Carmen Maria Machado. El meu cos i les festes

Carmen Maria Machado, per contra del què ens transmet en primera instància el seu nom, és una jove escriptora nord-americana, formada al Writer’s Workshop de la Universitat de Iowa, amb un petita gran incipient trajectòria en el món del conte i la novel·la curta. El seu nom es deu a ser descendent d’emigrants de Cuba i Àustria però els seus contes destil·len un aroma cent per cent americà.

El conjunt dels vuit contes que configuren El meu cos i altres festes (Llibres Anagrama) és un tot homogeni en el sentit que, malgrat estar format per històries completament diferents, té “un aire de família”: un cert element d’estranyesa causat per interrupcions a una aparent normalitat i que esquerden la placidesa d’una vida segura i estable.

Com un baix continu hi trobem, potser, el fet d’ésser dona entre —i amb— altres dones i homes. Però sobretot ésser una dona amb el propi cos que és alhora festa i rebuig i és un espai confortable i una carcassa incòmoda. Sigui com sigui, l’autora fa present el propi cos i el dels altres, que són temple d’amor, sexe i desig independentment del gènere. La corporalitat es fa latent a cada relat, ni que sigui amb una descripció exhaustiva d’una protuberància a la pell o, per contra, la manca del propi reflex a l’aigua. Els contes són també ben palpables; alguns, fins i tot, amb efectes sonors i sensitius explicats amb notes directes al lector que “vol llegir el conte en veu alta”. També innova en altres formats com per exemple un inventari de relacions sexuals en el mateix moment que una epidèmia assola la terra o el resum d’una sèrie de detectius, capítol per capítol, durant dotze temporades.

El temps, que en molts contes avança rapidíssim, ens precipita al futur —amb 20 pàgines l’autora ens transporta al llarg de quasi tota una vida— però, tot i així, no perdem cap detall essencial de la trajectòria del personatge. Així, amb aquest transcórrer incessant ja ens trobem atrapats dins de la història que no podem deixar estar fins arribar al desenllaç final. Malgrat la rapidesa temporal d’alguns dels contes no hi manca l’espai pels detalls minuciosos, pels records del passat que trastornen el present, o per la presència feréstega d’una altra temporalitat que encara no dominem. El futur no se’ns presenta per grans avenços tecnològics sinó més aviat per allò que afecta els cossos humans, sobretot, estranyes malalties.

Una altra de les constants dels relats de Machado és el realisme màgic, la interrupció d’una quotidianitat amb elements fantàstics o de ciència ficció. Aquests elements, però, es troben ben cosits amb una realitat actual i compartida, la qual cosa els converteix en més terrorífics per la seva plausibilitat en el nostre món real. Com un futur que te’l trobes de cop i t’adones que no l’has pogut preveure, no l’has pogut reflexionar. I t’encalça.

Malgrat el que pugui semblar els contes no són greus, sinó que estan esquitxats per una mirada còmica sobre l’entorn de l’autora, que en deforma alguns dels personatges creant caricatures —a vegades de si mateixa— i situacions divertides com una escena en una residència d’artistes on els diferents convidats comparteixen projectes, intimitats i manies.

La traducció ben documentada i proporcionada de Maria Cabrera Callís —llàstima que el seu nom no surti a la coberta del llibre!— ens apropa la novel·la (perquè malgrat siguin vuit contes independents no deixa de ser una novel·la) amb un català ric i treballat i dotant d’harmonia el conjunt. En resum, un debut cuidat i intens per una veu jove que esperem anar llegint en la nostra llengua durant molt de temps.