Buenavista Social Club a Porta Ferrada

10.08.2013

Després del concert, per tranquil·litzar-me, algú de l’organització em va explicar que amb els músics també viatgen un parell de metges que tenen a darrere l’escenari mentre toquen, per si un cas. De fet hi va haver un moment, cap al final, que va semblar que tindríem un disgust. El gran trompeta Manuel (Guajiro) Mirabal Vázquez, que ja s’havia quedat a l’escenari sol i assegut en una cadira mentre els altres catorze feien el ritual de sortir, esperar els aplaudiments i tornar a entrar per rematar el concert amb dos bisos, un home de vuitanta anys jo diria que amb greus problemes de vista, mentre feia el solo per completar el Dos gardenias de Portuondo i Calunga, va fallar-li l’alè, es va quedar sense aire i el van haver d’acostar a la cadira. El director d’orquestra li anava passant la mà per l’esquena per calmar-lo. La mateixa Portuondo, vuitanta-dos anys, presentada insistentment pel director d’orquestra com la dona més bonica de Cuba i la més sexy, també feia cosa, agafada al piano i després ballant i saltant i ensenyant les cames. Quan es va ajupir fins a terra, no sóc l’únic que va patir que no es quedés clavada. Allò semblava un geriàtric. Quan Cooder va gravar el Buenavista Social Club, l’any 1997, el local ja feia vora quaranta anys – des de la revolució – que estava tancat. O sigui que ja llavors eren grandets. D’acord que són cubans i duren més, però que no són immortals de moment ja han demostrat Manuel “Puntillita” Licea, Compay Segundo, Rubén González, Ibrahim Ferrer, Pío Leyva i Cachaíto López. A la mateixa conversa després del concert, algú va comentar que, a més dels dos metges, estaria bé que comencessin a pensar en dur un agent funerari. Hi ha gent que no té cor.

 

Buena Vista Social Club | Foto Joan Vicens

 

Se m’escapa si aquestes ganes de continuar a l’escenari poden tenir a veure amb la situació política cubana. Acabat l’espectacle, mentre nosaltres estàvem parlant, als vestidors bona part del grup oferia als fotògrafs i als encarregats del concert havans a canvi d’euros en efectiu, pels quals van arribar a demanar fins a 130 euros – no sé si algú els portava. Potser això també explica la gentada que eren a l’escenari, tots ells músics de primeríssima línia, és innegable, però quinze persones queden una mica lluny de les formacions que han donat el millor de la música cubana, de noms com Septeto Nacional o Cuarteto Patria – per treure el nom d’un parell de meravelles.

La gent gran és naturalment conservadora, i van tocar les peces recuperades als famosos discos de finals dels noranta com si les acabessin de gravar. Com era previsible, han caigut les floritures afegides de Cooder. S’ha incorporat alguna cançó, però la majoria són interpretades exactament com llavors. Mort Ibrahim Ferrer, el seu substitut, Carlos Calunga, l’imita molt bé; igualment Rolando Luna emula amb solvència Rubén González. Elíades Ochoa continua seguint des de la mateixa distància, austeritat i fredor de sempre – amb una certa agressivitat afegida, jo diria, per compensar la potència desaforada de l’orquestra – al gran mestre Guillermo Portabales, i els altres van fent amb la precisió i la potència d’una màquina poderosa i una mica dictatorial – fins al punt que els músics deien quan i a qui s’havia d’aplaudir, i quan s’havia de ballar. Una grandiosa orquestra de ball, a les antípodes de la intimitat i la pulcritud que el son pot arribar a donar, i que van ser les millors virtuts que van recuperar aquells discos tan importants, els d’Ochoa a davant de tots.

 

Buena Vista Social Club | Foto Joan Vicens

 

Amb una excepció, la d’Omara Portuondo. No li va caldre cridar per competir tranquil·lament amb l’orquestra sencera i donar-nos per fi una mica d’intimitat i d’elaboració sentimental. Em vaig trobar pensant com s’ho devia fer i vaig arribar a la mateixa conclusió que arribo sempre quan em trobo davant d’un artista: la generositat. Segurament l’admiració per qualsevol realització artística ens ve del convenciment que no serem capaços de pagar-la, per més que volguem: l’artista és una persona que ens guanya en generositat.