Carles Miralles en Tres Suites

25.12.2017

El gener del 2015, als setanta anys, va morir Carles Miralles, Catedràtic de Literatura Grega de la Universitat de Barcelona i un dels grans poetes de la seva generació. Un intel·lectual lletraferit a cavall entre l’antiga Grècia i la literatura catalana. Es va donar a conèixer com a poeta el 1965 en obtenir l’accèssit al Premi Amadeu Oller amb La Terra Humida. Es consolidà en el panorama literari amb un volum tan extraordinari com La mà de l’arquer (1991) entremig de Camí dels arbres i de tu (1981) i de La ciutat dels plàtans (1995). Una selecció de vuitanta-set poemes de la seva poesia reunida D’aspra dolcesa: Poesia 1963-2001 va ser triada i comentada per nou lectors i lectores sota el títol No me n’he anat (2007). El darrer llibre que va veure publicat en vida va ser L’ombra dels dies roja (2009). Recentment Edicions 62, a cura de Jordi Cornudella, ha publicat, de forma pòstuma, la culminació d’una vida dedicada a l’ars poètica: Tres suites.

Carles Miralles | Foto: Pere Virgili

Miralles és la baula de transmissió de la cultura clàssica, dóna continuïtat al passat, a la bellesa del món i a les seves tràgiques mancances com el dolor, «la més característica de la condició humana, la més inevitable» i ens les situa en el món present com una deu de saviesa que ens il·lumina, com la bella sageta que ens traça el camí de la vida vers la mort. Sense renunciar al to elegíac, retrata un món ple de vida amb la certesa de la seva finitud i ens fa palesa la recurrència amb què defugim de copsar­ne el seu sentit. Vida que amanyaguem i que una i una altra vegada rebutgem per causa de les nostres febleses. El poeta vol que ens anostrem la tradició, tan rica, i que prenem consciència de les desgràcies que l’han acompanyat. Com diu Francesc Parcerisas referint­se a la poesia de Miralles: «Som mestres de cultura i depredadors en un mateix impuls, en una mateixa persona, en un mateix temps».

Carles Miralles parla de l’espai enllaçant imatges, idees o sentiments -les nostres febleses- i els dóna relleu mitjançant el contrast entre la llum i la fosca. Més que parlar del pas del temps, ens parla de la naturalesa dels records que ens acompanyen. En lloc de parlar de la mort, ens parla de la vida i dels mortals, de «tanta llum que roman a les fosques». El temps i l’espai pensats i construïts a través de la pintura, la música, l’escultura, l’arquitectura i l’art poètica: «…un dibuix / de colors, una pintura, / és el brodat de la tela / que teixeix la poesia».

La seva escriptura es singularitza per una concentració emotiva, per la capacitat d’enllaçar el jo, un punt de vista implacable, amb la cartografia dels records, un abisme on pouar, «Com la pell del desig i no hi ha pluja». El poeta David Castillo es refereix a ell dient­nos que la seva obra «té moments de fotografia urbana que et recorden el dolor dels carrers, aquesta concepció de la pietat que el poeta tan bé sap captar». Busca, Miralles, expressar la seva experiència íntima i corprenedora amb els peus ensorrats en la neu. Una veu austera i depurada, farcida de cromatismes harmònics, i amb ús mesurat de la metàfora, que adquireix valor de símbol. Malgrat tot, el poeta deia: «Em costa molt escriure, per mi és molt difícil». Potser perquè també havia deixat dit que: «La poesia és la meva biografia moral».

Tres suites està construït amb versos de diferents figures rítmiques com ara les repeticions i encavallaments que accentuen la introspecció i el menen, amb molta vitalitat, a l’exquisida radiografia de la condició humana, a l’acceptació d’un mateix i, en conseqüència, al proïsme. Discurs meta-poètic («…La veritat / els poetes sempre broden / a les robes que teixeix / la poesia, amb fils d’or / i d’enyor i de tristesa.»), d’influència ribiana i referents èpics i tràgics. Un menestral de la llengua, elegant i pulcre, que utilitza els polisíndeton i els hipèrbatons per tensar l’emoció d’uns versos plens de sonoritat i lirisme…«tanta vida, tanta llum, tantes flors...». Recurrència constant a símbols i a imatges de la naturalesa per “parlar de les coses més a prop de les coses” amb un to concentrat, despullat i essencial. El poeta és l’arquer que dispara mots per amansir les feres…

«La meva poesia no és testimoni del meu temps sinó d’allò que perdurarà en la intel·ligència, allò que queda en l’ànima dels homes que no escombra el temps, la pluja».

Tres suites, un homenatge imprescindible per un poeta irrepetible.