Cartografia de Sergio Blanco

14.11.2018

L’epicentre que el TNC ha dedicat a Sergio Blanco ha arribat, aquest cap de setmana, al seu final, amb la visita llampec del dramaturg francouruguaià. El mateix Blanco en persona. Cartografía de una desaparición és un panegíric, un text escrit com una lloança a Joan Brossa. Una visió, des de fora, de la figura del Brossa poeta, paleta i pensador. Una lectura, a mig camí entre la conferència i la classe magistral, on Blanco parla de com va rebre l’encàrrec, per part de Xavier Albertí, d’escriure aquest text, i de com el va escriure. Autoficció, postmodernitat i primera persona. Cooler is impossible.

El dramaturg francouruguaià Sergio Blanco. © Robert Yabeck.

Un escriptori amb un llum de taula, alguns llibres sobre Joan Brossa i un parell de llibretes. Quan els espectadors entren a la Sala Petita, Sergio Blanco ja és en escena, llegint (o fent veure que llegeix) alguna cosa. Una gran pantalla darrere seu projecta la imatge d’una platja nocturna: cel estrellat, onades que acaricien i abandonen la sorra. Una relació que comença i s’acaba de forma infinita. El text de Blanco deixa clar, d’entrada, quina serà l’estructura de la mateixa peça i quines seran les cançons que se sentiran en un determinat moment (Claudio Monteverdi, Marco Antonio Solís i Elliott Smith). Blanco llegeix com escriu, i viceversa: amb claredat, bona dicció i sense farcir de sentimentalisme innecessari ni un punt, ni una coma.

Sergio Blanco porta una dessuadora amb una gran lletra “A” (Joan Brossa meets Inditex) i ens explica, a la introducció, que el seu panegíric tindrà 28 punts i un epíleg. El text és una mirada cap enfora i cap endins, de Blanco cap a Brossa i viceversa. Les dues “B”: el dramaturg nivi i el poeta amb cognom de deixalla. Blanco cita Velázquez i Las Meninas, al pròleg del text (fantàstica edició d’Arola, per tres simbòlics euros), explicant com el pintor sevillà va aprofitar per retratar-se ell mateix i, al mateix temps, la família reial. Un retrat, de qualsevol mena, sempre dona tanta (o més) informació del retratat com del retratista. L’autoficció de Blanco té la virtut de ser erudita sense resultar pedant, i poètica sense caure en la pretensió. Un diari, de fet, dels viatges del dramaturg pel món, de seminari en seminari, d’universitat en universitat, d’hotel en hotel. L’avió, les sales d’espera, l’ordinador portàtil o el Grindr apareixen als textos de Blanco amb la mateixa freqüència que les referències a la Història de l’Art o a la mitologia clàssica. Blanco veu entrevistes de Joan Brossa al Youtube, analitza la seva signatura i el defineix com un pintor que, de fet, pintava paraules. El mateix dramaturg aprofita una estada al Japó per fer un curs de cal·ligrafia, en un dels molts jocs de miralls que estableix el text.

Algunes imatges: Blanco demanant a diferents barcelonins que li llegeixin poemes de Brossa (diu que tots van acceptar, ens ho creiem?). Blanco experimentant, en una visita al seu oftalmòleg, la visió amb cataractes que patia Brossa. Blanco demanant a un noi que li faci un striptease, en un carrer del Raval. L’autoficció sempre fa que el lector o espectador, no ens enganyem, jugui a endevinar quines coses són reals i quines són inventades d’allò que ens estan explicant. Això té alguna importància? Cap ni una.

Cartografía de una desaparición conté reflexions sobre les paraules, el silenci i sobre com l’autèntica independència només s’aconsegueix mitjançant la llengua. També apareix una intoxicació per llegir massa a Brossa. Les revelacions, les crisis i totes les etapes que caracteritzen el procés d’escriptura treuen el cap en aquest text que, al final, no parla de Brossa, ni de Blanco. Ni de Christa Leem transfigurada en un jove i guapo sirià del Raval. Parla del Brossa que porta l’autor a dins seu, que és el que mateix portem tots dins. El del tren penjat del Tibidabo, el de la màgia, el d’El Ingenio, el dels jocs de cartes. Blanco ha creat un mapa de quelcom que ja no existeix. Però no és la cartografia, per definició, un art fantasmagòric?