Casassesssssssssssssss

2.06.2016

Aquests dies a La Seca hi podem veure el Monòleg del perdó, d’Enric Casasses. Un viatge literari, escènic i lisèrgic interpretat per dos actors fantàstics, Blanca Garcia Lladó i Joan Sirera, sota la direcció d’Abel Vernet. A la Sala Palau i Fabre fins el 12 de juny. Clac! Zum!

Blanca Garcia Lladó i Joan Sirera al 'Monòleg del perdó'

Blanca Garcia Lladó i Joan Sirera al ‘Monòleg del perdó’

“Sí, exacte: és una pel·lícula de cowboys espiritistes de ciència ficció i d’animals que parlen, històrica, del segle XIX, amb tot basat en fets reals i en reals contes de fades, i tracta d’unes quantes i certes coses que…” L’escriptura d’Enric Casasses és, ja ho sabem, un bombardeig constant de lèxic, idees i imatges que es es van col·locant unes sobre les altres, superposades, en estrats apilats on algunes sobresurten per sobre d’altres. Cada frase, cada paraula, cada onomatopeia és d’una importància vital, i posar en escena un text del poeta no és tasca simple ni fàcil. Si hem sortit d’aquest Monòleg del perdó embriagats del verb casassià i amb un somriure a la boca ha estat, sobretot, gràcies al treball de Blanca Garcia Lladó. Ella ens ha explicat que el projecte és seu, que des dels vuit anys és una admiradora de Casasses (des del moment en què el va sentir dir les paraules “prestidigitador” i “taxidermista”, entre cametes, en una cantata a l’Auditori), i que va ser ella qui es va posar en contacte amb l’autor i va buscar un director. Casasses li va dir “Feu el que vulgueu amb el text, menys publicar-lo”. I el director Abel Vernet primer va declinar l’oferta, veient la dificultat del text, però un bon dia va tenir una il·luminació i va dir que ho faria, convertint el monòleg en diàleg.

Aquí és on entra en acció Joan Sirera, l’actor que dóna la rèplica a Garcia Lladó, que l’escolta, la mira i li contesta quan cal, un magnètic gentilhome que és el contrapunt perfecte de l’actriu. Ella és una jove intèrpret que desprèn passió i intel·ligència, que demostra com estima, ha entès i ha paït cada paraula i cada lletra d’aquest monumental text i que, a més, treu espurnes d’energia pels ulls. Literalment. El que es podria haver convertit en un quasi-recital poètic o una lectura dramatitzada a l’ús, és muntatge ple d’humor, amor i saviesa escènica, on entre les parets de la Sala Palau i Fabre trobem els sants protectors Charles Chaplin, Michael Jackson i Francesc Pujols (“Jo tenia una gran masia en la muntanya catalana i la vaig cremar”).

L’espectador hauria d’anar a veure la funció amb una llibreteta i un bolígraf, com el crític servidor de vostès, perquè el goig que provoquen les màximes casassianes mereixen ser anotades, recordades i repetides com una lletania abans d’anar a dormir: “Fuetades de ciència ficció us fan falta, fillastres, i fortes!”, “Una esquizofrènia de bona qualitat m’aniria bé, ara”, “Com diu la dita, A Verges totes les dones són putes”.

Però de què va el Monòleg del perdó? Qui millor per explicar-ho que el propi Casasses: “Si aquests es pensen que ara els hi explicaré la rondalleta ben arrodonita amb això sí algun comentariet graciosó d’en tant en tant i que se’n podran tornar a casa tan contents i alegrets van servits. No em coneixen”. I afegeix, encara: “Perquè això així, tal com anem, l’obra aquesta no té ni la típica historieta secundària entretinguda i fàcil d’explicar després, ni xistos coreogràfics de farciment, acompanyament i lluïment, ni…”. El monòleg del perdó és un conte d’Andersen (“que un dia va estar a Barcelona”) i una rondalla popular catalana i una història del Far West americà, on Calamity Jane es converteix en Joana, la Calamitat de la Plana. També és un monòleg de tres dones, fortes, intel·ligents, iròniques, independents. Escrit per un home… Oh, miracle! També és una sessió d’exorcismes literaris, una pel·lícula d’indios i vaqueros i un cuento per abans d’anar a dormir.

Un moment del 'Monòleg del perdó', quan es va representar a l'Àtic 22

Un moment del ‘Monòleg del perdó’, quan es va representar a l’Àtic 22

Hi apareix un metge homeòpata naturista: “Eren gent espiritista, progressista i catalanista, o sigui mal vistos respectivament per la dreta catòlica, la dreta econòmica i la dreta espanyola”. Un nen amb les idees molt clares sobre què es necessita per anar pel món: “Quan el capellà el va passar a buscar a la placeta el noiet ja feia cinc minuts que hi era. Amb lo imprescindible: la baldufa, una paiella i una bola del món”. I moltes reflexions en veu alta de Casasses, fill de Joan Brossa i oncle de Josep Pedrals i Jordi Oriol: “Psicològicament de com devia funcionar o fallar o penjar-se o empanar-se Homer, o Xècspir, ni en sabem res ni falta que fa. No té cap mena d’importància. La psicologia de Xècspir no interessa ni al mateix Xècspir”.

Casasses sap d’allò que parla. Oitant. De vegades ens sembla sentir la veu de Virginia Woolf i les reflexions que fa sobre la indumentària a Orlando: “Això era quan encara anava amb enagos i faldilles fins els turmells i tota la quiqueria de les dones. Prò un dia vaig dir prou i em vaig posar roba d’home… Per sempre més… Què passa? M’agrada el cuiro”. Discurs de gènere i teoria de la moda, monòleg feminista, càustic i divertit. “Això d’enfaldillar-se fins els turmells ho trobo una hipocresia de la més falsa: per tapades que vagin ja saben que els homes quan se les miren lo primer que els hi veuen és el melic: el melic, la canal d’entre els pits i el pont del príncep”. “I com menys se’ls hi veu a elles amb més febre s’ho imaginen ells”. Patapam!

L’autor reflexiona sobre l’imperialisme ianqui audiovisual i de crispetes: “Aquesta ha sigut la formació dels USA: no la conquesta de l’oest, sinó la imposició del uèstern: en la literatura, el cinema, el còmic, la música, el circ, el cabaret… Fins en el teatre i tot, tu”. Sobre la igualtat de gènere: “És que els homes són tots iguals, diuen les senyoretes fines i les putes fixes. Que per cert és una paròdia del llenguatge de la Revolució Francesa, tots els homes són iguals, ha ha. Ni de lluny!”, o bé “Com que sempre he anat al meu aire, alguns pringats em diran meuca, i algunes fleumes ireu repetint que sóc una simple puta. Què voleu dir, burragones, que sou putes complicades? Que els cavallers les prefereixen complicades?!”.

Total, que a La Seca hi fan un espectacle que està molt bé, i que ningú s’hauria de perdre.

 

(Un altre dia ja parlarem de la pena que fa anar a espectacles collonuts i veure les platees mig buides)