Cantant, entre amics, fins a la mitjanit

27.07.2018

Generava curiositat i expectació com Enric Montefusco posaria en escena el seu darrer EP Coros de medianoche al Teatre Grec. Sabíem que hi hauria tots els col·laboradors (aka Niño de Elche, Maria Arnal, Los Hermanos Cubero, Albert Pla i Nacho Vegas) però la pregunta que es feia tothom en entrar era com allargaria el concert si el disc que presentava només conté cinc cançons?

‘Enric Montefusco y los Coros de Medianoche”, al Teatre Grec. Fotografia d’Alfred Mauve.

«Quan vam parlar de l’escenografia em van comentar que muntés un xiringuito, així que m’ho vaig prendre literalment. I aquí estem, entre amics, per compartir cançons, per cantar-les i fer-nos-les una mica nostres, independentment de l’autoria de cadascuna». I seguidament va començar a invocar-nos per dir adéu, començar amb una cançó de comiat, pur imaginari Montefusco, res podia sortir malament, era “Adiós” del seu anterior disc Meridiana, i pels aplaudiments i ple general tot feia pressentir que seria una nit antològica.

A partir d’aquí van començar les col·laboracions, per rigorós ordre establert a Coros de medianoche, és a dir, hi havia la voluntat de reproduir el disc en directe…  I va entrar el Niño de Elche amb un meló entre les mans.: «Els flamencs quan ens conviden a sopar sempre acabem cantant» així que la seva aportació al sopar de la música popular contemporània era un meló mentre ens explicava la història de la «melona» la seva besàvia, entre la tendresa i la rialla. Quan el Niño de Elche canta, sembla que el món pugui aturar-se de sobte i que això no sigui tan dolent, és una sensació similar a la que provoca també la meravellosa Maria Arnal. Finalitzada la cançó, mossegada al meló mentre apareix un Albert Pla amb el vi entre les mans. «Jo porto el vi, després no em digueu que no porto res» i comença l’esplèndida “La Casa Museo”, una cançó dedicada al museu de si mateix que es mereix cadascú, lluny de l’aurèola de la fama i l’ArtistaEmpresaMarcaFundació, crítica i quotidiana, humil, «doncs és això» acabava un Pla sorneguer. I de sobte, la primera inversió de la nit, cosa dels taxis digué l’Enric, apareix la Maria Arnal, es nota que la gent l’esperava amb ganes, com qui juga a casa, i comença “El baile”, amor i desamor, acordió i la veu de la Maria embolcallant-ho tot, pura passió i quan encara duren els aplaudiments entra en Nacho Vegas amb les birres a la mà i una ampolla de whisky. «Puxa Asturies, Nacho!» s’escolta des del públic, i esbossa un somriure, magnètic, Nacho Vegas sap captar l’espai precís que queda entre la potència i la fragilitat, entre el tentineig i la convicció… juntament amb l’Enric Montefusco entonaran “Contra los románticos” que tanca l’EP.

Albert Pla al concert ‘Enric Montefusco y los Coros de Medianoche’. Fotografia d’Alfred Mauve.

I a partir d’aquí, què? Doncs a posar en pràctica el que ens havia comentat en Montefusco: barrejar-se, contaminar-se, influenciar-se, versionar-se, admirar-se, o senzillament passar-s’ho bé al voltant d’una taula cantant, menjant i compartint-ho amb els afortunats que estàvem allà. Va començar l’Albert Pla versionant “La pena o la nada” de Nacho vegas, que s’hi va afegir en algun tram de la cançó. «A l’Albert li agrada la cançó així que en va fer una versió que jo també he modificat i al final ha quedat això» deia Montefusco, «que és una manera d’espatllar-la» afegia Pla, que va fer esclatar de riure el públic unes quantes ocasions al llarg del concert. Realment l’Albert Pla té el do de deixar la seva empremta en tot el que toca, fins i tot en una cançó com aquesta, a priori tan allunyada del seu imaginari, però que es va fer seva magistralment amb final irònic inclòs (marca Albert Pla).  I amb aquestes que entren Los Hermanos Cubero, devia ser veritat això dels taxis i els retards, amb el pa sota el braç i els tomàquets de Guadalajara… i la “Tonada Negra” i sobretot el “Todo para todos” van ressonar per tots els racons del Grec amb la força dels qui realment desitgen les coses. Arribava un moment àlgid del concert perquè amb els ànims encara pels núvols la Maria Arnal es llançava a fer el “Miénteme” del Niño de Elche. Pell de gallina. No sé si la Maria va poder captar l’emoció i la intensitat dels aplaudiments, un cop va acabar. però penso que es va emportar una de les ovacions de la nit. Arribats a aquest punt, torna a prendre la paraula el Niño de Elche. “Niño, te amo!” crida un espectador,  “Yo también a ti!” respon ell i entona “Maldita Urraca”, de Los Hermanos Cubero. Un altre moment de màgia, negra nit, llums càlids, segueix la crítica a flor de pell i Nacho Vegas no afluixarà. “Cantaré Carcelariu, una cançó asturiana que va ser escrita quan va proclamar-se la República Socialista Asturiana del 34. Parla de persones preses i sé que aquí a Catalunya també hi ha persones que ara es troben a la presó o exiliades injustament per culpa de l’aberració d’aquest Estat Espanyol. A elles dedico aquesta cançó”. Tot el Grec es trenca en un fort aplaudiment i Nacho comença a cantar. Del “Todo para de Todos” de Montefusco que havien cantat Los Hermanos Cubero, passarem al “Miris on Miris” de la Maria Arnal i el Marcel Bagés, que els cors de la mitjanit alçaran fins més enllà de la lluna plena, que ja ha fet acte de presència. Enric Montefusco clourà el concert amb “Todo es mentira” de l’Albert Pla, que farà una mica de rèplica a tot plegat.

Blackout i tornem al principi.  Amb un Montefusco sol però acompanyat de la banda (Pere Jou, Jaime del Blanco i Ramon Rabinad), “¿Por qué me llamas a estas horas?” d’Standstill, descàrrega enèrgica amb públic entregat i l’èpica d’un final de concert que saps que t’està sortint rodó, Montefusco s’aixeca, puja a la cadira, gaudeix, es fusiona amb la guitarra… Seguidament ens explicarà que la idea de Coros de medianoche surt d’un tema de Leonard Cohen (sempre Cohen!) que es diu “Bird on the wire” i que ha adaptat al català. El concert acaba amb una altra cançó de Montefusco, “Obra maestra” del disc Meriadana, que torna a prendre aquest sentit comunitari amb tots de nou a l’escenari, mentre l’Albert Pla es dedica a repartir vi, patates i fuet entre el públic, que ho agraeix entre palmes i mirades de complicitat. No podria imaginar millor final de festa. Ovació final amb tothom dret i llums encesos. Quanta estona ha passat? Realment, totalment immersos en  l’atmosfera creada, ens semblava que podríem haver passat tota la nit escoltant i cantant cançons al voltant de la taula.

Enric Montefusco en un moment del concert que va fer al Teatre Grec. Fotografia d’Alfred Mauve.

En definitiva, un concert on Montefusco ha demostrat que l’artista, l’autoria, pot quedar en un segon pla mentre es dóna pes a la cançó, a la interpretació i a la comunitat que genera la cançó popular, que ens fa cantar i pensar, somriure i alhora ser crítics amb la nostra realitat més propera. Aquesta comunitat creada s’apreciava pels gestos i les connexions a dalt de l’escenari però també, i sobretot, per les cares de la gent que pujaven les escales del Grec, somrient, comentant, compartint, mentre s’allunyaven del xiringuito. Sembla que això no tornarà a repetir-se, una veritable mala notícia per a tots els que dimecres no van poder gaudir d’aquests càntics d’una mitjanit d’estiu… A veure si algun programador pot convèncer Montefusco perquè s’ho repensi, mentrestant ens conformarem i seguirem gaudint d’aquest nou disc que és una passa més en l’evolució de la seva carrera en solitari i que dóna continuïtat al magnífic Meridiana que ens va regalar aquest no tan llunyà 2016.