Call Me By Your Name. La llibertat de triar el desig

3.03.2018

Aquest diumenge se celebra la gala dels Oscars. La pel·lícula Call me by your name opta a quatre estatuetes: millor pel·lícula, millor actor per a Timothée Chalamet, millor guió adaptat per a James Ivory i millor cançó original (Mistery of love, Sufjan Stevens).

Call me by your name opta a quatre estatuetes a la gala dels Oscars

La construcció de la identitat, el procés de descoberta sexual i el pas del temps són els eixos centrals sobre els quals gira Call me by your name (Luca Guadgnino 2017). La pel·lícula explica de manera senzilla la història d’amor entre dos joves: l’Elio (Timothée Chalamet) i l’Oliver (Armie Hammer) durant l’estiu de 1983 en un poble italià.

Call me by your name es basa en la novel·la d’André Aciman (2007). James Ivory (Howards End) es va encarregar d’adaptar un guió que sembla filar a la perfecció el classicisme, el gust per la bellesa dels detalls i una ajustada tria de les paraules que podrien connectar el discurs d’aquesta pel·lícula amb altres obres del seu itinerari com A room with a view, Maurice o The Remains of the Day.

Les referències a l’art, a través de la recerca arqueològica del pare, Mr. Perlman (Michael Stuhlbarg) i del doctorand Oliver, així també com de la literatura i la música són constants i afavoreixen un ritme clàssic i culte que esdevé inherent a tota la pel·lícula.

El desig per la naturalitat és un element recurrent al llarg de tota la cinta. Els plans seqüència acompanyen la sensualitat en les escenes de desig i els dona aquest to natural i fluid que marca el ritme de la història. Per altra banda, la incidència en la bellesa de les coses més essencials: les fruites, les olors, els llibres, l’aigua, els camins… juntament amb l’harmonia dels silencis semblen elevar la pel·lícula aparentment simple a una lleugera il·lusió, un dolce far niente permanent que atrapa l’espectador en la calidesa d’un estiu etern.

La presència del multilingüisme entre els personatges i l’interès per l’etimologia de les paraules és un altre dels aspectes que podria enllaçar metafòricament el procés d’aprenentatge de l’Elio amb la vida adulta. En el marc del joc sexual, l’Oliver proposa a l’Elio que s’intercanviïn els noms (d’aquí el títol de la pel·lícula ‘Call me by your name’). Es tractaria d’un procés de neologia conceptual però també identitària on els personatges es mimetitzen, la qual cosa evidenciaria encara més aquest desig de fusió de l’un amb l’altre en un intens i apassionat enamorament. De fet, l’Elio no torna a recuperar la seva pròpia identitat, ara ja com a adult, fins que la seva mare en la darrera escena el crida pel seu nom.

Pel que fa a l’estètica, el ritme dels elements es disposa d’una manera clàssica i elegant la qual cosa atorga més solemnitat a les escenes. En algun moment, la força del gest juntament amb l’emoció i el romanticisme que desprèn l’Elio podrien evocar la literatura de Lord Byron. Aquest gust estètic delicat i exquisit que vaporitza tota la pel·lícula sembla definir a la perfecció tots els detalls que construeixen el marc visual fins ben bé al final. Tot i tractar-se d’un final dramàticament molt intens, el tractament clàssic dels elements ofereix a l’espectador la visió d’un dolor profund però alhora lúcid, bell i serè per l’experiència viscuda.

Justament aquesta última seqüència de l’Elio serveix d’epíleg al gran discurs de la pel·lícula que verbalitza el pare en una altra escena clau: “We rip out so much of ourselves to be cured of things faster than we should that we go bankrupt by the age of thirty and have less to offer each time we start with someone new. But to feel nothing so as not to feel anything—what a waste!”. És cert que a partir dels 30 cada cop tenim menys per oferir en una nova relació? És millor viure amb intensitat encara que sigui breu o viure una vida adaptada al que creus que has de fer? La intensitat d’un primer cop no torna perquè és única i sentir-ho de la veu del pare no ens deixa indiferents. Aquest pla final de l’Elio amb aquesta visió que se’ns ofereix tan preciosista de les seves llàgrimes sostingudes fa que l’espectador connecti amb la seva tria vital. Mentre ell es converteix en un adult davant del foc en aquesta escena i plora per l’amor perdut, els que estem a l’altra banda reconeixem que el preu de triar la intensitat i la bellesa és sempre l’opció que implica un preu més elevat però potser és l’única que ens fa sentir vius.