Carles Camps Mundó. El rastre d’uns escrits

25.05.2018

Amb els excel·lents poemes que integren El rastre d’uns escrits (Tres i Quatre), el poeta Carles Camps Mundó (Cervelló, Barcelona, 1948) va obtenir el Premi Octubre 2017. Camps Mundó va donar-se a conèixer a principis dels setanta com a poeta experimental en el camp de la poesia visual. Una dècada després, cap al 1980, va iniciar una fecunda etapa de poesia discursiva, que és on el trobem avui amb un gavadal de llibres i premis importants al seu haver, i als quals ha sumat aquest darrer premi Octubre, que porta el nom del poeta Vicent Andrés Estellés.

Carles Camps Mundó | ©BiBi Oye / Núvol

La poderosa imatge de rastre d’uns escrits m’ha dut a recordar la lectura de La baba del caracol, un llibre on la poeta filòsofa Chantal Maillard reflexiona, entre d’altres qüestions, sobre la comesa del poema, així com la realitat del poema, sempre entre dos móns. El poema, diu Maillard (i potser pensant en els recitats dels llibres sagrats de l’Índia, que ella ha estudiat a fons), perilla amb la lletra escrita, ja que, tal com creu i afirma, s’ha de transmetre amb la veu per a ser una cosa viva a través del so. Això és exactament el que expressa el poema de Camps Mundó, Realitat i llenguatge, poema fundacional del conjunt El rastre d’uns escrits:

Para’t sota aquests arbres
i mira com els mou la brisa:
la bella trama mòbil de les fulles.
Deixa que la remor ho canti.
Si no, ¿quines paraules ho dirien
sense parar-ne el moviment de l’aire,
sense arrasar-ne fins i tot l’arbreda?
¿Quines, sense emmudir-ho?

Difícil, oi, expressar amb paraules la vida en moviment? Aquesta és una qüestió que es presenta a tot poeta madur, amb obra consolidada, com és el cas de Carles Camps Mundó, que en uns altres versos lúcids escriu: La sola poesia del silenci: / la que es pensa, perquè pensar-hi és cridòria.

A la pregunta sobre la realitat del poema li segueix com a resposta sàvia una humilitat activa que s’imposa en aquests poemes de Camps Mundó. I evitant el soroll, tan sols –i és tant, és tot!-, aquest poeta obre la mà per al poema naixent encara que sigui per dir-nos la mort, o el no-res, dues paraules que designen fets, realitats contundents. Perquè la mort és un absolut en el temps humà. D’aquí ve el cop de mall que experimentem amb la mort dels altres, sobretot els qui estimem, a la qual sobrevivim perquè la vida en el seu absolut és més enllà de nosaltres que som tan sols un revolt en la roda de la vida que no s’atura. I aleshores, en aquest espai de silenci, de contemplació estricta de la realitat sense floritures ni enganyatalls, veiem que no només el cos és un vestit sinó que el jo també ho és. És el final de Narcís i l’adveniment de la consciència de Tirèsies, com suggereix Camps Mundó en dos poemes on trobem aquestes figures significatives, per arquetípiques, de l’imaginari mític grec.

Un dia ens descobrim éssers vulnerables. Potser ja ho sabíem, que ho som, però fèiem veure que no, o estàvem distrets. Però el fet d’asseure’ns en un banc d’una església, o en la capella d’un tanatori, amb els ulls envermellits de plor, ens dóna la mesura real d’aquesta vulnerabilitat. Davant la mort real cau en sec el dic que ens aguantava. Llavors les llàgrimes ens fan ben humans mentre ens diem amb el poeta: Si morts almenys poguéssim recordar… Un desig que el rastre de la vida no ens abandoni també en aquell lloc ignot, que no sabem perquè no sabem si som.

A El rastre d’uns escrits Carles Camps Mundó ha aplegat poemes escrits en diferents èpoques que ara agafen un sentit unitari en trobar-los trenats en quatre idees fortes, fonamentals: la mort, allò que d’immaterial hi ha en la vida i que no és a part de la vida, la memòria, el record, el rastre, i el poema-rastre (la mercurial baba del cargol), que tan bé es defineix en aquests tres versos amb què, de manera ben trobada, el poeta clou el seu recull: i ningú sabrà mai/ -sense la viva veu-/ l’ànim que el feia viu.

Us podeu descarregar el poemari Si dellà del riu de Carles Camps Mundó, publicat a la Biblioteca del Núvol, en aquest enllaç.