Carles Capdevila. La realitat de fit a fit i lúcidament

“Prou sé que la vida s’aprèn vivint-la, sovint a patacades, però mirar d’endreçar els aprenentatges per escrit els consolida”, escriu Carles Capdevila al pròleg del seu darrer llibre, La vida que aprenc (Arcàdia). Capdevila ha decidit que era el moment de posar en solfa l’obra periodística. D’endreçar l’opinió obstinada i clara que ha exercit en més de dos mil articles a la columna diària Ara i aquí de l’Ara. Opinió que, de fet, encara continua publicant. Actualment, des de la contraportada del diari, els cap de setmana, sota l’epígraf I aquí. El periodista ha escorcollat, doncs, els seus textos per fer-ne una selecció i reunir-los en aquest recull.

Al llibre hi sona el fil musical marca de la casa. Les partitures que desvetllen i belluguen a l’autor: el passat en família i la família present, el tarannà social que impera, les insurreccions quotidianes contra el molestament establert, la nostra salut i qui se’n fa càrrec i, com no podia ser d’altra manera, l’ensenyament. Cinc grans pilars. De fet, el volum està compartimentat en aquest sentit. A banda d’una selecció curosa –que fluctua entre les peces més íntimes, de llarg recorregut (com pot ser Petons d’una mare), o els articles salvats com a reconeixement als seus protagonistes (recordo especialment O tot o res i L’art de ser pacient)–, es dilucida també una intenció discursiva i d’ordre temàtic que es materialitza en aquests cinc apartats: La mirada íntima, Ser i fer, Petites revolucions, En bona companyia i Eduquem les criatures.

La melodia habitual tampoc s’atura quan parlem de l’estil Capdevila. Claredat, franquesa i proximitat. Aquests trets fan que l’articulisme del fundador de l’Ara sumi una altra qualitat essencial si es pretén ser àmpliament escoltat: l’accessibilitat. Els textos de Capdevila acullen amb un llenguatge senzill i net, gens pompós. Són articles d’entrada fàcil, on no treuen el cap ni la verbositat pretensiosa ni el dogma. Ho han de ser, a més, perquè la seva posició al diari, ex director i fundador, l’obliga dirigir-se a un lector diagonal.

I que els articles siguin clars i de lectura còmoda els fa, pujant un graó més en l’escala de qualitats, aplicables. Això no significa que La vida que aprenc sigui un llistat de consells inútils. Res més lluny d’això. Són aplicables per nosaltres, els lectors, en el sentit que són extensius. Capdevila col·loca damunt la taula una reflexió per a que ens la mirem de prop. Examinar-la serà la nostra missió. L’article no acaba amb la feina coronada. S’endevina certa continuïtat. I això és bo.

L’autor no treballa l’opinió des de la boca o a peu. És a dir que ni explica i explica torrencialment per acabar creant un embull ni descriu flegmàticament. L’eina d’escriptori de Capdevila és el dit. Amb el dit assenyala, orienta la mirada cap on hem de fixar el sentit crític.

Al llibre també hi ha espai per al raonament ras i personal. Textos d’autoconsum, diríem. Per exemple, l’articulisme de Capdevila exhala reconeixement i homenatge. Sense deutes, es concatenen els recordatoris cap a les persones que el fascinen. En aquest sentit, es repeteixen perfils i sectors que considera han de veure’s reconeguts: l’associacionisme, el veïnatge, els mestres, els professionals sanitaris, la canalla, els pioners… Recordatoris des d’una postura neutra, sense caure en l’adulació bavosa. De fet, Capdevila és capaç de mantenir l’equidistància sense que li ballin els fonaments.

Els únics peròs a La vida que aprenc, és a dir, a l’obra d’opinió, serien certa escassetat de models que puguin perfilar i millorar l’examen que fa a la vida i, en alguns passatges, la redundància temàtica –certament difícil d’evitar quan s’escriu diàriament– que Capdevila soluciona aplicant-hi matisos. El matís que li facilita una mirada lúcida i franca, fixada tossudament en la realitat i que no deixa reposar mai.