Caryl Churchill, de la Sala Beckett al Royal Court

Un dels problemes del teatre – i qui diu problemes, diu màgia – és que un cop s’abaixa el teló per darrera vegada no podem tornar a revisitar els espectacles. Aquells que per obligacions laborals ens veiem destinats a seure davant gravacions d’obres passades sabem que una pantalla mai podrà substituir la sensació de seure en un teatre a les fosques i esperar la sorpresa o l’esglai i de sentir aquella energia indescriptible que transita entre actors i espectadors.

La Sala Beckett, però, amb la sèrie de lectures dramatitzades d’obres de la seva històrica programació està fent un salt en el temps i trencant, momentàniament, aquesta incapacitat del teatre per fer-nos rememorar espectacles que en el seu moment ens van fer fruir; alhora que ens regala l’oportunitat de veure aquells muntatges que ens vam perdre i que ara podem entreveure. Ahir va ser el torn de Lluny, de la britànica Caryl Churchill, que la Beckett estrenà el 2003 de la mà de Jordi Prat i Coll i a qui he d’agrair dues coses. La primera és haver dut la Churchill al panoramà teatral català, i la segona, no haver perdut mai la capacitat de risc que implica enfrontar-se amb aquesta monumental autora. Per cert, deixin-me fer un punt i a part per recomanar-los que corrin a veure Vespres de la Beata Verge. Si no hi van, se’n penediran.

Una Sala Beckett a rebentar va poder gaudir d’aquest retorn a Lluny de la mà de Muntsa Alcañiz, Rosa Boladeras i Oriol Vila, acompanyats de vestuari i elements del muntatge original, i d’una inquietant desfilada de barrets al cap dels condemnats del dia. A l’obra, Churchill ens convida, a través d’una història adés surrealista, adés amb tints de faula, a mirar amb una distància inquietant l’esfereïdora realitat d’un món que s’endinsa en un conflicte bèl·lic inimaginable. Sovint titllada de visionària pels acadèmics – Lluny va ser estrenada l’any 2000, mesos abans dels atemptats de l’11 de Setembre a Nova York – l’obra, com deia Prat i Coll al programa de mà del 2003 “no és un recordatori de desgràcies passades perquè no es tornin a produir, sinó un recordatori de les desgràcies futures que vindran (ara mateix)”.

A través dels personatges – la tieta Harper, la Joan (de petita i de gran) i en Todd – assistim no només al relat d’una guerra inexplicable i surrealista (com totes, d’altra banda) on tots els elements de la natura han triat bàndols, sinó que també som testimonis de la immobilitat dels protagonistes davant dels horrors del seu dia a dia. En l’escena central de l’obra, la Joan i en Todd treballen en una fàbrica de barrets. Cada setmana s’organitza una desfilada on un seguit de condemnats desfilen amb els barrets i concursen per veure quin és el millor. El barret guanyador se salva, els barrets perdedors es cremen. Amb els cossos. Una de les frases més punyents i que destil·la més horror de tot el text: “No entenc per què els han de cremar amb els cossos”, exclama la Joan. I així, gairebé d’esquitllada, Caryl Churchill ens sacseja i ens fa replantejar el nostre paper de testimonis als marges, ens obliga a mirar el món, a mirar els horrors del món, i a analitzar nostre paper com a espectadors, de l’obra, però sobretot de tot allò que no és l’obra.

Setze anys més tard, l’autora, que ja té 78 anys, ha estrenat el breu text Escaped Alone al Royal Court Theatre de Londres, una obra que es pot resumir com a una trobada entre tres amigues i una veïna, una sèrie de tardes prenent el te al jardí. Te i catàstrofe. El text jusxtaposa les escenes de suposada pau i tranquilitat, on quatre dones al voltant dels setanta anys – meravellosament interpretades per Linda Bassett, Kika Markham, Deborah Findlay  i June Watson – parlen de la seva vida, amb una sèrie de monòlegs interpretats pel personatge de la veïna, i que descriuen un món postapocalíptic amb comunitats subterrànies i caníbals on l’esmorzar és quelcom que veiem a través de la pantalla de l’iPhone mentre anem a treballar. L’horror que descriu Churchill en aquests monòlegs ens transporta de cop a la darrera escena de Lluny, i ens trobem un cop més en aquest inexplicable conflicte bèl·lic de tot contra tot i tots contra tots. Setze anys després, el món no ha canviat a ulls de Caryl Churchill, i així ens ho fa saber a través dels seus textos, l’únic punt d’entrada que tenim per acostar-nos a l’autora, coneguda també per la seva reticència a concedir entrevistes. Ara que als teatres catalans hem pogut gaudir, en un temps relativament breu, de El Setè Cel, Top Girls i aquesta visita fugaç a Lluny, no perdem embranzida, volem més Churchill. Necessitem més Caryl Churchill.