El cas Castor o el pelotazo de Florentino Pérez

12.05.2014

L’Instituto Geográfico Nacional (IGN) va confirmar fa uns mesos que hi ha una relació directa entre els sismes que s’han produït a la zona del Delte de l’Ebre i les injeccions subterrànies de gas que s’han realitzat des de la plataforma Castor. Ara el Govern Central ha decidit posar en ‘hibernació’ el magatzem de gas i haurà de pagar una indemnització de 1.350 € a ASC, empresa de Florentino Pérez. Els consumidors pagaran durant trenta anys la retirada del projecte Castor. El periodista Jordi Marsal desvela interessos ocults en el magatzem submarí en el llibre Castor: la bombolla sísmica.

 

Florentino Pérez

Quedar aquests dies amb l’editor Francesc Gil, factòtum d’Edicions Saldonar, és tota una experiència. Vaig treballar amb ell fa bastants anys en una editorial institucional que ja no existeix i on es pencava de valent i molt de gust. Era un excel·lent professional, un company divertit i un home més aviat tímid i discret. Ara sembla transfigurat: parla amb una torrentada d’entusiasme, presa d’excitació per un projecte fet realitat que està presentant. Mentre fem el vermut esperant la comensal que falta d’un dinar a tres bandes que teníem pendent de feia molt de temps, m’adono que, amb l’aventura de Saldonar, que va iniciar fa quatre anys, el Francesc ha aconseguit trobar una feina que li va com l’anell al dit i que li permet canalitzar tota la seva energia personal, que ja es veu que no és poca.

Com que l’espera s’allarga –la tercera en discòrdia, en flagrant contrast amb el Francesc, treballa en una gran editorial, un d’aquests mastodonts que “lideren el mercat” i altres devastacions per l’estil, i per tant està sotmesa a “reunions urgents” a l’hora que la humanitat fa aquesta cosa tan contradictòria amb un compte de resultats sanejat que és dinar–, el Francesc té temps d’explicar-me a grans trets el procés que l’ha portat a editar el llibre del periodista de les Terres de l’Ebre Jordi Marsal, Castor: la bombolla sísmica. Mitja hora després, quan tots tres ja estem entaulats davant una suculenta tria de plats mallorquins (disculpeu el parèntesi publicitari: es poden degustar aquí), tinc molt clar que vull llegir el llibre del Castor –i que, probablement, m’emprenyaré com una mona.

Quan m’hi poso al cap d’uns dies, no deixo de tenir una certa prevenció. És un llibre editat per un amic. És un tema periodístic. Per què no n’ha parlat ningú? Això farà per un llibre? Això és el següent: la utilització com a magatzem submarí de gas de l’antic jaciment de petroli Amposta de la Shell, exhaurit des de fa dècades, ha provocat, des de l’estiu del 2012, nombrosos terratrèmols (el més fort de 4,2 graus) i amaga, de fet, un complicat joc d’interessos econòmics que, com indica el títol del llibre, té tot l’aspecte de ser una bombolla, el clàssic pelotazo hispànic (un més, a afegir al Gürtel, als casos Palau, Pallerols i Pretòria, als Eurovegas i Barcelona World). A la conversa amb el Francesc em va sorprendre veure que no ha editat el llibre per cap mena d’activisme esquerranós, mediambientalista ni antisistema. Després de preguntar-li a quines portes havia trucat per difondre la feina que ha fet Jordi Marsal, vaig entendre que el mou senzillament un impuls personal i cívic de cabreig amb la prepotència d’una gent que es creuen els amos del món, i que defuig la politització del tema –en els termes sainetescos amb què es desenvolupa la política en aquest país.

Prepotència, he dit. Sí, perquè els protagonistes de l’escàndol del Castor són una colla d’espavilats acostumats a guanyar euros a milions especulant, subcontractant, comprant voluntats, ficant-se en feines que no saben fer però que reporten benefici fàcil, aprofitant, això sí, les generosos escletxes que els concedeix un Estat liberal, liberalíssim (en tots els sentits) com l’espanyol, tant és que hi manin els socialistes com els néts de Franco (vivim en un règim que cada cop s’assembla més al de la Restauració del segle XIX). Davant d’això, a Jordi Marsal li ha tocat assumir una feinada periodística considerable. Ha hagut de parlar amb molta gent (amb tothom que hi ha volgut parlar, és clar), ha hagut de llegir força paperassa administrativa il·legible o críptica i, sobretot, ha hagut d’anar lligant caps. I als lectors ens ho ha deixat força entenedor, cosa que no era gens fàcil.

Les cent pàgines i escaig del llibre deixen en evidència els mitjans de comunicació catalans i espanyols. El Castor no és un tema tancat, però toca molts temes d’actualitat, d’allò que en diuen “l’interès general”, hi ha molts diners públics pel mig i –detall no pas menor– té implicacions directes sobre el benestar i les vides de milers de persones. Però només se’n comença a parlar ara, fora de les terres de l’Ebre: la setmana passada Mònica Terribas va entrevistar Jordi Marsal a Catalunya Ràdio, i dissabte el Telenotícies va dedicar al llibre un parell de minuts, com si fos un tema local i sense esmentar-hi en cap moment Florentino Pérez, el soci espanyol dels promotors de la plataforma Castor. Això sí, s’hi donava a entendre que el govern català havia rebutjat el projecte, cosa que, segons s’explica al llibre, no està gens clara. Més aviat sembla que els promotors del projecte sabien (la planta terrestre del Castor és a Vinaròs, fregant la ratlla que separa el Principat del País Valencià) que els governants valencians serien més dòcils.

Sembla que, a poc a poc, el tema s’obre camí. Ja veurem quan en començaran a parlar els mitjans especialitzats en el “periodisme d’investigació” (sempre que la investigació no afecti els bancs i les empreses que els tenen collats). I això que el Castor és un cas de manual d’això que en diuen ara “actius regulats”: és a dir, aspectes bàsics del servei públic com l’energia que són privatitzats mantenint una mínima regulació estatal i en què les empreses que els assumeixen tenen garantits els guanys, perquè encara que tinguin pèrdues hi ha indemnitzacions estatals. És en aquesta modalitat del capitalisme contemporani (extractiu, rapinyaire: els adjectius es van acumulant últimament) que es mouen personatges com Florentino Pérez, de qui el llibre de Jordi Marsal dreça una petita però sucosa biografia. El gran empresari –l’“ésser superior”, segons el va batejar el notori pensador Emilio Butragueño– apareix retratat com un “aconseguidor”. No el distingeix la innovació o dirigir una empresa que aporti valor afegit: el seu nas només flaira el diner fàcil, normalment diner públic. Primer l’agafa, després ja farà mans i mànigues per complir la feina amb la menor despesa possible.

 

Jordi Marsal

 

El Castor és una nova versió del conte de la vaca lletera, un conte per sortir de la bombolla del totxo que acaba generant una nova bombolla. Amb polítics disposats a picar l’esquer o que baden. Amb empresaris que se salten totes les normes que es poden saltar i que van encarint els pressupostos exponencialment. Amb personatges com l’enginyer Recaredo del Potro, president d’Escal UGS, l’empresa impulsora del Castor, que és capaç de vendre projectes de fràcking i presidir alhora una fundació “mediambientalista” anomenada Prevención y Recuperación de Desastres Naturales (quina clarividència!) i que ara diu que el Castor no ha provocat els terratrèmols, sinó que “només” els ha avançat. I el repartiment el completa un altre individu sospitós: Jesús Gómez de las Heras, el tècnic de l’Instituto Geològico y Minero que ha firmat l’únic estudi d’impacte geològic i sismològic del Castor (estudi naturalment positiu) i que va estar imputat pel vessament de la bassa il·legal de residus tòxics d’Aznalcóllar, a Huelva.

Just abans de seure a taula per dinar, li vaig preguntar a Francesc Gil, aclaparat per tot el que m’havia explicat, allò que solia engegar Josep Pla: “I això qui ho pagarà?” Perquè resulta que els acords firmats per l’empresa de Florentino Pérez, que ha aconseguit arreplegar fins i tot diners del Banc Europeu d’Inversions, assenyalen que si la plataforma no ha entrat en marxa abans de novembre de 2014, caldrà tornar els diners als inversors, amb interessos, i que aquests diners els haurà d’aportar l’Estat. “Doncs tu i jo, amb la factura del gas, és clar!”, em contesta. I aquest moment sembla que ja s’acosta: amb la plataforma construïda, però aturada per ordre del govern després dels terratrèmols del 2013, Florentino Pérez ja s’ha posat en marxa per espolsar-se el Castor i embutxacar-se 1.400 milions d’euros. Atents, doncs, encara que potser no ens ho explicaran al Telenotícies. Val la pena recordar les paraules del gran Eugeni Xammar que recorda al pròleg del llibre David Bassa, president del Grup de Periodistes Ramon Barnils: “Em permeto recomanar als meus companys de la premsa catalana una mica menys d’afició a la censura i una mica més d’afició a l’ofici”. Començant per aquí, segurament aniríem una mica més ben encaminats.

Jordi Marsal, Castor: la bombolla sísmica. Edicions Saldonar, Barcelona, 2014.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

3 Comentaris
  1. Retroenllaç: El cas Castor o el pelotazo de Florentino P&eac...

  2. El gran negoci d’aquestes grans empreses no és l’activitat que fan, sinó les clàusules del contracte en cas que l’estat les ha d’indemnitzar si en un moment determinat no poden seguir amb el projecte. Aquesta és la nova modalitat que les classes extractives espanyoles han trobat per saquejar legalment els fons públics del país. Engeguen unes prospeccions i activitats sabent abans de començar que per raons geològiques i ecològiques les hauran d’aturar perquè no són viables.
    Llavors apareix el Contracte, en que l’estat els ha d’indemnitzar en cas que s’aturi el projecte. Una gran estafa, perquè això ho haurà de pagar el contribuent espanyol durant 30 anys a la factura del gas, és a dir, tots nosaltres.
    Un motiu més per independitzar-nos d’Espanya.

    Per a més informació
    http://blocs.mesvilaweb.cat/Lluis_Patraix/?p=268180