Carme Elias encarna Diana Vreeland

18.10.2014

Després de la seva estada al Teatre Akadèmia, l’obra de teatre Al Galop protagonitzada en solitari per Carme Elias comença la seva gira i, de moment, s’ha pogut veure a la sala petita del teatre Kursaal de Manresa.

Carme Elias | © Àngel Oliveras

Es tracta d’una obra teatre en forma de monòleg basada en la vida de Diana Vreeland, editora en cap de Vogue en un moment decisiu de la seva vida: té 70 anys, “el futur li queda enrere” i ha estat despatxada de la feina. Retorna a Nova York després de quatre mesos per Europa —París, Londres, Madrid, Milà— què importa l’ordre, “Europa mai morirà i de fet ningú la farà ni trontollar”.

Diana Vreeland, nascuda a París i amb una llarga vida còmoda de casada a Londres, el seu esperit d’abans de la guerra conjumina a la perfecció amb El món d’ahir. Memòries d’un europeu de Stefan Zweig, aquella actitud refinada, cosmopolita, plena d’esperances i possibilitats. Aquell esperit culte i indolent d’una dona que llegia diàriament un llibre davant el mar i no es llevava abans del migdia.

Però la guerra la deu portar a Nova York com a tants europeus i aleshores adopta l’esperit de Fran Lebowitz —que també va escriure per a Vogue—, i que és autora de la divertidíssima Vida metropolitana, publicada a Tusquets, totalment exhaurida i mai reeditada, que comença justament en el seu dia així: “12.35 de la tarda. Sona el telèfon. No té gràcia. No és la meva manera preferida de despertar-me. La meva manera preferida de despertar-me consisteix en què certa estrella francesa em digui a cau d’orella que si vull arribar a Suècia a temps per recollir el Premi Nobel, hauria de demanar aviat l’esmorzar”. Perquè Vreeland és capaç de fer un sopar amb Coco Chanel i Helena Rubinstein i no poder anar a dormir perquè li han ocupat la cambra. Plena d’humor, de distància, d’esperit lúdic, d’estil fins a la mort, malgrat que no pugui pagar el sopar que està preparant i tingui un apartament que no sap si és seu perquè mai s’ocupa de banalitats, com pagar les factures. Perquè ella “no ha treballat mai”, però sí que ha sabut viure i revolucionar el món de les revistes de moda, amb reportatges en què encetava temes inèdits i amb fotografies que expliquessin històries. Amb passió, amb estil, amb velocitat, al galop, fins al final.

Ningú pot encarnar millor aquesta dona tan elegant, que creu en l’excés, en l’excepcionalitat si sap mostrar-se com a tal, que Carme Elias, que té aquella elegància perfecta, i un estil que no s’escola ni quan balla, ni quan s’estira al terra per descansar una estona. Li sap donar el contrapunt d’experiència no exempta d’innocència, de trapelleria, de culte a un estil de viure i ser, que no s’abandona mai, ni en els moments més crítics.

Un treball i un descobriment que no és d’estranyar que estigui nominat als Premis Butaca i que explica molt més que la història d’una vida; és el reflex de tot un esperit d’època, quan una estrena musical de Strauss que podia congregar Diana Vreeland, Hitler, Puccini, Mahler i tothom que era algú de tots els àmbits. De tots els àmbits. Us imagineu un món amb tan bon gust i que la cultura tingui tan prestigi? Absolutament deliciós… Sí, després va venir la guerra i tot el seu terrible mal gust però aquest esperit somiador i intrèpid el va portar com una diadema d’orgull per tot el món, tota la vida. La vida, la malaltia, la història sempre reclama atenció per deixar al marge el que veritablement importa: tenir classe. Que és molt més que un vestit jaqueta, és tota una declaració de principis.

Pel que fa a la resta del muntatge, dirigit per Guido Torlonia i amb traducció de Joan Sellent, resulta molt divertida la veu de la seva assistenta francesa, i les contínues interrupcions sonores que donen ritme i sensació de tràfec dins del seu jardí de l’infern, aquell menjador tot abillat de roig perquè és el color per antonomàsia, i perquè un vermell amb una mica de taronja és insofrible però un taronja amb una mica de vermell és indispensable. Així és aquest món de regles evidentíssimes i irracionals que converteixen la vida en un immens camp de jocs per aquests infants d’Europa que podien envellir però mai fer-se grans.

Vreeland no tenia cap dubte que “l’elegància està en la ment. Si la tens, la resta arriba sola” i Truman Capote la va definir com “un ocell exòtic fora de la selva amb un perfil de Tucan”. Però què faríem sense lloros exquisits en una selva en blanc i negre?