, la relaxació i la permissivitat absoluta. Cosí germà de l’hedonisme, és clar.

Com una droga que ens porta per on vol, amb pujades, baixades i fases on tot queda en suspensió, 28 i mig és un muntatge que juga amb l’excés: la seva base textual és curulla de materials d’orígens ben diversos, però l’excés pren forma escènica en comptades ocasions. Aquest és un espectacle de creació nascut per ser homenatge: a Itàlia com a lloc mític, a Federico Fellini com a creador, a la pròpia companyia La Perla 29 i al teatre (i al cinema, el circ, la màgia i l’art en general). Un plantejament ambiciós, on es nota l’amor que tant el director com tot l’equip artístic hi han abocat, però que acaba caient en la seva pròpia trampa, convertint-se en una mena de joc de cites constant. Si pensem en la tradició germànica del teatre de Zitaten, consistent en inserir cites d’altres obres en un text per tal de donar-hi una visió distanciada i/o alienada, en aquest cas les cites, homenatges i referències que se succeeixen una rere l’altra acaben resultant feixugues, a causa del seu excés. Una mena de Trivial Pursuit teatral, on sembla que tingui més gràcia saber d’on prové cada cita i cada imatge que el propi desenvolupament del muntatge. Els espectadors que reconeguin la font original quedaran cofois i orgullosos de la seva cultura (tampoc se’ls posa molt difícil, la veritat), i aquells que no la reconeguin naufragaran, perduts, en un oceà de textos que, tot i estar relacionats els uns amb els altres (tots ells parlen de la creació) acaben essent repetitius. Allà on Oriol Broggi i els seus actors han aconseguit veritables “perles d’excés” és en els moments aparentment més caòtics, on s’abandona la cita literària i s’opta pel joc en estat pur: l’atmosfera d’un rodatge fellinià amb el seu casino característic, el número dels clowns amb el mestre de cerimònies parlant en una llengua inventada, la tirallonga de personatges, monges i animals varis que desfilen per l’escena… És en l’aspecte visual i plàstic on l’espectacle aconsegueix el que es proposa, mentre que una dramatúrgia massa feble i basada en el collage acaba per desdibuixar allò que l’espectacle voldria dir.

Permeteu-me ara un moment de crítica de creació. Transcric a continuació algunes de les notes de la meva llibreta de crític, en un exercici de paleografia que intenta desxifrar els gargots que vaig fer, com un ésser posseït pel dimoni, durant les gairebé dues hores que dura l’espectacle. No es tracta d’una paròdia ni d’un atac sobtat de droperia, sinó d’un intent d’oferir una mostra del bombardeig d’informació al qual l’espectador és sotmès durant aquest 28 i mig:

“Nel mezzo del cammin di nostra vita”, Xavier Boada és Dante, núvols projectats al fons, cortines blanques, Clara Segura estenent roba, “Se m’ha escapat la Rosamunda”, Una giornata particolare, Clara Loren, Pablo Mastroianni, Vinicio Capossela, història del pintor Notxa, Pol López fent de xino, projeccions sobre la sorra força innecessàries, Georges Méliès, Qué bellos es vivir, Singing in the Rain, Casablanca, La vita è bella, Un chien andalou, West Side Story, El gran dictador, Roma città aperta, apareix Oriol Broggi fent de director, tècnics en escena, Sis personatges en busca d’autor, Màrcia Cisteró, “Si ens punxen, no sagnem”?, “Who is Sancho Panza???”, Serena Vergano, Vittorio Gassman, Pablo Derqui és Guido Anselmi, “Volia fer una pel·lícula honesta”, monòleg de Sonia a L’oncle Vània, “Reposarem”, indicacions de Hamlet als actors, Primera història d’Esther, titelles, gallines, pallassos La Strada, Zampanò trenca la cadena, Clara Segura Gelsomina, “Non ha paura del mio ciufile”, “Viaje con nosotros”, proven moltes coses, caos divertit, “No, no és això”, barca amb mort i vídua ploranera, “La vida no té sentit, però el nostre és donar-li’n un”, ballen bolero d’esquena com Pina Bausch, llum que entra de les finestres, el món és allà fora (el Raval), artificialitat ben entesa, cançó en italià una mica llarga, desafinen expressament?, cavall blanc, “el cel com un llençol”, Ovidi Montllor, Burjassot, Taormina, Amalfi, Ferrara, número de circ amb l’escala, Clara Segura dona pituda d’Amarcord, desfilada de personatges, ballarina, capellà, bici, dues monges, dones amb cul gran, “Voglio una donnaaa!”, Clara Magnani, ombres, “Que la vida iba en serio”, Vespino, Cinecittà, Intervista, “L’elefante asiatico o africano?”, moment walkie talkies graciós, la Saraghina balla la Teresa de l’Ovidi, càsting, megàfons, espectacle amb molts finals, baixada d’intensitat, per què una cançó de Manel???, Caminant davant un mar de boira, “La literatura no és un ofici, és una maledicció”, cotxet, Tom Waits, Clara Cardinale, ronda final d’Otto e mezzo. Fine.

L’excés com a punt de partida ha acabat configurant un espectacle llarg, amb alguns moments divertits, on els actors (i els tècnics) suen la cansalada per representar mil papers i apareixen imatges prou suggeridores per romandre a la ment de l’espectador durant uns quants dies. El primer espectacle de creació de La Perla 29 adopta una forma estranya, entre la festa i el somni, i transcorre davant els nostres ulls amb un joc constant entre realitat i ficció, teatre i representació.  Segurament alguns dels actors estan una mica desaprofitats i algunes idees romanen poc desenvolupades… Però sortim del teatre amb ganes de tornar a veure Otto e mezzo, això sí.