Catarsi col·lectiva en pilota picada

23.05.2017

La Seca-Espai Brossa acaba d’estrenar l’últim divertimento del quasi nonagenari Iago Pericot. Es titula Adam i Eva, i fantasieja amb la hipòtesi que els primers habitants que van poblar la Terra desperten en ple segle XXI, després d’una letargia de mil·lennis, i es queden estupefactes amb el que veuen. Els interrogants que es plantegen els nostres pares primitius deriven en una reflexió crítica de la societat en què vivim i en allò en què els humans ens hem convertit. La peça es pot gaudir fins al 18 de juny a la sala del Born.

Imatge promocional de ‘Adam i Eva’ que es pot veure a la Sala Leopolodo Fregoli de La Seca

Malcolm McCarthy (Adam) i Adriana Segurado (Eva) surten, literalment, i tal i com Déu Nostre Senyor els portà al món, del quadre Adam i Eva, que Albrecht Dürer va pintar al 1507 i que està exposat al Museu del Prado. Ella, blanca; ell, de pell més fosca, atributs que Pericot ha volgut mantenir de la tela original, i que a la sala Fregoli de La Seca-Espai Brossa ha arribat degudament manipulada, per servir-nos en safata una “gamberrada” (en paraules de l’autor masnoví) que resulta no ser-ho tant.

A Eva, amb el públic ja assegut i contemplant-la des de fa estona, li cau la poma que subjecta amb la mà esquerra. El cop sec que produeix en impactar a terra la desvetlla de la hipnosi on roman, i també a Adam, i els nostres protagonistes, desconcertats perquè prenen vida, baixen del quadre i comencen a desencarcarar-se amb moviments sinuosos. Nus a l’escenari, purs, agafen aire, s’estiren, i es descobreixen. I ens regalen un primer tast de dansa a càmera lenta, suggerent i suggestiu, a mercè de l’espai sonor que magníficament acobla Albert Julve.

També descobreixen el llenguatge, i també descobreixen que, malgrat ser diferents, són iguals. Són naïfs i creuen que el paradís que acaben d’abandonar es repeteix a la nova vida, i estan disposats a assaborir-lo.

Però com que res és mai de color de rosa, en dues pantalles que flanquegen el quadre retallat comencen a projectar-se imatges colpidores: els bombardejos d’Alep, la tràgedia del Prestige, el petit Aylan ofegat a la costa turca, una mare amb un nadó pidolant almoina al carrer, nens reciclant brossa en un abocador… i un rosari de delicadeses similars. Adam i Eva no entenen res, i pregunten. A qui? Doncs al públic que els mira, als altres habitants del planeta Terra. Llavors comença la catarsi.

Climent Sensada és Korrushkan a ‘Adam i Eva’

En aquesta nova escena, Adam i Eva fa un gir interessant, i enfronta la puresa i la innocència de dos éssers puerils amb un món podrit. McCarthy i Segurado, gràcies a una dramatúrgia sàviament embastada per Olga Parra, condueixen el no gens improvisat interrogatori pels camins on convé, tot interpel·lant els espectadors amb les qüestions que els interessa abordar, que no són altres que la misèria, l’egoisme, i la cobdícia humana. Em sembla que, menys la gola, surten tots els pecats capitals! I pregunten a dojo, com els nens que volen entendre el món i la lògica de les coses: i això per què? I per què? I per què? I la Seca s’aboca a una teràpia col·lectiva, en què el públic, primer tímid, sense gosar fer cap observació en veu alta, s’anima a intentar fer entenedor el què sovint ni nosaltres mateixos entenem o, el que és pitjor, volem entendre, i apliquem la covarda política de l’estruç.

El dia de l’estrena, els actors Sergi Mateu i Carme Sansa, des de les butaques, estaven molt actius. També Iago Pericot, assegut a primera fila, contemplava la seva creació (mai millor dit), i cares anònimes participaven sense tallar-se. I si a algú el venç la prudència, no cal patir, perquè McCarthy i Segurado no tenen inconvenient a desfilar entre les cadires, palplantar-se davant qui sigui (a pèl, intimida) i preguntar-li fit a fit allò que volen saber. Adam estava escandalitzat, davant les respostes: “Això és insuportable!”, afirmava. La raça humana progressa adequadament? Aquest diagnòstic de la humanitat no aporta conclusions molt esperançadores als ulls dels protagonistes, fins al punt que es plantegen tornar al quadre (ergo, al paradís) i seguir dormint de forma indefinida.

I com ha resolt el tàndem Pericot&Parra el desenllaç d’aquesta peça, que estava agafant bon ritme i cotes dignes de recordar? Doncs acudeixen a un suat Deus ex machina encarnat per un extraterrestre (Climent Sensada), caracteritzat a mode de Tino Casal, que diu que ve del planeta Pròxima B, i que promet a A&E poc més que l’Arcàdia feliç. Ah, i pel mateix preu del bitllet, es poden emportar dues persones del públic, ja que sobren dues places a la nau. I cau el teló. Fi de la funció. Apaaaaaaa!

Exceptuant aquest final tan barroer (que només permet prendre’s a broma), Adam i Eva és una proposta seriosa que paga la pena veure, com van demostrar els aplaudiments, sincers i merescuts, que va recollir tot l’elenc, especialment els actors principals, ara ja pudorosament coberts amb barnussos. “Si puc, faré encara un parell de bogeries més”, va prometre Iago Pericot quan va sortir a saludar, divertit i juganer. Benvingudes siguin, doncs, les seves bogeries, perquè de tant en tant és molt saludable no posar-se seriós i abandonar-se als plaers de les coses simples. Que a vegades, recordem-ho, tenen rerefons.