Caçant Pokémons al Teatre Borràs

22.07.2016

Arribo a l’estrena d’El bon pare al Teatre Borràs deu minuts abans que comenci la funció. Em trobo en Pep Tugues, programador del Teatre-Auditori de Sant Cugat que acaba de detectar un pokémon al mig de Plaça Urquinaona. Em diu que el joc no li localitza el Teatre Borràs, cosa soprenent perquè l’obra de David Plana és plena de Pokémons.

Lluís Soler és el protagonista d'El bon pare | © Pablo Ricciardulli

Lluís Soler és el protagonista d’El bon pare | © Pablo Ricciardulli

D’El bon pare ja avançava en un altre article a Núvol algunes observacions a partir de la lectura de l’obra. Avui us puc dir que Plana va escriure El bon pare fa dos anys, sense saber que l’estrenaria una setmana després del naixement del Max, el seu primer fill.

Lluís Soler encarna la figura de Roger Denís, un pater familias que un bon dia descobreix amb horror i indignació que la seva filla ha protagonitzat un vídeo porno. La imatge de la noia insinuant-se sexualment li queda gravada amb foc a la retina. L’enregistrament, penjat en un portal porno de pagament que ell mateix freqüenta en les altes hores de la solitud, se’ns mostra projectat sobre una pantalla gegant, amb un efecte amplificador que n’accentua la força fantasmal. Roger maldarà al llarg de l’obra per esborrar qualsevol traça del vídeo, que podria comprometre la seva reelecció com a alcalde socialista de la ciutat. I aquest no és l’únic pokémon que es trobarà a la sala d’estar de casa seva.

La Fanny, la seva exdona i mare de la seva filla (un personatge de sitcom molt ben tallat i interpretat per Teresa Vallicrosa), li revela al segon acte tot de secrets familiars que li havien estat amagats i que posen en evidència que ha perdut el control del seu entorn més immediat.

Talment com si se li anessin apareixent pokémons insidiosos a casa seva, Roger s’haurà d’encarar primer al nòvio de la seva filla, un gallet desafiant, fill d’una família convergent, amb qui manté un pols fins al final. Roger també descobreix amb ràbia que la seva filla no estudia a Berlín, com ell es pensava, sinó que ha viscut una adolescència trasbalsada i plena de relliscades. O que la seva mare és una dona més vulnerable del que ell creia… Pokémons… L’escena en què Fanny li va desgranant un rosari de dolors com qui no vol la cosa és una de les més divertides d’aquesta comèdia mesurada, que no arrossega mai cap gag més enllà del necessari. El bon ofici del guionista és evident en l’eficàcia de les rèpliques i el ritme amb què ens va dosificant la tensió, sense baixar el llistó.

 

David Plana, dramaturg. / Ester Roig

David Plana, dramaturg. / Ester Roig

Davant l’enfonsament del seu esquema vital, Roger trobarà una sortida en la seva afició a la caça, que li permetrà alimentar una nova fantasia, consistent a vigilar i apuntar els seus conciutadans des de la finestra de casa seva amb un fusell de mira telescòpica, talment com si es trobés dins un joc de realitat augmentada.

Però l’autèntic pokémon d’aquesta nit d’estrena va fer la seva aparició al final de l’obra, en plena ovació final, quan el fill del dramaturg, en Max, va pujar a saludar a l’escenari en braços de la seva mare, l’Estel Solé. Doble estrena, doncs. El bon pare neix amb bona estrella.