Carles Santos, el so de la llibertat

Onada Edicions publica una aproximació a l’artista de Vinaròs. Un repàs breu, però intens, de la vida artística i personal del músic que, amb fotografies incloses, ens presenta la vida i el pensament de l’artista a partir d’anècdotes reveladores.

Antiheroi, revolucionari, provocador, geni. Són alguns dels noms i adjectius que s’han fet servir a l’hora de descriure la figura de Carles Santos. En el fons, tots es rendeixen a una única evidència: es tracta de l’obra i la personalitat d’un músic que no deixa a ningú indiferent. És difícil, doncs, d’encabir dins els paràmetres establerts. No li cal. És Carles Santos i punt.

Carles Santos i Ventura (Onada Edicions), el llibre a cura de l’escriptora, poeta i periodista Alícia Coscollano i Masip, fidel seguidora, està dividit en tres seqüències, a manera de capítols principals, i complementat amb un annex fotogràfic, una dotzena d’imatges que parlen tant per si mateixes que no els cal ni peu de pàgina.

La primera seqüència abraça des del naixement de l’artista fins a la sorprenent experiència que li brindà el servei militar. Carles Santos, un marrec que, amb només quatre anys, no parlava, però que, en canvi, era del tot capaç d’interpretar una sonata del seu admirat Beethoven; un noi que veié com una insignificant oliva farcida d’anxova marcaria per sempre la relació amb el seu pare; un home envaït per la solitud als carrers d’una Barcelona, al seu torn, envaïda per l’estraperlo; però, també, un jove músic enlluernat per la llum i la desimboltura parisenques, capaces de redreçar una existència fins aleshores massa ombrívola. Situacions que, indirectament, però voluntària, anaren creant i engrandint una personalitat i un talent peculiars, una ment on les neurones ballen al so d’una música molt particular.

La segona seqüència obre la porta a esdeveniments que segueixen incrementant l‘interès: la “perillosa” amistat amb Joan Brossa o l’entranyable reacció d’un pare per fer desaparèixer, literalment, una crítica desfavorable sobre el concert irregular del seu fill, en són alguns exemples. Escenes que descriuen els intents fallits de perdre de vista el seu inseparable piano i les experiències viscudes a l’altra banda de l’Atlàntic sota l’empara del grup artístic “Catalan Power” ens ajuden a copsar, una mica més, la manera de pensar i de fer de l’artista, del qual, per cert, se’ns revela el segell d’identitat.

A la tercera seqüència, Carles Santos és retratat amb tota la seva integritat. Des de la seva aposta conscient per l’apostasia fins a la seva innegable poètica de la perversió i el seu ús recurrent de la simbologia sexual. Un breu apunt sobre les composicions i els muntatges de Carles Santos fins a l’actualitat completa aquesta tercera part del llibre.

La seva condició d’home lliure l’ajuda a avançar-se als esdeveniments, a pensar en aquella mena de coses que és molt millor no deixar en mans de l’atzar: “En finalitzar l’audició, Santos llançava un desafiament al públic. Es tractava d’escoltar tres peces, tres propostes per a un funeral: el seu. El mag de les avantguardes entrava en joc i ens proposava escollir entre Autoretrat, del mateix Santos, Caligaverunt, de Tomás Luis de Victoria, i Crucifixus, de Bach.”

El llenguatge com a element alliberador, la necessitat de silenci i l’omnipresència de la música són alguns dels preceptes que Carles Santos ha portat fins a les últimes i meravelloses conseqüències. Tal com preferia concloure el mateix Santos, però, es tracta d’un llibre normal d’un músic normal. Doncs exactament això. Excepcional.