Capvespres de foc i d’Anna

26.03.2019

Jo no puc explicar-vos allò que em va passar, un dia, amb l’Anna Dodas. No puc explicar-vos que la recordo passant pels passadissos de la facultat, com fa Julià Guillamon al pròleg de Capvespres de foc i de grana, el recull de contes inèdits de l’autora que l’editorial Cal·lígraf acaba de publicar.

Anna Dodas | Foto de Ramon Farrés

Ni que recordo com tocava la guitarra i com li regalimaven els rínxols per la galta blanca, quan ho feia. Ni que de vegades l’havia vista enfilant el carrer Major de Folgueroles, amb la bicicleta, o a peu, a recercar camins de fora vila, com tanta gent devia veure cap allà l’any 1980. No sé si hi tenia flors, al balconet del pis que va llogar a Sant Julià de Vilatorta; no sé, ni tan sols, si hi tenia un balconet. Jo no vaig veure com feia dibuixos als marges de les seves llibretes, quan va anar-se’n de viatge al Marroc. Jo no puc explicar res compartit amb l’Anna Dodas perquè no la vaig conèixer. Perquè quan jo vaig néixer ella ja era al paradís dels escriptors. Jo només he llegit els seus poemes, i ara els seus contes, amb aquella basarda continguda, amb aquella admiració esclatant, sempre embafada de la pols còsmica que emanen, sempre amb tot el ventall de clarobscurs projectats al rostre, en obrir El Volcà, en obrir els Capvespres de foc i de grana. No puc explicar-vos, doncs, allò que recordo d’aquell dia, en aquell lloc; allò que Déu deu anotar al seu registre magnànim de les coses que passen a la terra. Però un dia –una nit– em va passar. Em va passar i no ho va veure ningú. Un dia vaig trobar-la. Un dia vaig somniar en l’Anna Dodas. I això sí que us ho puc explicar.

Tot passava en un cinema. Amb aquella forma que tenen els cinemes, que fan una mena de baixada que, si ja han apagat els llums, mareja de caminar-la. No hi havia gaire gent, quan jo hi entrava. M’asseia ni lluny ni a prop. I se sentia una música suau, natural, de remor de bosc i de crepitar de fulles que ablania l’esperit. També hi havia una polsina en l’aire, i recordo que tot d’una tenia la certesa que l’aire era conscient d’ell mateix. I que guardava una expectació vigilant. I aviat la polsina quedava tota travessada pel film, que era de llum i de silenci. I que era, també, mig cec. Com si l’ull lumínic del projector fos, alhora, enlluernat per un altre llum més fort que el cremava. I així, mig ferit i cluc, només deixava entreveure fragments de color verd i crema. Tot era esfilagarsat i estrany i bla, en aquell somni, en aquell film. S’hi endevinaven arbres verds i núvols crema que feien venir la son suau de trenc de primavera, la mandra inacabable d’una mica de sol a la parpella… I de sobte apareixia una taqueta blanca amb un vestit de color d’avet. Una taqueta borrosa que giravoltava i que anava i venia, anava i venia, fins que venia del tot i somreia amb una nitidesa breu i esfereïdora. Llavors, me’n recordo, el meu cor de somni em començava a bategar com un foll, el sentia com un pèsol entre la carn, com un insecte brunzent que em fugia: És l’Anna Dodas. Era ella. I com més s’apropava a la pantalla i més somreia més ho sabia, que era ella. I me la mirava així com es mira a algú que saps que no et veurà. Així, amb tot un embadaliment ofert, a les galtes, als ulls. Fins que ella em mirava a mi. Es posava de cara i em mirava. I jo la veia tota, amb el seu vestit verd avet, una mica centellejant una mica boirós, i ella somreia. I es feia cada vegada més clara i més quieta mentre el paisatge de bosc del seu voltant es movia escumós i entelat. Llavors m’apropava a poc a poc a la pantalla. Ella em mirava com per dir-me que hi anés. I jo hi anava. Hi anava i hi anava fins que sentia l’escalfor de la pell de la pantalla, que també era la pell de l’Anna. Em mirava i em somreia. Llavors ella alçava una mica la mà. Era la dreta. I, des de dintre, acaronava la pell de la pantalla. I jo me la mirava, aquella mà de neu. Una mà de neu blanquíssima. I m’adonava de com eren els seus dits, una mica estrets pels capcirons. Dits brodats de corda d’arpa, dits de vidre gebrat. Dits atents, com si cadascun guardés un ull de colomí a la punta. I de sobte ja no veia la seva mà perquè veia la meva apropant-se a la seva. I em deia, se t’endurà a l’altra banda, se t’endurà a l’altra banda… I em venia un mareig de catedral, aquell mareig que fan els llocs de sostre inacabable, de columnes ancestrals i rosasses festívoles, quan un tros de sol travessa. Era un mareig dolcíssim. Se t’endurà, se t’endurà… Obrirà els ulls de colomí de cada dit i se t’endurà. I els meus dits que toquen els seus i jo que li noto la mà calenta com si tota una onada de vida acabés de morir-se-li al palmell. Amb tot el borboll frenètic que fan les onades quan moren. I no se m’endú, no. Que és ella que ve i ve. I ve tant que a poc a poc, sense deixar de somriure, surt de la pantalla. I sento els seus dits trenats als meus i quan ha sortit del tot correm cap a la porta de sortida. Com un instint. És allà, la veig, entreoberta, amb un sac de llum a darrere a punt d’encegar-nos. “Des de quan/ els ocells /són orbs?”, em retruny a dintre el cap una vegada i una altra el seu vers. Correm i correm, el cine s’ha fet llarg i dret. Em giro un moment i hi és, contenta, amb el seu vestit verdíssim que brilla més i més d’una purpurina carnavalesca. I ara correm de costat, aviat atenyerem la porta. La llum, la llum, la llum com un plugim d’ambrosia terrenal… Però sóc al llit. El sol fa els mil foradets de la persiana. Em miro la mà. Color d’olor de poma. Anna.

Jo no puc explicar el dia en què vaig trobar-me l’Anna Dodas pel carrer o aquí o allà, però puc explicar-vos el meu somni. I que us explico no pas per una mena de creença esotèrica, ni per afany de protagonisme, sinó per a dir que qui llegeix l’Anna Dodas viu per sempre amb ella. I perquè les coses menys palpables, més literàries, de la vida real són també vida real. Aptes, doncs, per a ser explicades on calgui. La literatura de l’Anna Dodas milita, més que cap altra, en aquesta idea. En l’excelsitud del somni, en els estats humans de trànsit. “Jo sempre sostinc que per a un narrador o per a un poeta, una fugida de la realitat és encarar-se amb la seva realitat més profunda”, deia Rodordea. I si Dodas no ho digués d’ella mateixa, possiblement ho pensaria.

De mica en mica tots hem anat llegint la seva poesia a El Volcà. I, avui, gràcies a l’editorial figuerenca Cal·lígraf, llegim els seus contes inèdits a Capvespres de foc i de grana. Amb una introducció de Caterina Riba, que ha dirigit l’edició amb Esther Pou, i un pròleg de Julià Guillamon, que contextualitzen curosament l’obra i fan companyia al lector. Llegint-los ens adonem que les seves narracions són els seus poemes estirats, allargassats sempre sota llums i boirines. Són contes de confusió i de lentitud de mel quan la mel es decanta. I si els seus poemes són directes, els seus contes exploren els marges.

El llindar entre la son i la vigília, l’embriaguesa del vi o de l’abraçada, l’abaltiment dels primers dies de bonança, els destemps del viatjar, l’hora del capvespre en què és de dia i de nit ensems… Tot aquest territori humà difús, que generalment ens és prim i passatger, menystingut i fins i tot foragitat, és el territori Dodas. És en aquest territori sense nom, de frontera tortuosa i de regust psicotròpic, on s’instal·len i on s’acreixen els seus contes. Un territori que no té ni principi ni final i que es converteix en una terra d’exploració infinita. L’autora no té cap pressa d’abastar una fita. Cada conte és una recreació ambiental, gairebé climàtica, inexorable: “Era un jardí molt clar que envoltava la casa fosca i enrunada. I l’herba creixia allà on volia, com si el terra estigués despentinat, i a l’estiu s’assecava perquè ningú no la regava i no plovia. Els arbres no acabaven de créixer i també estaven escabellats.” Cada conte és una exploració sense recerca clara, que lector i escriptora, la mà dintre la mà, sembla que van fent avançar alhora. Com si per a tots dos fos inconegut, allò que sempre és a punt d’esdevenir-se, i que sovint no s’esdevé. La descripció minuciosa es converteix, doncs, en argument.

Això ens podria fer pensar en una prosa estàtica i massa escoltada, en canvi hi ha l’embruix i hi ha el regust trepidant de l’aventura. La divagació dels personatges no és per la jovenesa o per manca de destresa de l’autora. La divagació dels personatges és el regal, volgut i treballat. I així hi ha fantasmes errants, deesses de les flors, punxades d’escorpí o de serp que juguen amb l’oblit, l’onirisme i el més enllà: “Quan la serp verinosa la pessigà al turmell, una lassitud extrema s’apoderà dels seus membres i en pocs instants fou a terra, morta. Revingué en si ja en la ciutat eterna, allà on el silenci regna i totes les coses són lentes i profundes.”

Els contes de Dodas ens fan pensar en Giovanni Drogo, el protagonista d’El desert dels Tàrtars de Dino Buzzati, sempre amb els ulls clavats a l’horitzó del desert, esperant els Tàrtars des de la seva fortalesa, amb els estels passant una vegada i una altra a damunt del seu cap fins a la mort. Ens fan pensar en els paisatges mitològics aterrats dels poemes dramàtics de Iannis Ritsos. Ens fan pensar en la prosa de fúria i de pètals del Viatges i Flors de Rodoreda. Ens hi fan pensar després de llegir-los, que quan els llegim només podem llegir-los perquè la festa que fan ens engoleix. La veu literària d’Anna Dodas, doncs, no és una veu jove. Tot i que amb prou feines ratllava i sobrepassava els vint anys quan devia escriure’ls. I no és, tampoc, una veu poruga. És valenta per la llibertat i la franquesa insubornables que menen la seva escriptura. I també per una altra cosa: la fe en la llengua catalana. L’escriptura de Dodas és, sempre, un exercici de confiança i d’elasticitat lingüística. Dodas no escriu en català i prou. Dodas fa una dansa, un ritual, una immersió.

I podria provar, ara, de fer una frase bonica per acabar, amb això i allò que cal que tinguin les frases per a ser boniques. Però el que diré s’ha d’entendre bé i ho diré ras i curt, amb prec, amb clam, amb súplica, amb goig: Llegiu, llegiu Anna Dodas.