Canvis i evolucions al Mercat de Música Viva de Vic

Vam començar la jornada fent una visita llampec a la zona professional del Mercat de Música Viva de Vic, on el cansament es feia notar tant com la sensació que les coses han canviat per l’anomenada indústria musical. Per arrodonir el preludi, vam voltar sense sentit pels carrers on el riu de gent anònima es fonia amb la música que omplia qualsevol plaça. I vam fer via cap a un dels concerts més esperats de la 25a edició del Mercat de Música Viva de Vic: la presentació del nou disc de La Iaia.

El nou vestit de la Iaia

Ho podríem resumir dient que a On és la màgia?, La Iaia s’ha fet un nou vestit a mida. Amb el risc de posar-hi una etiqueta fàcil, ens va semblar que s’ha seguit el patró de l’electro-pop d’èpica carregada, amb motius del brit-pop  més accelerat i expansiu. De menys a més, la bateria seductora de Jordi Torrents segueix marcant el ritme d’un Ernest Crusats, eufòric i hedonista, mentre Jordi Casadesús guanya terreny en l’aspecte tècnic i creatiu -combina guitarra elèctrica, teclat, baix, xilòfon, bases i sons electrònics- tancant un triangle que sorprendrà a més d’un i una.

La posada en escena, amb tres boles de discoteca  i el predomini de llums i làsers, ens va fer pensar en grans escenaris i, malgrat la dificultat sonores, queden apuntades “On és el meu cap?” i “Ós” com a possibles referències del grup. El fet de jugar com a local, es va evidenciar per un públic en total sintonia i amb un Crusats que va prendre’s la llibertat de parlar de tot i res, fins i tot es va vendre amb sornegueria als professionals del Mercat o va fer un petó a la seva iaia. El concert el va cloure la promesa de nous directes amb cançons del primer disc i amb tothom cantant “Declaració d’Intencions”.

L’últim InVICtro

I d’intencions, precisament, en saben una estona la gent de Bacco, produccions culturals. Negre de dol i metàfores literàries sobre l’ego eren els motius de la promoció de la dotzena i última edició de l’inVICtro. Com en els grans finals d’allò que és diferent, mentre Xarim Aresté esgarrapava les cordes del seu Lladregots, a l’Orfeó s’hi respirava un bon rotllo encomanadís. Més tard, HeadBirds oferia una sessió d’electrònica cardíaca.

Explosió controlada

Deu ser casualitat, o potser no. El fet és que els nous treballs de Refree i d’Anímic sembla que s’inspiren en la contaminació que envolta la decadent actualitat. Acostumats a les cançons precioses i precises, tant el barceloní com els de Collbató han virat cap a una distorsió pròpia de gèneres que més aviat fugen del pop i el folk.

Envoltat de plantes i amb una banda de luxe dalt l’escenari, Raul Fernàndez, Refree, mostra la seva cara més elèctrica i social al seu setè treball, Nova Creu Alta. De talls constants i producció carregada, segueix intacte el gust per fabricar cançons (“Quan els arbres ballen” o “La nit ben alta”). En un directe estimulador, el viatge travessa el folk-rock més desecomplexat i injecta psicodèlia vitamínica.

Amb l’hipnotisme marca de la casa, però mostrant-ne la part més inquietant, la presentació d’Hannibal, el nou disc d’Anímic, va semblar un exercici d’exorcisme musical a l’Atlàntida. Distorsió constant, ritme atàvic de tambors i apunts electrònics sense concessió, les veus de Ferran Palau i Louise Sansom van descobrir la tonalitat més fosca amb “The Others” o “Shoot’Em Up” per redimir-se, més tard, a la llum de “Skeletons”.

Abans d’enfilar la carretera, encara que fos per sentir-ne l’olor i a mode de petita intensa dosi desengreixant, ens vam aturar a l’autèntica celebració dels més pagans, el Sugar Il·legal Fest.