Camargate o quan la realitat supera la ficció

14.03.2015

Des de fa un bon temps que es reclama que el nou teatre català (sigui el que sigui) ha de ser més crític, més compromès, més polític. La fórmula Flyhard ha estat criticada per la seva temporalitat, és a dir, per la seva caducitat immediata. Les obres més comercials han estat menystingudes per la seva superficialitat, és a dir, per la seva manca de crítica amb el món que ens està tocant viure.

Una escena de Camargate. © Nico Aguerre

Una escena de Camargate. © Nico Aguerre

Sembla que les paraules de Brecht ressonin més que mai en les veus d’aquests crítics quan afirmava al Petit Òrganon per al Teatre“Necessitem un teatre que no solament faciliti les sensacions, les visions i els impulsos que permet el camp de les relacions humanes en el moment històric corresponent, on es produeixin les corresponents accions, sinó un teatre que utilitzi i provoqui idees i sentiments que juguin un paper en la transformació d’aquest mateix camp.” Sembla que aquestes veus crítiques, críptiques, hagin vingut per salvar el teatre català (sigui el que sigui) de l’estultícia que l’envolta. Llàstima que s’equivoquin. No és certa la pretesa caducitat de la fórmula Flyhard, no és certa la manca de qualitat del teatre comercial (com a mínim de cert teatre comercial català), no és veritat que el nou teatre català doni l’esquena a la realitat contemporània. Potser el que passa és que no es vol veure més enllà.

Potser, només potser, la irrupció del teatre/documental proposada per en Jordi Casanovas (irònicament, l’artífex de la fórmula Flyhard) amb Ruz/Bárcenas i continuada per en Jorge-Yamam Serrano amb Camargate hauria de fer replantejar la visió fatalista de molts crítics. Potser passar una estona asseguts al restaurant La Camarga de la mà del Teatro de Cerca i observar estupefactes la conversa real entre l’Alícia Sánchez Camacho i la Victoria Álvarez, l’ex-amant d’en Jordi Pujol fill, hauria de fer caure la vena dels ulls de tots aquells que han matat el nou teatre català (sigui el que sigui) abans fins i tot que hagi nascut. Perquè asseguts al teatre Tantarantana observant com dues senyores de mitjana edat amb poder polític real discuteixen sobre els temes més banals i aberrants combinats amb els escàndols fiscals més esfereïdors i escandalosos ningú pot dubtar del valor crític, compromès i polític d’aquesta obra. Ningú pot dubtar que a més ho fan amb gràcia, de manera divertida i amena perquè la nostra repulsa vers allò tan indignant que estem veient quedi amorosida per la comèdia i el cinisme pur que la Cristina Gàmiz (fent d’Antònia S. Cemacha, segurament per motius legals) i l’Anna Sabaté (fent de Bibi Alves) destil·len en cada gest, en cada entonació volgudament pp-ritzada, és a dir, exagerada i carregada de mala folla.

Ningú pot negar que és inevitable sortir del teatre preguntant-se en quina mena de país de pandereta vivim en el qual coses com aquestes (i moltes d’altres que no tarden a venir-nos al cap) estan passant i no passa res; o sí que passa, que l’Alícia Sánchez Camacho rep una compensació de 80.000 euros per danys morals. I ningú pot negar que la mateixa sensació de desconcert li sobrevingué sortint de veure El principi d’Arquímedes, d’en Josep Maria Miró, per posar només un exemple. Ara bé, que aquells que ho haurien de valorar i retractar-se dels seus comentaris mirin cap a una altra banda, que les sales que haurien de programar més teatre català actual no ho facin, això ja és un altre tema. I un de més crític.