Catilina, la forma prèvia de tot Cèsar

8.12.2012

Adesiara acaba de publicar La conjuració de Catilina, de Sal·lusti, cronista romà que exposa sense contemplacions els primers símptomes de la decadència de l’Imperi Romà. Magnífica edició bilingüe i gran traducció de Xavier Patiño al català.

De vegades succeeix que un personatge que un autor s’ha esforçat a presentar-nos com a repulsiu ens resulta el més atractiu de la pel·lícula. Qui diu de la pel·lícula diu de l’obra literària, o del relat històric. És el que passa amb el Luci Sergi Catilina de Gai Sal·lusti Crisp. Tots dos, Catilina (el conjurat) i Sal·lusti (el cronista), campaven per la Roma dels últims temps de la República, pocs anys abans de l’ascens de Juli Cèsar al poder absolut. Segons l’historiador, el capitost de la mare de totes les conjuracions era dolent, depravat, voluble i fingidor. En el relat d’un Sal·lusti que és tan cronista com moralista, Catilina és l’exponent perfecte de la decadència en què havia caigut Roma: l’antiga virtus es veia substituïda per una epidèmia incontrolable d’avarícia, ociositat, luxúria i supèrbia. Catilina era un dels més dolents, tan dolent que ens arriba a semblar una mena de força de la naturalesa de la maldat: infatigable, amb immensa set de poder, amb una llegenda negra que inclou crims tan horribles com l’assassinat d’un fill, i amb una gran capacitat de seducció sobre joves esgarriats. Amb ploma potser més de fabulador que d’historiador, Sal·lusti ens el presenta fent beure sang humana barrejada amb vi als seus còmplices que li juraven fidelitat. No és estrany que Catilina resultàs simpàtic a Nietzsche, que el cita a Més enllà del bé i del mal i a El crepuscle dels ídols, on sentencia: “Catilina és la forma prèvia d’existència de tot Cèsar”. Acabant el relat, Sal·lusti no pot deixar de ser fidel als fets i dóna a Catilina un final pletòric de grandesa, com una apoteosi d’aquesta nietzscheana voluntat de poder: quan tot està perdut, val més morir matant, fent a la vegada de soldat i de general.

La conjuració de Catlina ens torna a demostrar que els clàssics són més divertits que els best-sellers.  En aquesta pel·lícula, hi ha personatges irresistibles, traïcions, episodis d’espionatge i escenes de guerra. I també hi ha allò que esperam en un clàssic llatí: peces notables de literatura epistolar i oratòria. Destaca el gran discurs que fa Juli Cèsar al Senat contra l’execució dels conjurats que han estat descoberts i detinguts. Amb la pena de mort, ve a dir Cèsar, Roma es posaria a l’alçada dels criminals i dels pitjors tirans de la Història: un discurs que podrien llegir amb profit molts de governadors d’estats nordamericans. Al final, però, la intervenció de Marc Porci Cató, que veu en tota forma de misericòrdia una feblesa i una imprudència, resulta més convincent per al Senat… Al cònsol Ciceró, el gran humanista, enemic principal de Catilina, tampoc no li sembla malament…

La diversió dels clàssics és una diversió distingida però ben accessible. Requereix, això sí, presentacions distingides, com la d’aquest nou volum d’Adesiara: un llibre ben traduït a un català natural i modern, una introducció aclaridora, un aparat crític adequat, sense excessos, i un útil catàleg de personatges. Una gran feina de Xavier Patiño. El llibre inclou la versió original per als que tenen la immensa fortuna de poder llegir el text, totalment o en part, en la noble llengua en què va ser escrit. Aquest ressenyador, ai las!, va deixar oblidat el llatí al primer curs de llicenciatura, i no pot llegir una obra com aquesta sense lamentar-se’n…