Cara a cara amb el meu maltractador

9.05.2018

DocsBarcelona del Mes presenta Un home millor (A Better Man), la sorprenent pel·lícula d’Attiya Khan i Lawrence Jackman sobre la violència masclista i un nou paradigma de prevenció conegut com a justícia restaurativa. Un film en primera persona on l’Attiya s’enfronta cara a cara amb l’ex que la va maltractar quan era jove. 

Fotograma de “Un home millor”

Començarem amb un típic “com estàs”, seguirem amb un “bé” més o menys fingit i acabarem amb una conversa passada per sobre. Això si comencem. De converses buides tots ens sabem. De saber i fer veure que no i evitar temes encara en sabem més. Tots parlem de parlar les coses però ningú parla de res, fins que apareix el Documental del Mes i comença. I comença molt fort. No cal que ara totes les dones que hagin estat maltractades vagin a tenir una conversa sobre el tema amb la persona que les va maltractar 20 anys després. I després de llegir aquesta última frase hi ha dos tipus de persones: els que segueixen llegint i els que pensen que ui, maltractament una altra vegada, ja sabem que tot això passa i tal. I un article més passat per sobre. Però quedeu-vos i seieu, que no parlarem d’estadístiques –que les oblidem–, sinó d’una història. No serà una conversa fàcil: anirà sortint a poc a poc, i tindrà mirades, cares que parlen més que qualsevol paraula, preguntes dures, respostes encara més dures i ganes de vomitar. L’Attiya Khan és directora de cinema i va ser maltractada per la seva ex-parella Steve, fa vint anys. Ulleres, cabell curt i castany, samarreta grisa. Podria ser un qualsevol que veus pel carrer i no t’ho imaginaries mai. No té cara d’haver maltractat, que diguem. Però ho va fer. L’Attiya s’ha reunit amb ell per parlar-ne 20 anys després, ha gravat la conversa i n’ha fet un documental. L’ha titulat Un home millor.

És un home millor perquè se sent culpable, i reconeix tot el que va fer: “fàcil” de fer, difícil de posar-hi paraules. Tampoc us penseu que en diuen masses, però. Simplement són dures, i van de recordar tot el mal, de parlar-ne i d’intentar trobar perquès no justificants. Es diuen moltes coses, i se’n posa nom a moltes. Com ha de ser: ens hem tornat tan immunes i hem parlat tant d’aquests temes –però tant per sobre i tant de tot i tant de res– que fins que no ens descriuen com l’escanyava fins a deixar-la desmaiar o com l’arrossegava per vidres trencats no ens afecta prou.

Es tracta d’un documental que no necessita sortir d’una habitació per ensenyar qui sap què. Amb una conversa no et pots lluir gaire amb els plans i maniobres vàries amb la llum, però no es tracta d’això. Parla amb el que ensenya a través de les paraules i les persones que les diuen. Amb un pla mig normal i corrent d’una persona però que tingui cara de “no sé per què et vaig arrossegar per terra però ho vaig fer i no hi puc fer res” en tenim més que suficient.

Coses com aquestes sempre ens sonen lluny, com a molt li passa a l’amic d’una amiga que té una tieta, doncs el fill. Es fa molta feina i sabem que hi ha associacions però no ens hi posem fins que ens toca realment de prop. Mentrestant, una associació més passada per sobre. La feina d’aquest documental està en el pur argument: en ensenyar-nos que en parlar d’aquests temes, acceptar-los i prevenir-los mai haurem anat prou lluny. Cal que vagi a parlar amb la seva ex-parella que la maltractava? Pocs s’ho hagueren plantejat mai com una via de cura, ho trobem massa fort, estrany i tot. Al final del documental l’Attyia diu que li sembla que s’està començant a curar, en part pel temps, en part per moltes altres coses, i en part per aquesta conversa. A ella li calia, i amb això ja n’hi ha prou.

 

 

Diríem que acaben amb una abraçada o un final feliç, però no ho assegurarem per no fer espòilers i perquè aquest no és el final que realment compta; amb aquestes coses, només val un final: el de la violència de gènere. La resta –les converses plenes, les paraules, l’ajuda, la prevenció– que no s’acabi mai. De principis així i de documentals d’aquests no n’hi haurà mai prou, perquè porten a nous inicis, a noves ganes de curar-se. Sense oblidar, però, que la cura de les víctimes no és la solució real. La història d’aquest documental –i en general, del tema que tracta– ens explica la fórmula de la solució i que es pot resumir tant senzillament com amb un final i un principi.