Carys Davies, a la recerca dels mamuts

Edicions 62 ha publicat Oest, el debut literari de Carys Davies: una faula èpica sobre la relació d’un pare i una filla sota la forma d’un western en miniatura. Anna Llisterri l’ha traduït al català i Sandra Otto en fa la crítica a Núvol.

Pennsylvania, 1815. John Cyrus Bellman, un granger de 35 anys que viu al seu ranxo amb la seva dona, la seva filla Bess de 10 anys i la seva germana, es queda vidu i decideix, en ple arravatament obsessiu ple de fe i esperances vanes, emprendre un viatge cap a l’oest per tal de trobar i corroborar l’existència d’animals gegants vius, dels quals s’han trobat fòssils. Neix en aquest home la quixotesca creença que la seva recerca arribarà a bon port. No és l’única referència a l’esperpèntic cavaller espanyol: Bellman no només emprèn un viatge vers una il·lusió que només viu al seu cap ­– com a exemple, Don Quixot vestia una ridícula bacina al seu cap i Bellman un barret de copa alta també molt peculiar–, sinó que, de la mateixa manera que el gran cavaller castellà, Bellman es fa acompanyar d’una mena de fidel escuder a la manera d’un Sancho Panza també molt peculiar: un indi shawni de 17 anys amb un nom molt estrany: Dona Vella de Lluny.

En comptes d’un periple per terres ibèriques, en aquest cas el viatge s’esdevé per les àrides terres dels deserts americans, al llarg dels rius Mississipi i Missouri i cap a un oest bàsicament poblat pels indis originaris d’aquestes terres. Es tracta aparentment d’una mena de conquesta de l’oest, tot i que Bellman no tracta d’arrabassar cap territori ni atacar cap assentament, sinó només trobar aquest estrany tresor que li pot donar un triomf davant del món. Bellman abandona sense voler la seva filla, ja que malgrat l’escriu amb regularitat, aquestes cartes són donades a viatgers i comerciants que van a la seva –retrat humà i social amb tot aquests personatges i les seves activitats que donen fe del caos del que era l’Amèrica del Nord durant aquells anys de conquesta– i acaben per extraviar-les. Passen dos anys i Bess no rep cap notícia del seu pare, però intenta esbrinar amb l’ajuda del bibliotecari de la seva aldea quin pot haver estat el recorregut del seu pare, basant-se en una expedició empresa anys abans pel President de la incipient nació. Bess pateix molt, i serà l’altra cara de la moneda d’aquesta aventura que, com la del Quixot, acaba per aterrar en un bassal de realitat colpidora.

És aquest un relat que vacil·la entre el western, la novel·la històrica i la d’aventures. No es queden fora tampoc aquells relats de Thoreau –escrits precisament durant la primera meitat del segle XIX– en els quals la Natura era percebuda com un ens que evolucionava i es desenvolupava en tota la seva grandesa per sobre de l’home, qui s’enfrontava a ella sabent que era quelcom gegantí davant de la qual no només cabia meravellar-se, sinó també atemorir-se a parts no sempre iguals.

Bellman no acaba de sentir-se còmode en el que sap que és una irrupció en unes terres que no els pertanyen, on els salvatges han estat desterrats. Aquests indis oriünds són descrits molt diferentment del retrat bel·ligerant al que moltes altres històries ens tenen acostumats. Cary Davies s’encarrega de reflectir molt bé el destí malaurat d’uns pobles que han hagut d’abandonar els seus territoris i convertir-se en exiliats dintre de les seves pròpies terres. Igual que les bèsties mil·lenàries que busca Bellman, dels indis només s’espera la seva extinció, i per això se’ls va desplaçant cada cop més ràpid cap a l’oest, a l’espera de que ja no puguin subsistir per si mateixos. Cruel comportament, el de l’home blanc. Aquests indis es sotmeten –encara que no es conformen– als designis de l’home blanc, aquell que va creuar l’Atlàntic en busca d’un futur millor en unes terres que van considerar com a seves, suposant així la destrucció de les vides de milers d’habitants originaris.

Una bona història, un llibre que es llegeix en un sospir i que fa pensar en tot allò que de vegades ens queda amagat per una aventura aparentment plena de bones sorpreses que, com li passava al Quixot, acaben per ser només una al·lucinació.