La Compañía Nacional de Teatro Clásico o Calderón «vociferat»

22.03.2013

Esperava amb gran interès la recent representació de La vida es sueño, a Barcelona. Vaig assistir-hi dos dies abans que acabés aquesta breu temporada. Teatre ple de gom a gom. A la nostra ciutat i en altres llocs de Catalunya, no ha faltat mai l’interès pel teatre espanyol del Siglo de Oro. A més, aquest muntatge d’Helena Pimenta anava precedit d’un elogi mediàtic poc menys que ditiràmbic. D’altra banda, m’havia arribat el prestigi de la directora de l’obra. I també el de l’actriu Blanca Portillo, que encarnava ni més ni menys que el paper de Segismundo.

Blanca Portillo a 'La vida es sueño' | Foto de Ceferino López

Entre esperançat i temorós, molt temorós, vaig anar al teatre. Hi vaig anar amb l’esperança i el desig que no es confirmés una vegada més el fet lamentable que solen cometre alguns directors quan es proposen de posar en escena obres en vers. Un fet que, naturalment, també afecta massa actors que sembla que ignoren que el teatre en vers no s’ha d’interpretar com si fos prosa, sense assenyalar —fins on ho permet la teatralitat, que ho permet— la mètrica: encavalcaments, sinalefes, etcètera, cosa que el director i els actors no han de desconèixer. Resultat: mala dicció dels versos, mala interpretació de l’obra, tant pel que fa a la poesia teatral com a tot el que l’obra narra i significa. D’altra banda: ¿com pot ignorar, el director de teatre, que l’èmfasi del text —¡i no n’hi ha pas poc a La vida es sueño!— no pot de cap manera equivaler a autèntics crits, i que la meditació —¡tampoc n’hi falta, en aquesta obra!— no s’ha d’expressar mitjançant murmuris que a penes arriben al «respectable». De «crits i murmuris», amb la vènia d’Ingmar Bergman, pecava, i no pas de manera venial…, la representació de La vida es sueño, representació que vaig «patir». ¿No s’adonava Helena Pimenta de com cridaven o murmuraven els actors? ¿No assistia durant els assajos, des del pati de butaques, al que passava a l’escenari? ¿Blanca Portillo no podia com a mínim intuir que, cridant i murmurant, la seva veu no arribava a ser la paraula calderoniana que havia de transmetre? ¿Ningú no va saber dirigir-la, ni ella autodirigir-se, sent l’excel·lent actriu que va demostrar ser en el lament inicial de «Segismundo» i en altres soliloquis? Aquí va estar bé, molt i molt bé. Commovedora. Però aquest encert posava de relleu les vociferacions «comeses» tant per ella com pels seus companys d’escena, i destacava la falta d’encert de la directora, per no parlar de Vicente Fuentes, assessor de vers. Gran festival de vociferacions que, tot s’ha de dir, el públic va aplaudir amb intensitat. ¿Tan fi d’oïda deu ser el «respectable» barceloní que és capaç d’entendre el que es vocifera i el que a penes es xiuxiueja? Deu ser que sí.

 

La vida es sueño ha passat per Barcelona | Foto Ceferino López

 

¿Que Helena Pimenta té molts treballs perquè els seus actors recitin bé el vers? Segurament. ¿Que el bon recitar és impossible? Amb la versió cinematogràfica d’El perro del hortelano, de Lope de Vega, Pilar Miró va aconseguir que els actors aprenguessin molt bé el que és recitar. Una delícia per a l’oïda, aquella versió. Només una objecció. Que quan es tractava dels sonets, es va posar i imposar una música de fons que impedia gaudir-los tal com Lope els va escriure i tal com els actors molt bé els recitaven. ¿Que les comparacions són odioses? No sempre. Helena Pimenta podria aprendre d’aquella versió autènticament «de cine» per la seva gran qualitat teatral.

Lamento la meva diatriba. No n’espero treure res. Però que consti que almenys algun barceloní —¡no sóc l’únic!— va patir un cop més l’error d’una mala representació de La vida es sueño, quan una actriu com Blanca Portillo hauria pogut aconseguir molts més moments magistrals que els escassos que ens va deparar.

No seria just si no digués que molt bona l’escenografia, però que no gaire bé l’attrezzo: un personatge empunya una espasa del segle xv i un altre, al mateix temps, una espasa del xvii. ¿Detall mínim? D’altra banda, vaig agrair que el quartet de músics no veiés malmesa la seva feina excel·lent a causa d’uns sempre temibles altaveus.

Podeu llegir aquest article en versió castellana aquí.