Carme Manuel: Viatge al fons de la infantesa

6.07.2013

Tres i Quatre acaba de publicar ‘Llanceu la creu’ (Tres i Quatre, 2013), la primera novel·la de Carme Manuel (València, 1960), una especialista en literatura nord-americana, traductora i autora entre d’altres de la biografia Esyllt T. Lawrence, una gal·lesa entre dracs.

 

Carme Manuel

 

Dintre de la creació literària, la novel·la –i parlem òbviament d’uns estàndards mínims de qualitat- és una opció que requereix un procés, una maduració, una lluita a l’interior de la ment modulada des de l’exterior a través de lectures alienes. Una partida d’escacs sense alfils ni reina amb les trames, un duel de titans per bastir la història i els fils que pengen de les balconades del relat . “Diria que he escrit més llibres de contes que no pas novel·les per una impetuosa falta de fe en els arguments”, confessava l’escriptora Empar Moliner en el darrer número de la revista Caràcters. La novel·la, certament, exigeix fe en la història que tenim entre les mans. I l’ofici i el bagatge existencial i literari també faciliten les coses.

Al nostre entorn, per acotar, hi ha narradors i narradores precoços que comencen a publicar els seus primers volums novel·lescos en el llindar dels trenta anys. Abans fins i tot. Amb les excepcions de rigor, són primers llibres vacil·lants, sense segell, probatoris. Temps hi ha per davant per cercar allò que en diuen “l’estil propi”, la marca de l’escriptor. Darrerament, però, hem trobat alguns exemples de debuts més tardans però que, curiosament, ens presenten veus narratives molt treballades, amb l’estil i les intencions literàries molt definides. Fou el cas de Les mans de la deixebla (Bromera, 2010), d’Anna Moner, una artista plàstica de Vila-real que lliurava amb quaranta-tres anys la seua primera i reeixida novel·la, una història de terrors gòtics ben trenada, amb un estil notable i una triada fascinant de protagonistes.

I és també el cas que ens ocupa, Llanceu la creu, la primera novel·la de Carme Manuel (València, 1960), una especialista en literatura nord-americana, traductora i autora entre d’altres de la biografia Esyllt T. Lawrence, una gal·lesa entre dracs. El seu debut en la narrativa llarga és un llibre creuat de saludables influències anglosaxones però que destil·la un estil i un univers propis, aquella cosa indefinible, difícil de trobar i rastrejar en una literatura modesta com la nostra. Costa creure que això siga casual.

L’argument de Llanceu la creu potser no resulte enlluernador: una dona en un moment crucial de la seua existència, amb la mort de la seua mare i un present no massa encoratjador, afronta un catàrtic viatge al passat, a les anècdotes i vivències de la seua infantesa. Agafeu el títol d’aquest article, paràfrasi del llibre de Louis-Ferdinand Céline Voyage au bout de la nuite, més com a ocurrència que com a equivalència literària: mentre a l’obra del francés la mirada sobre el passat recorre un paisatge de devastació moral, a la novel·la de la valenciana hi ha reflectida la duresa dels anys de la repressió, les seues cotilles morals i mentals, les carències i absències. Però també hi apareixen la tendresa i l’estima, moments evocadors i commovedors que proporcionen recer i substància a la narració.

Més que una història, se’ns conten anècdotes que fan higiènics equilibris en la corda tensa, esquitxades de reflexions amb el present i el passat jugant a fer creus, com un mosaic vital que la protagonista va composant a la recerca d’un estat d’ànim definitiu, globalitzador, que li ajude a enfocar un nou tram de l’existència. Si ho aconsegueix o no, no ho anem a desvetllar, això ja és cosa del lector. Tampoc no és tan important en aquest cas la manera d’acabar com el camí recorregut, de la mà d’una prosa precisa, un poc a la manera d’autors anglosaxons com ara Hemingway, Carver o Morrison, que combina ambició i senzillesa, practicitat i emoció, on el llenguatge és un instrument càlid i corprenedor i no un pretext per fer irritants exhibicions d’erudició lèxica o gramatical.

En acabant, Carme Manuel aconsegueix bastir una veu pròpia, un estil, no sols per l’ús del llenguatge, per la forma de vestir els relats i anècdotes, sinó també per la manera tan expressiva de gestionar la puntuació, amb paràgrafs sencers construïts sobre punts i apart que, per moments, disfressen les frases de versos aïllats i punyents. Un procediment amb el qual aconsegueix moments d’inspirat lirisme.

Comptat i debatut, allò més estimulant com a lectors és que, amb una mica de sort, aquesta breu però intensa novel·la és tan sols l’inici d’un camí.