Carles Fontserè. Un testimoni excessivament incòmode

10.08.2016

Un exiliat de tercera. A París durant la Segona Guerra Mundial (Proa). Aquests són el títol i el subtítol del segon volum de les memòries de Carles Fontserè, de qui enguany, amb l’Any Fontserè, se celebra el centenari del seu naixementHenry Ettinghausen en fa una lectura crítica.

Fontserè a casa seva, a Porqueres, l’any 2003, al costat del seu cartell més conegut, Llibertat!, que va fer l’any 1936 per a la CNT-FAI | Foto: Pere Virgili.

Fontserè a casa seva, a Porqueres, l’any 2003, al costat del seu cartell més conegut, Llibertat!, que va fer l’any 1936 per a la CNT-FAI | Foto: Pere Virgili.

El primer centenar de pàgines de l’obra parlen del brevíssim pas del seu autor per dos camps de concentració francesos i de les seves activitats artístiques a Perpinyà i Canet. Segons afirma Fontserè, aixoplugats per francesos que simpatitzaven amb la República, ell i Antoni Clavé, company seu a França durant l’exili, “podríem dir sense exagerar que estàvem vivint les meilleurs jours de notre vie’” (p. 34). Les tres-centes pàgines restants descriuen amb moltíssim detall la seva estada a París al llarg de la guerra. Com a tal, el llibre testimonia un període i unes circumstàncies que sens dubte cap català més ha relatat amb tanta il·lusió. Fontserè, conegut sobretot com a creador de cartells propagandístics durant la Guerra Civil, explica en aquestes memòries com aconsegueix, ara refugiat a França, guanyar-se la vida, i gaudir-ne, dibuixant còmics, organitzant l’enviament de queviures al mercat negre de París, etc., i finalment fent litografies per a la publicació com a llibres de bibliòfil d’obres de literatura espanyola i catalana.

La història que relata és el testimoni d’un home que, als vint-i-tres anys, es val del seu instint de supervivència, de la seva astúcia i enginy, per construir-se una vida remarcablement completa al llarg dels cinc anys de l’Ocupació alemanya. De fet, descriu punt per punt els seus estratagemes per evitar ser retornat a l’Espanya de Franco o enviat a la Legió Estrangera o a treballs forçats a Alemanya, com també les seves relacions amb d’altres companys d’exili i amb la seva mare i el seu germà, també refugiats. Parla sobretot del dia a dia col·laborant amb Clavé en treballs artístics, i de les nits donant feina als prostíbuls de la capital francesa. Es tracta, doncs, de les aventures d’un survivor dotat d’habilitats artístiques dins de la França controlada pels ocupants alemanys que van fer els possibles perquè la belle vie seguís funcionant, intentant oferir així la impressió superficial d’un París inalterat per la desfeta francesa.

Fins aquí, tot bé; i fins i tot, sens dubte, prou admirable. Però falta fixar-nos en un aspecte crucial del relat que encara no hem mencionat i que l’autor no amaga gens ni mica. Amb l’exèrcit alemany a punt d’entrar a París a començaments de juny del 1940, Fontserè fa un sopar d’acomiadament amb Jaume Miravitlles, que fugiria de la ciutat juntament amb centenars de milers de persones més. Tal com ho explica, durant el sopar, “Jo li dic que em quedo perquè ara arribaven els meus” (p. 200). Aquesta frase, que podria semblar d’una colossal ironia, resulta que no ho és en absolut. En efecte, al cap d’un mes de l’Ocupació, a mitjan juliol, Fontserè i Clavé es converteixen en col·laboradors –“els dos dibuixants titulars de la publicació” (p. 248)– de la revista La Gerbe, un periòdic definit pel mateix memorialista, en el títol del capítol 17, com “el setmanari de la col·laboració”. En realitat, va ser l’única revista en francès creada per l’Ocupació nazi. Tal com afirma Fontserè, “A en Clavé i a mi La Gerbe ens va resoldre la situació econòmica” (p. 252), una asseveració que resulta ser un understatement quan, poc  després, veiem que l’autor es vanta de com, “En els restaurants, com a reporters de La Gerbe, ens reservaven la millor taula, ens servien els plats més escollits i ens recomanaven els millors vins” (p. 269).

Fontserè minimitza sistemàticament la naturalesa de La Gerbe, que es caracteritzà per la seva glorificació del nazisme. No menciona el fet que el fundador de la revista, l’aristòcrata bretó Alphonse de Chateaubriant, després d’haver-se reunit el 1938 amb Hitler, havia quedat convençut que el Führer era el nou Messies. Tampoc no exposa que el setmanari rebé subvencions d’Alemanya, que exaltava la beauté morale de la capitulation, que la seva línia editorial preconitzava una Europa arianitzada i netejada de jueus i bolxevics, o que els seus principals contribuents, convidats pel mateix Goebbels, van ser aclamats a Nuremberg. Pel contrari, al peu de la reproducció d’una primera pàgina de la revista, Fontserè assevera que “La Gerbe no pertanyia a cap partit polític. Els seus col·laboradors provenien dels medis intel·lectuals més diversos” (pp. 192/3), i més endavant considera que “Essencialment era un setmanari francès però amb un clar sentit europeu” (p. 246).

Què volia dir l’autobiògraf per “un clar sentit europeu”? Encara que sembli mentida, per a Fontserè, Hitler fou un visionari de la unificació d’Europa. Per què? Doncs perquè “Es va creure que amb l’armistici […] es guanyava els francesos per a la causa de la nova Europa”, i afegeix: “Hitler es va equivocar en creure possible la unificació d’Europa abans de temps” (p. 223). Per més que costi de creure, aquesta visió d’una unió europea nazi és la que abraça Fontserè. Per això, lloa obertament la col·laboració amb el nacionalsocialisme i arriba a declarar que el col·laboracionisme “hauria pogut ser el motor d’una fructífera entesa francogermànica, germen de la unitat europea” (p. 245)! No és menys al·lucinant la seva idea que el nazisme podria haver afavorit la independència de Catalunya: “Alemanya, sorgida d’una confederació d’Estats lliures, podia ser més propensa a reconèixer una Catalunya sobirana dins una Europa dels pobles” (p. 279)!

Un dels cartells més famosos de Fontserè, amb el lema APLASTAR AL FASCISMO! (1937)

Un dels cartells més famosos de Fontserè, amb el lema APLASTAR AL FASCISMO! (1937)

En tot el llibre Fontserè es nega rotundament a criticar el nazisme, al mateix temps que no para de maleir els aliats. Quan assevera que “el triomf dels aliats el 1945 va comportar la consolidació de la dictadura franquista a Espanya durant trenta anys” (p. 74), sembla que s’oblida del fet que, si no hagués estat per Hitler, Franco no hauria derrotat la República. No condemna els alemanys per haver ocupat França, però vitupera De Gaulle perquè “Amb la seva acció […] introduí una greu divisió dins l’Exèrcit francès” (p. 233). Mentre censura la URSS per haver trencat el pacte germanosoviètic, elogia els alemanys per la seva campanya a l’est –“fou un gran exèrcit europeu [sic] el que Hitler va llançar en aquesta croada contra el comunisme” (pp. 381-2)–, mostrant així implícitament, el famós creador del cartell “APLASTAR AL FASCISMO!” (1937), el seu entusiasme per la División Azul (Per cert, ¿no parlava Franco d’una croada?). Fontserè equipara la declaració de guerra contra Alemanya, de part d’Anglaterra i França, amb la de Franco contra la República, tres anys abans (p. 75). Al mateix temps, Anglaterra és condemnada com a culpable dels problemes patits per la França ocupada: “Malgrat les propostes de pau de Hitler, la continuació de la guerra per part d’Anglaterra agreujà la situació creada a França amb l’armistici” (p. 270). I els bombardejos pels aliats de ciutats franceses i alemanyes son durament reprovats, mentre que no es fa menció dels danys infligits a Anglaterra pels bombarders i coets alemanys. I de Guernica, res de res.

Per a Fontserè, a vegades sembla que no hi ha res a triar entre l’Axis i els aliats. Referint-se al començament de la guerra, la tardor del 1939, ell declara sense cap mena de pudor: “tant se me’n donava que França guanyés o perdés” (p. 113). Per a ell, tan dolents eren els uns com els altres: “vaig fer botifarra als dos caps militars francesos enfrontats: el general De Gaulle i el mariscal Pétain. El meu nom no serà esculpit en el marbre honorífic dels que moriran pour la Patrie” (p. 119). Però això no és tot. De fet, Fontserè deixa ben clar que per a ell, a fi de comptes, els dolents són els aliats, per no haver evitat la guerra, ja que, “segons testificà anys més tard el general Heinrich Müller, cap de la Gestapo, Hitler era sincerament probritànic i volia la pau” (p. 116). Fins i tot a l’hora que acaba d’escriure aquestes memòries, l’any 1998, l’insigne cartellista de la República abandona (si mai l’hagués posseïda) tota noció de moral col·lectiva: “En política i història el Bé i el Mal són conceptes difícils de definir amb claredat perquè adquireixen diferents significats segons el país, les circumstàncies i l’època” (p. 245).

De manera inversemblant, Fontserè relata com “vaig preguntar-me: ‘Qui prefereixo que guanyi la guerra, els alemanys o els nord-americans?’” (p. 426). Però ja hem vist la seva contesta: ell considera que Hitler era un nou Carlemany que només va fallar intentant unificar Europa abans d’hora, mentre “amb la invasió nord-americana Europa deixava d’existir” (p. 427). Efectivament, Fontserè insisteix en parlar dels “invasors angloamericans” i fa mofa de la Resistència francesa i dels espanyols que s’hi van ajuntar, tractant els resistents de terroristes, afirmant, per exemple, que “En aquells anys l’antifeixisme necessitava –igual com ara– sumar màrtirs” (p. 99). Fins i tot arriba a pretendre que, amb l’Alliberació de França, “la repressió dels resistents francesos és comparable a la dels franquistes durant i després de la Guerra Civil” (p. 267). I, perquè quedi meridianament clar, ens explica que “Aquells dies de l’Alliberació de París, que per a tants francesos i, encara que sembli mentida, per a tants catalans són dies de glòria, per a mi foren uns dels més repulsius i odiosos de la meva vida” (p. 439). Així, és capaç de parlar dels “horrors de 1945” (p. 245), de denunciar amargament “la terrible repressió de la immediata postguerra” (p. 231) i de descriure la França de la fi de la guerra com “vergonyosament ofegada per l’anglès de l’ocupant nord-americà” (p. 74). No hi ha cap dubte: el més dolent de la pel·lícula és Estats Units, amb el seu suposat propòsit de conquerir el món. (Això, malgrat haver-hi viscut al llarg de les dècades de 1950 i 1960.) Tant és així que Fontserè protesta perquè als Estats Units s’havia prohibit “tota manifestació de solidaritat amb l’Alemanya nacionalsocialista” (p. 74). Al seu parer, “Els alemanys donaren proves constants d’una correcció i d’una urbanitat insospitades” (p. 225)!

Hi ha massa moments en aquest llibre en què al lector se li haurien de posar els pèls de punta. Com quan l’autor assegura que “Auschwitz, mitificat com a Gòlgota, ha provocat que molts jueus agnòstics o ateus recobrin la seva amagada i postergada religiositat i retornin a la fe ancestral dels seus antecessors” (p. 288): segons sembla, un argument perquè els jueus que sobrevisqueren a l’Holocaust agraïssin l’exterminació de sis milions de llurs parents. O quan es refereix als “anomenats [sic] crims de guerra contra la humanitat” i minimitza el destí dels jueus, tot donant-ne la culpa als Estats Units i a Anglaterra, per “no fer res per acollir-los” (p. 289). O quan vol fer creure que el racisme nazi neix del sionisme i al·lega que “El gran pecat dels racistes és haver congelat un cert ordre d’estudis en una doctrina, quasi en una ortodòxia, en lloc de considerar-los els començos d’una investigació oberta a noves aportacions científiques i culturals” (p. 291). O quan tracta diverses vegades els jueus com a suposats culpables reals de la guerra, o té la cara de reprovar Walter Benjamin per haver-se suïcidat amb precipitació, ja que, “Segons l’historiador Von sur Muhlen, Benjamin va malinterpretar la citació judicial de la policia espanyola, que només volia comprovar la seva documentació” (p. 289). O quan pretén que les matances de jueus a Catalunya a l’Edat Mitjana “foren més folklòriques que sagnants” (p. 293). O quan descriu dues revistes que considera com oferint més “agressivitat” que no pas La Gerbe com uns productes “excessivament provocadors” (p. 320). O quan es queixa que “Després de la guerra molts films de Hollywood han donat una imatge hostil d’alemanys i japonesos” (p. 331). O quan assegura que “La propaganda cinematogràfica nazi no pretenia convèncer sinó impressionar mitjançant el tema i la qualitat tècnica del film” (p. 333)…

Fontserè, arribat a París

Fontserè, arribat a París

A Un exiliat de tercera, el memorialista critica, una vegada i una altra, la manca d’ajut proveït pels exiliats de primera, o sigui, l’elit del govern de la Generalitat, a la massa d’exiliats de tercera, la gran majoria dels quals es van trobar internats durant mesos en camps de concentració infernals, i després, massa sovint, forçats a retornar a Espanya o a ser deportats a Alemanya. Ara bé, costa molt d’acceptar l’autoproclamació de l’autobiògraf com “un exiliat de tercera”. Només veient la fotografia que ell titula “La clàssica foto de París davant la torre Eiffel, just arribat, quan encara no tenia ni papers ni diners” (pp. 96-7), comprovem que arribà a París com si acabés de sortir del Ritz: un jove de casa bona, ben afaitat i pentinat, amb un vestit elegant, un mocador blanc a la butxaca, camisa blanca i encorbatat.

El Fontserè vell i barbut, amb aire de profeta del Vell Testament, que a la fi de la seva llarga vida es manifestava ferament pel retorn dels seus cartells de l’arxiu de Salamanca, era la mateixa persona que escrivia aquestes memòries que tanta vergonya aliena haurien de fer. Mentre fulmina contra les purgues de col·laboracionistes francesos efectuades després de l’Alliberació (per cert, a ell no tan sols no li va passar res, sinó que se li van encarregar cartells sobre la reconstrucció de la França de la postguerra), el terror usat pels alemanys per exterminar els que consideraven com els seus enemics durant l’Ocupació amb prou feines li mereixen un comentari. Una vegada i una altra, els nazis resulten ser els bons; els aliats i els resistents francesos, els dolents.

El que més hauria d’escandalitzar és, sens dubte, el fet que Fontserè hagués escrit i publicat aquestes memòries, no al final de la guerra, quan encara estava ficat dins del món de la col·laboració, sinó més de mig segle més tard, quan feia molt de temps que es trobava ben instal·lat a Catalunya, reconegut amb la Creu de Sant Jordi com el cartellista més cèlebre encara viu de la Catalunya en guerra contra el feixisme, i a punt de deixar-se retratar com el màxim símbol de la justa demanda pel retorn dels Papers de Salamanca. Convertir-se, el 1940, en actiu col·laborador de la revista més important de la col·laboració francesa amb el nazisme és una cosa. Però n’és indubtablement una altra revelar-se, el 1998, en el moment que acaba a Porqueres la redacció d’aquest segon volum de les seves memòries, com un pronazi convençut que no mostra cap mena de remordiment.

Sembla mentida la manca de criteri crític que varen demostrar pràcticament totes les ressenyes d’aquesta autobiografia quan la publicà, el 1999, Proa, editorial del Grup Enciclopèdia Catalana, amb l’ajut del Departament de Cultura de la Generalitat, i quan, l’any següent, obtingué el Premi Crítica Serra d’Or de Literatura i Assaig. Sobta també com la publicitat de l’Any Fontserè no fa la més mínima referència al seu paper durant l’Ocupació de França ni als seus sentiments pel que fa al cas. A l’hora de celebrar els centenaris de persones remarcables, convé aprofitar l’oportunitat per intentar mirar-les a la cara, sense por ni adulació. En aquest cas, qui vulgui enfrontar-se honestament amb Un exiliat de tercera trobarà que el llibre és l’autoretrat d’un col·laboracionista totalment impenitent.

Respon a Paco Fanés Cancel·la les respostes

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

60 Comentaris
  1. Felicitats per l’article. Cal anar parlant clar i desmitificar actituds que passen per Benefactores de la humanitat. Grans artistes potser però a la fi covards o pitjor encara col·laboracionistes amb el més terrorífic enemic dels darrers segles.
    I tants a la presó i afusellats i els senyors celebrant les gracies dels artífex de l’holocaust t amics del Caudillo.
    Gran obra la de Cèline, Dalí, Pla, Pound, Gorki, Cela, Clavé, Fontseré… . Encara em costa d’entendre aquesta contradicció vital en la sensibilitat de personatges que amb el seu art, la seva paraula, han donat tant i alhora ens han pres tant amb la seva actitud política àdhuc, humana.

  2. Molt bon article i com tot, amb camp per reflexionar amb tots els matisos que calguin. Només un apunt, no és cert que no es parli de les llums i de les ombres de Fontserè en el seu centenari. El centenari s’ha basat bàsicament en la seva dimensió fotoperiodista i artística, això és cert, malgrat que uns dels punts centrals serà un documental que està preparant films d’orient i que aprofundeix sobre aquest fet. Tb el seguit de conferències que es faran per debatre aquest i altres punts. Una abraçada

    • Molt bon amic Ricard, aprecio el teu comentari. Espero amb interès el documental que menciones.

    • Cèline és un dels escriptor que més admiro, he llegit amb avidesa tota la seva obra i varies biografies i obres critiques. La seva mena de Nihilisme m’atrau i m’ha fet pensar en la condició humana d’una manera impressionant.
      Ara bé, Cèline era un fill de puta que es va vendre als nazis d’una manera descarada ( apart d’escriure els seus antisemites Bagatelles pour un massacre… i altres) Va col·laborar fins el final amb ells i es va salvar pels pels d’esser afusellat, com per exemple Robert Brasillach, perquè es va “amagar” a Dinamarca i va deixar passar el temps.
      Aixo no treu ( com dic en comentari més amunt) que Viatge al Fons de la nit , Mort a Crèdit i Guignol’s Band no siguin obres mestres.

      • Exactament. Tal com deia George Orwell en un assaig sobre Dalí publicat el 1943, s’ha de poder tenir a la ment dues coses al mateix temps: el fet que Dalí era un molt bon dibuixant (Orwell no diu que pintava!) i que era també un indesitjable.

  3. Sovint l’havia sentit parlar pestes de la fama democràtica dels francesos i de la resistència, quan, segons ell, tot era propaganda i en realitat eren més obedients. També carregava contra els artistes catalans que havien triomfat durant el franquisme. Sempre havia pensat (jo) que es tractava del contrast entre l’èxit d’alguns envers el desconeixement que es tenia de la seva obra pictòrica, irrellevant com a tal, tot s’ha de dir.

  4. Qui va ser a França en aquell moment va ser Fontserè i no pas vosaltres, i ell pot jutjar millor que els aquí li falten al respecte, començant per l’autor de l’article, el que hi va passar i el que s’hi va viure. Fontserè era un lliurepensador, llibertari, que com queda demostrat percebia les coses sense prejudicis. Llestos, que sou uns llestos!!!!

  5. Un article magnífic: moltes gràcies. Sense arribar a l’extrem de Fontseré, hi ha molts col·laboradors, torturadors, policies i amants del fraquisme que després han esdevingut grans demòcrates. La línia Franco – Fraga – Rouco – Rajoy és un exemple de tot el que això significa. En fi, la democràcia espanyola i catalana té aquestes coses. Per això, articles com aquest, amb una denúncia clara, documentada i tranquil·la són tan meritoris i d’agrair. Si més no per mi ja que el meu pare, després de la guerra, encara va ser tancat a un camp de concentació franquista. Portava la por instal·lada al moll dels ossos i difícilment en parlava. De fet, no en vam saber quasi res fins després de la seua mort. Així, doncs, més gràcies per l’article.

    • Mercès pel vostre generós comentari. Dieu, amb raó, que “Sense arribar a l’extrem de Fontseré, hi ha molts col·laboradors, torturadors, policies i amants del franquisme que després han esdevingut grans demòcrates.”
      Evidentment, Fontserè no va ser torturador ni policia ni amant del franquisme. Però el que més m’escandalitza és el fet que no es va convertir (com tants d’altres) en un gran demòcrata, sinó que es va proclamar, als 83 anys, com a col·laborador, encara convençut, del nazisme.

  6. Gràcies per la informació, gran sorpresa per a mi saber que el mític Carles Fontserè era protonazi confés. Em pregunto: algun membre del jurat de Serra d’Or es va llegir “Un exiliat de tercera” quan l’any 2000 li van atorgar el Premi Crítica?

      • Una altra pregunta: ¿la qualitat literària dels llibres de Günter Grass, va variar un cop es va saber que havia estat membre de les SS (les SS!)?
        Els jurats de l’any 99 encara no devien ser presoners de la correcció política i devien considerar l’obra (literària) ben escrita.

        • Com que després es va convertir a la línia correcta del Partit Socialdemòcrata (socialista), això el devia redimir i hom li va perdonar tots els pecats. Es veu que el mal és no abjurar públicament, i llavors tant se val el que hagis fet. Ara, si l’any 1983 continues pensant el mateix que el 1940, això és imperdonable i mereixedor del foc etern.

        • Al meu entendre, la qualitat dels llibres no havia de variar. Ara bé, sabent el que es va fer públic sobre la vida de Grass, potser s’entenen millor coses que no s’entenien abans. El que sí varia és la imatge del mateix Grass.

  7. Un cop llegit aquest magnífic article no me’n penedeixo gens no haver comprat i llegit les memòries d’aquest senyor.

  8. M’han fet ganes de llegir el llibre, cosa que trobo la correcta abans de criticar-lo. Havia llegit el tercer volum de les seves memòries, “París, Mèxic, Nova York : memòries 1945-1951”, i allà no surt per res el personatge que descriviu. El vaig trobar interessant, el típic llibre d’exiliat que es va guanyant la vida com pot. Esperem. Trobo que escandalitzar-se pel que t’han explicat parcialment d’un llibre sense coneixe’n tots els racons és caure en un inquisitorialisme flamíger potser interessat.

    • M’alegro que us hagi fet ganes de llegir el llibre. Si el critico, és precisament perquè l’he llegit, no perquè me l’hagin explicat. El llibre és interessant des de molts punts de vista, però crec que també des del que comento. Quant a la Inquisició, allà et torturaven perquè expliquessis allò que volien que confessessis. Però a en Fontserè no el varen torturar: és precisament ell qui s’explica, explícitament, i ho fa sense que ningú li hagi dit de fe-ho.

      • Vós sí que l’heu llegit i ens n’heu explicat la vostra versió i no pas una altra, naturalment, amb les cites adients, i no pas unes altres. Però n’hi ha uns quants que no l’han llegit i hi han renunciat voluntàriamenr davant la vostra crítica i vós un n’heu alegrat. És a aquests que em refereixo quan dic que s’escandalitzen sense saber de què, excepte del que vós els heu explicat.
        I fins ara, pel que vós expliqueu, de tot allò de què se’l pot acusar és d’un delicte d’opinió. Però existeix, el delicte d’opinió, fora dels estats totalitaris?

        • No és cap delicte l’opinió però l’opinió es debat i es criticable. Un personatge public sigui el que sigui es analitzat amb lupa i més si aquest un dia ens dona pa i un altre dia ens el pren.
          Tornant a Catalunya – els primers anys – n’hi ha que van callar, n’hi ha que d’una manera gairebé clandestina, Carles Riba… ) van anant fent feina. N’hi ha que van col·laborar… Josep Pla . N’hi ha que no van tornar perquè tenien la dignitat molt alta per ni solament “col.laborar” amb… Destino…Just Cabot.
          Hi ha molts voltes a la vida d’un personatge públic però quan s’aguanten molts anys els mateixos arguments no hi disculpa de cara al poble.

          • Continua no sent delicte. I, no sent delicte, qui és algú per jutjar algú altre i condemnar-lo? Parlar en nom del poble és molt fàcil, però si ningú t’ha votat és inadequat.

        • Cito profusament Fontserè, precisament perquè és ell qui s’explica amb tota la claritat imaginable, però, per descomptat, animo a qui vulgui que llegeixi el llibre i ho vegi pel seu compte.
          Quant al concepte de ‘delicte d’opinió’, estic d’acord que perseguir per la llei opinions, desitjos o pensaments és propi d’estats totalitaris. Però jo no acuso Fontserè de cap delicte, ni de res. Només voldria que, quan es parla d’ell, es prengui en consideració totes les seves manifestacions públiques, incloent-hi tota la seva autobiografia.

  9. Sr. Henry: la majoria dels catalans que vam romandre a l’interior de Catalunya vam adoptar la actitud, per sobreviure primer i a partir dels anys 60 i 70 millorar econòmicament, el perfil polític del apoliticisme. Que va provocar en les generacions més joves per una part una ignorància absoluta de tota política i per l’altra part, gaudir d’una idea política diferent a la oficial, però que no podíem expressar-la públicament si no teníem l’esperit de màrtir. Totes les dues vessants d’aquesta actitud coincidien en haver estudiat a les escoles la ideologia externa del franquisme en forma d’assignatura que es va dir “Formación del Espíritu Nacional”. Molta gent l’aprovava escrivint al final de l’examen escrit: “¡Arriba Espanya!” i “¡Viva Franco!”. Tot això té ha veure amb l’actitud dels nostres exiliats, uns farts de tot i de tots van col-laborar mentre el benefici va durar (Fontseré), els altres uns van poder fugir a Amèrica i molts van morir atroçment. Carles Fontseré era un treballador artesà del Comissariat de Propaganda de la Generalitat Republicana, no un artista. Sé que va existir un grup de gent d’ERC que es va moure per aconseguir la rendició de Catalunya davant dels nazis alemanys. Això també te ha veure amb Fontseré. Per que la tossuderia en recuperar els seus originals del “Archivo de Salamanca”?. Dos motius: el primer treure’ls d’un lloc que es va muntar per aconseguir proves per condemnar els “rojos” per tal de quedar net de “antecedentes penales” i el segon, en el món del art el que més cotitza son els originals i les firmes dels artistes. Carles Fontseré va morir sense poder recuperar res. Sr. Henry estic amb vostè en que tenim dret a saber la veritat dels nostres personatges històrics. També la dels prohoms i aprofitats catalans durant el franquisme i aquesta democràcia reformista, que moltes vegades han estat els mateixos o ho bé ho son ara els seus descendents.

  10. Impressionant, però no pas estrany, com dieu molts.
    El que no s’aguanta per enlloc és riure’s del sofriment, tergiversar fets històrics i, sobretot, no reconèixer els propis errors amb un to orgullós i fatxenda, repartint benediccions i excomunions com si estigués més enllà del bé i de mal.I, per posar un exemple actual sobre la cosa del “delicte d’opinió”: quan els de C’s i el PP i altres espècimens polítics afirmen que a Catalunya es persegueix l’espanyol, que es bandeja i es maltacten infants que no parlen català i totes aquestes coses que ningú no ha vist mai (i que sí que s’han donat i es donen en cas contrari), també els hem de respectar “l’opinió”? Potser que no badem tant!
    Pel que fa al Premi Serra d’Or: tres visques i una ampolla de conyac per als membres del jurat, que no volen o no saben llegir! I pels que no li reclamen la Creu de Sant Jordi, també.
    Un es pot equivocar moltes vegades, al llarg de la vida (i tant!), però reflexionar i rectificar és un signe d’intel·ligència, humanitat i dignitat.
    Ei, és una opinió…

  11. hem de distingir entre una opinió i una descripció dels fets. Una obra d’art és una opinió dita de manera estètica. La seva missió és parlar de la veritat continguda en el propi relat de manera convincent mitjançant personatges, objectes, etc. Es pot inspirar o no en fets externs o propis, però no està obligat a dir-ne la veritat d’aquests sinó que només es deu a la veritat del relat: a la moral del relat. El cas literari que penso que més exemplifica aquest fet és els dimonis de f. Dostoievski, perquè està basada en un fet que succeí i que va conmoure Dostoievski. Però la veritat del fet no és el què a l’obra sinó el dilema moral que planteja i com ho fa.
    En canvi, hi ha altres matèries que han de descriure els fets de la manera més exacta possible: el referent és fora i se n’ha de donar compte. Als diaris distingeixen els articles d’opinió. Articles que com deia Camus tots els intel·lectuals es moren per poder escriure.
    Tot objecte encarna la seva veritat, i l’obra literària, com objecte, també. La crítica està per descriure si aquest objecte de creació pròpia, objecte finalment, s’ha creat d’acord a uns cànons estètics propis de la seva espècia. Si no és així no és una obra d’art de la mateixa manera que no és aigua sinó conté els enllaços moleculars pertinents.
    En el cas del senyor Fontsaré, de què parlem? D’un llibre que és tan sols un llibre d’opinió sobre un fets viscuts o una obra d’art que conté la seva pròpia veritat?

    • A la fi plantegeu la pregunta: “En el cas del senyor Fontsaré, de què parlem? D’un llibre que és tan sols un llibre d’opinió sobre un fets viscuts o una obra d’art que conté la seva pròpia veritat?”
      Suposo que, en última instància, la contesta està a l’ull de cada lector. Ara bé, quant a l’opinió de l’autor, cal observar que ell devia autoritzar la descripció que apareix a la coberta del llibre. Aquí es parla del “segon volum de les memòries de Carles Fontserè” i el descriu de la següent manera: “repassa els anys del remolí que li va tocar de viure quan, després de passar la frontera el febrer del 1939, va tenir l’oportunitat de viure els principals esdeveniments de l’Europa en guerra des del cor mateix de París”; i descriu el llibre com “una narració absorbent, documentada i honesta”. O sigui, que l’obra es presenta com un llibre sobre fets viscuts, i en efecte, al llarg de la seva narració, l’autobiògraf cita i reprodueix molta documentació, tant escrita com gràfica i fotogràfica. A més, aquella descripció reconeix que “La mateixa honestedat converteix aquestes memòries en incòmodes”. Per això jo subtitulava el meu article “Un testimoni excessivament incòmode”. Si el llibre de Fontserè conté “la seva pròpia veritat”, és una veritat que de veritat m’incomoda.

  12. El meu comentari no té a veure amb la germanofília de Carles Fontserè (tot i que les connotacions que aquesta filia tenien fa un segle van canviar rotundament, després que Alemanya perdés dues guerres i es construís el “relat dels vencedors”. Vaja que, com en totes les guerres, els dos bàndols cometeren atrocitats…).

    Només volia remarcar que “FontserÈ” s’escriu amb accent obert. Tots els Fontserè (meteoròlegs, actors, etc.) provenen de la mateixa branca. I no és que fos un cognom d’ofici amb R final, que fos substituïda per l’accent. És un cognom compost per Font+Serè (Serè: vent del nord al Camp de Tarragona, d’on prové el cognom).

    Si no tinc mal entès, una pubilla de Can Serè (de Reus?) es va casar amb un Font, que no va voler perdre el nom. D’aquí aquesta barreja contradictòria (i no “Fontserena”, com hauria de correspondre). En fi, contradictori igual, igual que el nostre personatge…

  13. Lamentablement a Catalunya tenim alguns personatges tan genials com pintorescs. Encara bo que són l’excepció.

  14. A l’article estaria bé deixar clar que el Clavé de qui parla no era Anselm (el fundador dels cors) sinó Antoni Clavé. Més que res perquè indueix a confusió a gent que no hi entenem gaire i que fàcilment, com m’ha passat a mi mateix, ens podem confondre entre persones amb cognoms similars.

    • D’acord, però jo ja ho deia: “Antoni Clavé, company seu a França durant l’exili”; “Fontserè i Clavé es converteixen en col·laboradors –’els dos dibuixants titulars de la publicació’ (p. 248)– de la revista ‘La Gerbe'”.
      Per cert, la ‘Gran Enciclopèdia Catalana’ no entra en cap detall sobre la seva vida a París durant la guerra, limitant-se a dir sobre Clavé: “El 1939 s’exilià; exposà per primera vegada a Perpinyà, i més tard s’instal·là a París”, de manera semblant a com tracta l’estada a París de Fontserè: “Després de passar per camps de concentració, s’intal·là a París on continuà la seva tasca artística, alternant el dibuix de còmics amb l’escenografia, la pintura i la litografia. També treballà en l’edició i la il·lustració de llibres per a bibliòfils amb aiguaforts i litografies.” En cap cas fa menció de ‘La Gerbe’. I, en el cas de Fontserè, només menciona el segon volum de la seva autobiografia per informar que rebé el “premi de la Crítica ‘Serra d’Or’”.

  15. Francament, pensava que hi hauria alguna aportació documental externa, una mica d,investigació més enllà d,una opinió personal sorgida de la lectura d,unes memòries també personals, d,un vailet que tenia poc més de vint anys quan era a París . Ara, el pobre fontserè, mort i enterrat, com la seva dona, ja no té qui el defensi.

    • No entenc que sigui urgent fer recerca per comprovar o desmentir allò que explica llargament el propi autobiògraf. En tot cas, ell ofereix molta documentació gràfica. Per exemple. Entre les pp. 96 i 97: nombroses fotos d’ell i d’Antoni Clavé, molt ben vestits i divertint-se a Perpinyà, el febrer del 1939; Fontserè i la seva mare “en el jardí de la caseta que llogàrem a Canet-Plage”; pintures fetes a la platja de Canet. Entre les pp. 192 i 193: un dibuix fet per Fontserè “d’Eitel F. Moellhausen, fundador del setmanari ‘La Gerbe'”; una primera pàgina de ‘La Gerbe’ que porta una il·lustració seva; projectes fets, el juny del 1940, per Fontserè de cartells per a la mateixa revista; dibuixos, còmics i pìntures seves fetes a París; una foto d’ell amb una amiga a Saint-Jean-de-Luz, el 1942. A la p. 319: un dibuix fet per Fontserè de “Londres sota les bombes. Dibuix publicat al setmanari ‘La Gerbe’ el 23 de gener de 1941”. A la p. 387: amb data del 24 d’octubre del 1942, “Permís lliurat [a Fontserè] per les autoritats militars alemanyes i la policia francesa per circular després de l’hora del ‘couvre-feu’ per ‘imperiosos’ motius d’ordre professional”.
      Si jo no havia publicat fins ara res sobre tot aquest afer, ha estat precisament per no fer mal a la Terry Broch, l’última companya de Fontserè, morta el passat mes d’abril.

  16. La Gerbe era una revista filo-nazi fundada l’any 1940 només entrar els nazis a França i desapareguda amb ells el 1944, El seu fundador va ser Alfhonse de Chateaubriand . Hi van col·laborar entre d’altres a part de Fontserè, escriptors com ara Paul Morand ( exiliat a Suïssa després de la guerra), Marcel Aymé ( va ser depurat i després rehabilitat) Abel Bonnard ( Va ser ministre del regim de Vichy, refugiat Espanya el 1945 i condemnat a mort in absentia. Robert Brasillac ( afusellat per la Resistència el 1945)
    Chateaubriand es va amagar en un monestir austríac i condemnat a mort in absencia. Va morir protegit per l’esglesia austríaca el 1951.

  17. Fontserè qui és en realitat, el lluitador, cartellista i artista antifeixista de la guerra civil espanyola o el dibuixant de la revista Gerbe? Si més no n’hauríem de reconèixer la sinceritat a l’hora de divulgar-ne les memòries. És molt contradictori. No les vaig llegir i me n’estan venint les ganes. En tot cas, davant del dubte, estaria d’acord a retirar-li tots els reconeixements. Ningú vol arrenglerar-se amb els negacionistes i col•laboracionistes. Cosa que a ell potser no li faria ni fred ni calor. No obstant, penso que aquest cas és la xocolata del lloro i una bona avinentesa per posar un personatge més a la picota per mantenir la mala consciència col·lectiva a ratlla. Hi tants casos amagats, no investigats per la historiografia oficial a mans dels comunistes… On és Nin? A Salamanca o a Berlín?

    • Aquest comentari es pot llegir des de Facebook d’una persona prou acreditada, Joan M. Minguet, crític d’art i professor universitari: “Com diu la Maresma, a la universitat sabíem i estudiem la complexa personalitat de Fontseré. He estat en tribunals de TFM i tot on la qüestió central era la seva participació a la revista col.laboracionista. Més enllà de les Creus de Sant Jordi i dels Centenaris institucionalitzats, que m’interessen poc (però que hi he participat com a professional, que no ho amago), encara m’interessen menys les ràbies retrospectives, aquells que volen trobar a l’artista immaculat, que sempre hagués estat en un pla moral com a ells els hagués agradat, l’artista compromès fins i tot quan anava al lavabo, en això la figura de Picasso acaba sent un referent maligne. Les vides dels artistes són les seves obres i m’agrada estudiar-les com són, no com alguns (institucions i revolucionaris de saló) voldrien que haguessin estat. Les xarxes són tan propícies a fer fogueres sense matisos! I jo mateix hi contribueixo em sembla massa sovint.”

      • Unes observacions que aprecio molt. De fet, és prou corrent ser bon professional i mala persona, i vice versa.

        • El que no sembla de bon professional és dedicar-se a fer judicis de valor sobre qui és bona o mala persona.

          • Però, oi que ho fem tots?
            Per a mi no es pot ser bona persona i nazi.

  18. El més greu de tot, més i tot que l’oportunisme cínic del Sr. Fontseré, és la ceguesa i frivolitat de les institucions públiques d’aquest país. Com pot ser que des dels poders públics se li facin tantes festes a un col·laboracionista sense cap mena de visió crítica sobre la seva persona? Algú sap qui és el comissari de l’any Fontseré? Gràcies Sr. Ettinghausen pel seu article.

  19. Acabo de llegir tots els comentaris sobre aquest article, i bona part del que s’ha publicat a Núvol sobre aquestes memòries de Fontserè. Visca l’opinió, la que sigui, i visca les àgores que les permeten. És el que necessitem de debò per constituir-nos un país normal, això que tants reivindiquem. Hem de poder parlar de tot i de tots els nostres homes i dones amb llibertat d’esperit, cosa que cap règim totalitari (o pseudototalitari, com la nostra democràcia tan primeta i de circumstàncies), ja sigui a dreta o a esquerra no permet, com sabem. He llegit Cèline com he llegit Levi. Tots dos m’interessen. Hem de poder llegir amb curiositat estètica i intel.lectual els nostres autors, per saber-los i per saber de la condició humana, que és tan contradictòria. Si sabem, que es del que em sembla que es tracta, aleshores podem triar què en volem fer de la nostra consciència, el bé humà més preuat. Fontserè ens ha dit amb el seu testimoni on vol ser i què en fa de la seva consciència. I nosaltres amb la nostra opinió, també. Peròper això cal que puguem opinar, això és bàsic.

  20. M’ha agradat llegir l’article i tots el comentaris, siguin favorables o contrari. El que crec necessari es assabentar-se de tot allò que té a veure amb el nostres personatges públics, llums i ombres. En cas contrari ens podem trobar amb exemples com l’escola del meu fill (finals dels vuitanta) en què el mestre els volia inculcar el fet de que Franco va ser qui va posar ordre al caos de l’Espanya republicana. Pregunta immediata del meu fill ” Va ser una gran persona, oi?” Evidentment vaig explicar-li totes les ombres.

    • Exactament. Així es pot intentar arribar a construir una memòria històrica que eviti simplismes, una memòria en la qual no tots els bons han de inquestionablement gent ideal, i en la qual es mantingui la possibilitat que hi pot haver algun dolent que tampoc no n’hagués estat del tot.

  21. I…?

    És curiós que aquests judicis, fets a l’estiu, quan hi ha sequera de noticies sempre es faci vers uns personatges sense cobertura poderosa. Sabeu que el pintor Picasso va viure també tot el temps al Paris ocupat? I que pel seu taller passaven els cultes oficials de les Wermacht i les S.S. a contemplar el seu art ” degenerat”? I no es coneix cap acte de resistència de l’artista contra els nazis…

    • Cert, i fins i tot el capità de la Wehrmacht que va escriure la gran novel·la En els espadats de marbre, Ernst Jünger, en parla d’aquestes trobades amb Picasso a Paris. Picasso però, mai va col·laborar d’una manera directa amb els ocupants ni amb dibuixos a La Gerbe ni amb res. – Ara bé, potser afiliar-se després de la guerra al Partit Comunista li va anar molt bé per la depuració i l’oblid de certes coses.
      Artistes i intel·lectuals que en moments claus de la història van cap un cantó o altre, no se’n poden amagar, son personatges públics.
      Fontserè fa els millors cartells de la República, sovint de caire esquerra i llibertari i un cop arriba a Paris després de tot l’horror que ha vist provocat pels “nacionals” amb l’ajuda de Hitler no se’n va de Paris i fins i tot col·labora amb l’enemic. És per fam, potser?.
      Eugeni d’Ors, per exemple, es un altre tema. La seva aristocràtica manera de veure la vida l’art i tot plegat el porta a col.laborar des de llocs clau del govern feixista franquista. El seu menyspreu per les justes reivindicacions del poble provoquen en ell l’aberració intel·lectual típica dels “escollits” elitistes i excloents.
      Pensem que els principals jerarques del moviment nazi tenien un altíssim coeficient intel·lectual. Aquí ja tindríem que analitzar tot allò del bé i del mal.

    • No, però tampoc no es coneix cap declaració de part de Picasso d’admiració pel nazisme. Al contrari, fou comunista. Evidentment, serà apòcrifa la història ben maca de com el varen visitar al seu estudi uns membres de la SS o de la Gestapo i que, veient alguns dels croquis fets per al ‘Guernica’, li van preguntar: “És vostè qui ha fet això?” Contestant, suposadament, Picasso: “No. Sou vosaltres.”

  22. L’autor confon, potser volgudament, el filonazisme amb el filogermanisme, d’arrelada tradició a Catalunya. Fontserè era pro germànic, no pas pro nazi. Res a veure, si’s plau

  23. potser caldria q contactessiu amb lawiquipèdia per afegir-ho a la bibliografia…. molts no en teniem ni idea… gràcies!

    • Em fa l’efecte que, quan es va publicar el 1999, no es va entendre del tot aquell segon volum de les memòries de Fontserè, en part perquè no se sabia què era el periòdic ‘La Gerbe’. A mi m’ho va explicar una cosina meva francesa. Sabent-ho, es té realment la clau a la resta del llibre.