Brotons o l’intent seminal

30.01.2015

Jorge Brotons publica ‘Verb de continuïtat’ a la col·lecció Vincles de Curbet Edicions. El poeta Joan Duran en fa la crítica literària per a Núvol

Jorge Brotons.

Jorge Brotons.

Dins la paraula hi és tot: les mil imatges d’aquella frase feta que només és certa quan la capgirem -una paraula val, sempre, més que mil imatges-; i hi és tot el color, tota la matèria, tota la passió, l’amor, l’oblit i el desig, que només existeixen amb la rotunditat de la certesa quan assagem d’anomenar-los. La creació, segons el bellíssim poema del Gènesi, s’acomplí també així: anomenant les coses. Desplegant totes les potencialitats de cada paraula -ara mar, ara horitzó, ara vent, ara l’home, ara el verd…- i fent-les aflorar dient que existissin, que hi fossin, que es fessin (Gen, 1,1-2,3). Perquè res la va precedir, a la paraula: fins i tot qui la pronunciava, qui la imposava damunt del primer buit, del primer caos, fou la seva pròpia personificació -el qui era la paraula (Jn, 1,1)-.

El poeta Jorge Brotons, que ara ens agita, com aquell alè primer que planava sobre les aigües, el propi desordre de foscors amb la llum clara de Verb de continuïtat, n’és conscient, d’aquesta força creadora de la paraula. I n’assumeix la grandesa quan gosa tornar a Forçar el mot / fins convertir-lo / en llum damunt l’aigua. És per això que, en aquest intent seminal que prenya, de cap a cap, el seu darrer llibre, no dubta, tampoc, en escriure que Avançar és el verb que t’assalta / i farà falta afegir-li un nom. / Anomenar és llevar / l’arena de la pedra. Que és com dir que en aquest torrent de vida on som submergits, només seguirem en flotació i podrem construir els dics que ens salvin si creiem en la potència de la paraula, l’única que és capaç de bastir-nos el jo, els braços i l’atmosfera que ens mantenen ferms i a contracorrent del no-res de la mort o de la fi.

No exagero en afirmar, ara, que és per boca i lletra dels poetes que continua la creació. Brotons ho té tan interioritzat que fins encapçala el seu darrer poemari amb un títol que conté, destil·lada, aquesta afirmació: Verb de continuïtat. Perquè és sobretot en els poemes, en la contorsió més extrema de la llengua, que l’aigua segueix agitant-se, que l’home és més humà, que el firmament es desajusta, que hi ha una nit que es recorda, que hi ha un dia es construeix. En els poemes, sí, perquè són l’espai on la paraula batega amb més llibertat, on pot expandir-se cap a nous significats. Vet aquí, llavors, la gran gosadia, l’atreviment del poeta: aquest prendre la paraula perquè sempre hi hagi, com en aquella eclosió de tot en el principi dels temps, un nou vespre i un nou matí on les coses tornin a impactar-nos amb les sentors del seu primer dia.

Per la transcendència que té aquest apropiar-se de la paraula i saber-la ubicar al lloc des d’on il·lumini o fereixi amb més contundència, aprendre a dir requereix d’un aprenentatge lent i, tot sovint, també agrest. Blai Bonet desgranava aquesta idea -amalgamada amb la de la paraula com agent creador- en el darrer dels seus dietaris, La vida i els meus instantsUn escriptor és un edifici que es construeix a poc a poc, perquè l’escriptor de debò és la veu humana que agafa voluntàriament la tasca d’expressar i de fer entenent que «la paraula és la casa de l’home». I segueixo amb Bonet: Té, aquí, un interès fondo dir que l’home, com a única arma, té la paraula, el seu pensament fet avinent per mitjà de la paraula, els sentits del seu sentiment expressats de paraula, la memòria que converteix en instants actuals tota la història, i la Història, tots els misteriosos camins que ha menat la matèria, la vida que va néixer dins l’aigua de la mar, de cap a convertir-se en el cos bellíssim, i sense armes per defensar-se, que és l’home. (L’home just neix amb la paraula posada).

Un poeta de trajectòria dilatada com Jorge Brotons sap que de la forma, de la musicalitat, del ritme, de la dosificació i, és clar, de la idea i el pensament que es vol transmetre, en depèn l’impacte, la ganivetada o la revelació -que ha de ser intel·lectual i sensorial alhora- que el poeta vol causar en l’entranya de qui es lliura a habitar el jardí que estén, sempre de nou, el poema. Per aquest motiu, el poeta ha d’atrevir-se a conèixer, profundament i abans de res, les armes que la llengua li posa a l’abast, i aprendre a manejar-les per dallar sense ferir-se. Brotons n’és conscient, i és per això que ha aconseguit, amb Verb de continuïtat, escriure un llibre torbador, revelador, que incita a la relectura, que esperona els sentits i que interpel·la les idees amb què emmarquem la comprensió de la realitat. Amb aquest poemari, Brotons ha fet un pas més en la forja d’un estil sorprenentment propi, cisellat per la concreció, per la destil·lació, per la depuració, per la voluntat d’atènyer la senzillesa. I això és extremadament difícil d’aconseguir. Perquè respecta la paraula i sap ubicar-la al lloc del vers on pugui suggerir amb més rotunditat; perquè l’aïlla en noves intempèries, en construccions originals, valentes i trencadores, talment com un cop de cisell damunt la pedra fa aflorar, en ser donats amb precisió, els escaires desconeguts de la matèria.

Els poemes de Verb de continuïtat són, prenent l’accepció més plàstica i compositiva de la paraula, abstractes: primer impacten visualment, amb imatges, amb formes, amb trencaments i contrastos, i després deixen que la lectura fermenti en pensament. Els seus, són poemes que recorren constantment a un codi de formes que l’autor re-visita i depura, talment com féu Miró, per exemple, en el procés de construcció del seu imaginari. Així, el lector trobarà, en el poemari que presentem, la recurrència constant als colors bàsics i als noms dels elements naturals, que l’autor cosifica i aiguabarreja -com ho fa l’aquarel·la- amb la pròpia anatomia per acabar transfigurant-s’hi i creant, entre ell -que som nosaltres-, el món i la paraula, una unitat indivisible. No és possible dir-ho d’una forma més exacta que aquesta: I no és estrany que ja / no trobe la pell / entre jo i el dia. / I no és estrany que la paraula / sobrevisca al cos. Ni, tampoc, d’una forma més bella: Hi ha el trespol, / hi ha l’arena / i el mar al batec / de l’entranya. Ni, finalment, amb paraules més concises i embriagadores que les d’aquest vers: Viure és un bany de saliva en el mar. 

El darrer poemari de Jorge Brotons denota una maduresa vital i creativa que es trasllada, en el decurs de les seves pàgines, en una defensa de la lentitud, en una necessitat de contemplació i en una recerca de la saviesa. Tres objectius que el poeta es proposa sojornar i posseir per acabar habitant, ni que sigui en flaixos momentanis, la plenitud. Fixeu-vos, si no, en aquest poema: Escolte l’alegria / de les meues filles / a la piscina. / El sol intenta una llum / única. / Ara pareixen estar clares / les búsquedes inútils. // Ara és tot. (Plenitud).

Lentitud, contemplació i saviesa no estan, però, renyides, com podria semblar-ho, amb la passió. Ans al contrari, Brotons sap com destil·lar serenitat a partir de la desmesura del desig, i ens ho demostra en escriure que Badar damunt teu / és la mesura / de la meua existència. I sap com canalitzar el plaer quotidià per convertir-lo, en tot de viatges ascendents, en transcendències: Córrer l’alegria. / Córrer el mot. / Córrer la bogeria. / Rodolar la pedra / vella com l’encís. / Eixir disparat i / cremar-se en / el solstici. És aquesta aposta constant pel positivisme, pel seguir buscant alguna certesa cada vegada menys incompleta, el que fa de Verb de continuïtat un llibre estimulant, nodridor i necessari. Un llibre que reivindica l’alegria malgrat Les certeses esgoten / l’horitzó; / no penetren mai / el temps, / l’esmolen i ens deixen. Un llibre que ens torna, tota neta, tota nova, tota polida i flairosa, la paraula. Una obra que ens interpel·la, que ens repta a assignar al bram, a la carn, a l’entranya, al tu i al tot, una bellesa que significa encara res mentre no gosem bastir-la amb paraules.