Castanyada o Halloween?

L’any 1951, protestants i catòlics francesos van unir-se en un clam contra el Pare Noel. El 24 de desembre, a l’atri de la catedral de Dijon s’executava un ninot blanc-i-vermell: el van penjar a la reixa forana i el van cremar en presència dels infants de les parròquies. Se l’acusava d’haver paganitzat la festa de la Nativitat, i se’l blasmava per haver-se infiltrat a les escoles, on el pessebre estava escrupulosament prohibit. Al final de l’execució es feia públic un comunicat que deia «El Pare Noel ha estat sacrificat en holocaust. A fi de comptes, la mentida no pot despertar el sentiment religiós en un nen i no és, de cap de les maneres, un mètode educatiu. Que els altres diguin i escriguin el que vulguin, i que facin del Pare Noel el contrapès del Père Fouettard. Per a nosaltres els cristians, la Nativitat ha de ser l’aniversari del naixement del Salvador». Francesos. La ciutat es va dividir en dos bàndols. Les famílies, i sobretot els comerciants, es van esverar. Tant, que l’endemà es ressuscitava el Pare Noel al mateix indret, múrria i sensible l’Església al clam popular de restauració. Un paio disfressat es va passejar per la teulada de la catedral i va repartir caramels.

L’explicació senzilla és que estem davant de l’evolució dels costums i les creences. Els anys immediatament posteriors a la II Guerra Mundial, França es redreça econòmicament. Bona part dels diners vénen d’Estats Units. Això es plasma en la importació de costums fins aleshores inexistents: avets a les cantonades, pares Noel als centres comercials. Sant Nicolau, cocacolitzat, s’aclimata, nia a les llars gal·les amb una facilitat sorprenent. Però les raons de fons no són tan òbvies. Pel cas que ens ocupa, és cert que les produccions culturals i la potència econòmica nord-americanes van modificar la ritualística francesa. No es pot descartar la hipòtesi que el Pla Marshall afavorís la importació de mercaderies lligades a Nadal. Comerç i costums, un binomi que, a tall d’exemple, diuen que a casa nostra s’ha formalitzat en els dotze grans de raïm que potinegem la nit de Sant Silvestre. I, malgrat tot, això no explica res.

Quan una tradició en desplaça una altra, és perquè demostra una major utilitat. Com quan ens canviem de cotxe: el nou fa les mateixes funcions, però ens sembla que les fa millor. Anem, doncs, a una altra pugna, més nostrada i actual, la de la Castanyada contra Halloween. Més d’un hi ha vist un greuge semblant al que suara descrivíem. El lloc comú diu que Halloween, costum estranger, ha desterrat, work in progress, la Castanyada. Bé caldria, però, atendre quines funcions tenen, l’un i l’altra.

De manera molt sumària, la Castanyada és una celebració del cicle d’hivern, hereu de les libertas decembrica d’època romana, un ventall de celebracions on la transgressió de l’ordre és la consigna. Arrencant la vigília de Tots Sants, arriben fins a la Quaresma. Citem-ne algunes de les que ens han quedat, modificades per l’Església a fi de tenir els socis distrets: Dia de Difunts (diàleg amb els morts), Nadal i Sant Esteve (menjar com a bèsties), Sants Innocents (escarnis), Cap d’Any (exploten els alcoholímetres.), Reis (lapidació del criaturam amb regals), Santa Àgueda (“manen” les dones), Carnestoltes (xivarri manicomial).

Dins d’aquest ordre, la Castanyada és una celebració infantil, afalaga la quitxalla, la converteix en protagonista. Si anem enrere en el temps, es diu que menjar castanyes i panellets era un recurs energètic durant la nit de vetlla que precedeix el dia de Tots Sants. No és aventurat, tanmateix, relacionar-ho amb què, a l’hivern, la terra no fruita gaire, i que els nostres ancestres, afamegats i sense llum, simplement optimitzessin recursos. I les contalles adjacents, vet-ho aquí, només serien una argúcia: adelitar la canalla a la vora del foc i ensinistrar-la, símbols a l’alça, en el misteriós món de la mort.

I ara passem a Halloween. És una celebració celta de cap d’any, en què els morts sortien a escampar la boira. El cristianisme la va desplaçar a la vigília de Tot Sants. Amb el temps, com la Castanyada, ha esdevingut un temps de xerinola per als menuts. La iconografia timburtonívola que l’acompanya és recent i eficaç. I la funció és la mateixa: entretenir i familiaritzar els mardufais amb la mort.

Les festes que comporten regals (premis) i que cedeixen el protagonisme a les criatures també són eines de control, són pedagògiques. El nen que cada dia fa avançar un centímetre els Reis Màgics al pessebre, i que té por que només li duguin carbó, no emprenya, es distreu, i aprèn a ser un futur respectador del lloc a la cua de l’Oficina de Treball. Fora que perdem oli, perquè som sensacionalistes, el tema ha estat tan documentat, que alguns antropòlegs ja patim quan s’acosta Nadal: ens trucaran des dels mitjans perquè tornem a explicar d’on vénen el Tió, la Llufa i les allaus a les macrodiscoteques a frec del Ninou. I sovint ens demanen que ens convertim en els guardians de les nostres festes, que les dotem amb el pedigrí de l’antigor. I no podem: Halloween guanya adeptes, perquè acompleix les mateixes funcions que la Castanyada i Tots Sants. Ha seduït els nostres descendents. I nosaltres claudiquem, perquè l’objectiu és tenir-los esbargits, que no molestin, que a la tardor i sobretot a l’hivern els aguantem a casa i ens enerven de collons.

Si patim per la regressió de la Castanyada, però, sempre podem enviar a prendre pel sac aquells quatre galifardeus amb màscares que truquen a la porta demanant llaminadures, o els podem donar castanyes, a veure quina cara fan. I també podem asserenar-nos: la Castanyada i Halloween conviuran. La primera sobreviurà en els tallers de panellets que es fan a les escoles, junt amb la fascinació que desperten les castanyeres. El segon ha arribat per quedar-se molt de temps, amb la murga de les carabasses i la pirotècnia de sèrie B.