Brassaï, l’ull de París

9.03.2018

La Fundació Mapfre presenta a la seva seu barcelonina de la Casa Garriga Nogués una extraordinària exposició antològica del gran fotògraf francès Brassaï, una de les figures més destacades de la fotografia europea dels anys d’entreguerres del segle XX.

Vista per sota del Pont Royal cap al Pont de Solférino | Foto: Brassaï 1933 © Estate Brassaï Succession, Paris

No resulta fàcil sintetitzar la carrera de Brassaï, pseudònim de Gyula Halasz, perquè com veurem tenia una personalitat molt polièdrica i al llarg de la seva vida va expressar-la en forma de molt diverses manifestacions artístiques.

Halasz, fill d’un professor de francès, va néixer el 1899 a la població de Brasso a l’antiga Transilvània, que llavors formava part de l’imperi austro-hongarès i que més tard va passar a formar part del territori de  Romania. D’aquí precisament li ve el seu nom artístic Brassaï (que vol dir literalment: de Brasso) i que va adoptar poc després d’arribar a París l’any 1924.

La seva vocació inicial era el dibuix i la pintura  però en els seus primers anys parisencs es va guanyar la vida venent articles periodístics i caricatures a diaris alemanys i hongaresos. Per això va ser el representant parisenc de l’agència fotogràfica alemanya Mauritius Verlag, de la que era l’únic empleat; inicialment subministrava imatges d’altres fotògrafs fins que va passar a fer-les ell mateix.

Eren els anys en què les imatges fotogràfiques varen agafar un gran protagonisme en el món de la premsa i les revistes il·lustrades i esdevingueren un vehicle informatiu de primer nivell.

Però, al marge del seu vessant periodístic, Brassaï portava a dins l’esperit artístic i va començar a fer un tipus de fotografia que anava molt més enllà del simple material documental. L’interessaven temes molt diversos però gairebé sempre estretament lligats a la ciutat de París i la seva gent més popular fins al punt que, anys més tard, el seu amic Henry Miller el va batejar com “l’ull de París”.

Meuca, a prop de la Place d’Italie | Foto: Brassai 1932 © Estate Brassaï Succession, Paris

Molt poc temps després de començar a fotografiar tenia ja un material sobre la nit i els baixos fons de París que va merèixer l’atenció d’un jove editor, Charles Peignot, que el va editar en forma de llibre “Paris de nuit” l’any 1932.  Aquesta publicació el va donar a conèixer i va ser l’inici d’un període, fins a l’ocupació de París pels alemanys, tremendament fructífer i que ens han deixat la millor collita de l’obra de Brassaï, en la qual es concentra l’exposició que comentem.

La 2a Guerra Mundial i l’ocupació de París varen significar una aturada en la carrera fotogràfica de Brassaï perquè, com que no va voler col·laborar amb les forces alemanyes, es va quedar pràcticament sense feina. Va subsistir gràcies al generós encàrrec de Picasso, que li va demanar que fotografiés les seves escultures per a un llibre que va aparèixer després de la guerra.

En acabar la guerra es va casar amb la jove Gilberte-Mercédés Boyer i va començar una nova època professional treballant per grans revistes, sobretot per les nord americanes Harper’s Bazaar i Coronet amb temes de moda i viatges.

Abans d’endinsar-nos en el contingut de l’exposició, que es concentra gairebé exclusivament en la seva producció fotogràfica, m’agradaria esmentar breument aquesta personalitat polifacètica de Brassaï que, sens dubte, també té una traducció en el contingut de la seva trajectòria fotogràfica. Brassaï va dibuixar i, animat per Picasso, va exposar les seves obres; també va fer escultura; va escriure diversos llibres, alguns amb un notable èxit; va construir escenografies per teatre i fins i tot va dirigir una pel·lícula. Finalment, en els darrers anys de la seva vida va viatjar molt fent reportatges per revistes il·lustrades i alhora va donar a conèixer bona part de la seva obra que havia sobreviscut bastant allunyada dels museus i sales d’exposicions.

Brassaï sentia una especial atracció per la nit parisenca i els seus habitants més populars. Veí de Montparnasse visitava cafès, bars, prostíbuls i tenia una estreta relació amb la fauna que en aquells anys habitava el barri. Això li va permetre una intensa aproximació a la seva realitat.

Bal des Quatre Saisons, rue de Lappe | Foto: Brassaï 1932 © Estate Brassaï Succession, Paris

Però, paral·lelament, va mantenir un intens contacte amb bona part de la intel·lectualitat del seu temps a París. Picasso, Gide, Prévert, Henry Miller, Anaïs Nin, Dalí, entre molts d’altres, varen ser amics seus i varen posar per a les seves fotografies. Aquestes relacions el varen fer participar professionalment a la revista Minotaure, una publicació elitista portaveu del moviment surrealista de l’època. Però alhora va publicar molts treballs en Revistes de caire molt més popular com Vu o Voilà.

Brassaï era un tipus amb una personalitat rica i complexa. Com ell mateix va reconèixer en diverses ocasions, el seu cor estava dividit entre molts interessos. Amb les seves paraules: ”Quan om pot tocar diverses tecles, és gairebé una calamitat. Viu en el conflicte dels seus dons, en una mena de guerra civil, amenaçat per la dispersió, carregat de penediment per tot allò que podria haver fet i no ha fet”. Però malgrat aquesta tendència, que el va portar a conrear moltes activitats, va excel·lir especialment en el camp de la fotografia i és sens dubte el que el farà passar a la història de l’art.

Brassaï va ser un capdavanter de les primeres generacions de fotògrafs que varen posar en evidència el valor artístic autònom de la fotografia. Aquest art fins llavors només era considerada com un instrument de reproducció mimètica de la realitat i quan volia dotar-se de contingut artístic imitava les tècniques, els formats i l’estètica de la pintura. Aquest moviment, justament, es va anomenar pictorialisme.

Tot i aquesta capacitat innovadora, des del punt de vista tècnic Brassaï va  ser més aviat conservador i un tant reaci a la incorporació d’equips més moderns. Va començar a disparar amb una Voigtländer de plaques de vidre que fabricava ell mateix. A mitjans dels anys 30 va comprar una Rolleiflex amb rodets de 6×6. I només l’any 1957, amb motiu d’un viatge a Nova York, va adquirir una Leica, la càmera que havia revolucionat el món del reportatge ja des del 1925!  Perquè Brassaï practicava una fotografia reflexiva, reposada, amb poc moviment que no requeria equips propis de la fotografia d’acció.

Com explica el seu nebot i administrador del patrimoni fotogràfic de Brassaï, en les seves primeres etapes, quan disparava les imatges nocturnes dels carrers de Paris, plantava la càmera sobre el trípode, encenia una cigarreta i premia el disparador que mantenia obert fins que havia acabat de fumar…

Brassaï donava poca importància al negatiu i tenia una confiança il·limitada en el procés de revelatge i positivat que dominava i li permetia obtenir el màxim rendiment de les imatges. Era tal la seva convicció, que no va acceptar mai que les seves imatges les positivés ningú més que ell, fins al punt de prohibir l’exhibició de positius que ell no hagués revelat.

Per aquesta raó totes les imatges que veiem a l’exposició són tiratges originals  -“vintage”-, sortits del seu laboratori i estan il·luminats amb baixa llum per tal de preservar-ne la conservació.

Entrant ja en el contingut de l’exposició, hem de dir que ha comptat amb un comissari d’excepció: Peter Galassi, un extraordinari expert que va ser conservador en cap del Departament de Fotografia del MOMA de Nova York, del 1991 al 2011, i amb la col·laboració molt intensa de Philippe Ribeyrolles, nebot de l’autor i administrador del seu fons, que és qui ha aportat la major part de les fotografies que s’exhibeixen.

Peter Galassi i Philippe Ribeyrolles | Foto: J.M.Cortina

Galassi ha aprofundit extraordinàriament en la personalitat i la biografia i l’obra de Brassaï com es posa de manifest en un completíssim estudi de més de seixanta pàgines que ha escrit per al Catàleg de l’Exposició, un llibre que per a mi és tant o més interessant que la mateixa exposició.

La mostra està estructurada en 12 Seccions que ocupen els diferents espais de la Casa Garriga Nogués.

L’exposició s’inicia amb el París de nit que ens ha deixat un seguit d’imatges icòniques que arrenquen amb les del llibre ja esmentat i d’altres que va enregistrar al llarg de la dècada dels trenta. Aquí Brassaï demostra que era el rei de les baixes llums de què extreu un contrast i una lluminositat espectaculars. Com explica el seu nebot, els seus aliats eren la neu, la boira i els fanalers que ajudaven a il·luminar els carrers de la ciutat.

Plaers, agrupa les imatges protagonitzades per petits delinqüents, prostitutes i altres personatges dels baixos fons de París que Brassaï localitzava a sales de ball, bars o fires populars de barri. La naturalitat amb què posen els personatges confirma la seva proximitat amb el fotògraf. És ben curiosa la sèrie d’escenes del prostíbul Chez Suzy on fotografia amb tot detall escenes íntimes de bordell.

Chez Suzy. | Foto: Brassaï 1931-32 © Estate Brassaï Succession, Paris

Són també molt interessants en aquesta secció les fotografies preses en cafès en les que destaca la utilització dels miralls com a element compositiu molt rellevant.

París de dia, posa de manifest que el fotògraf no estava interessat només per la ciutat nocturna i que va captar excel·lents vistes de la ciutat on dominen composicions molt modernes de caràcter geomètric.

Grafits, és una sèrie que s’ha considerat molt representativa del seu treball. Es tracta no de les actuals pintures murals sinó més aviat de dibuixos gravats als murs, composicions entre pintura i escultura que Brassaï localitza a la ciutat. Són imatges que ens transporten al primitivisme, que en aquella època estava tant de moda i que a partir de la descoberta de l’art africà va inspirar bona part de la pintura més rupturista d’aquells anys.

Minotaure, presenta exemplars de la revista de l’editor suís amb què Brassaï va col·laborar regularment des dels seus inicis amb reportatges propis i il·lustrant els escrits d’altres autors com Dalí o André Breton.

Personatges, mostra algunes imatges on les persones ordinàries retratades volen ser elevades en certa manera la categoria de caràcters.

LLocs i Coses, reuneix un conjunt variat de fotografies obtingudes en els seus viatges i, entre elles, dues imatges de la Sagrada Família datades del 1954. S’hi mostra també la foto d’un mirall del bany de l’apartament de Brassaï trencat per l’impacte d’una bala disparada des del carrer per un soldat alemany en la seva retirada de París. Una bala que hagués pogut posar fi a la vida del fotògraf que mirava la marxa des del balcó.

Societat, és el resultat del treball del fotògraf,  no massa conegut, en els refinats ambients de l’alta societat parisenca a la que va tenir accés en diferents ocasions.

Cos de dona, ens presenta uns pocs  dibuixos i escultures i les fotografies en què el nu femení va atraure l’atenció de l’autor en composicions que recorden molt les obres d’altres fotògrafs de l’època, com Man Ray.

Retrats d’artistes, escriptors amics, posa de manifest la sociabilitat de Brassaï i la categoria dels seus amics que posaven davant de la càmera amb una gran naturalitat. A aquest propòsit va escriure: ”Obligar el model a comportar-se com si el fotògraf no hi fos és ben bé fer comèdia. El que és normal és precisament no obviar aquesta presència. El que és natural en aquesta situació és que el model posi honestament”. I cal dir que els resultats obtinguts són excel·lents.

El són,  confirma la inclinació de  Brassaï per la claredat i estabilitat de les seves imatges, amb un estil allunyat de les escenes  en moviment. Per això  l’abundància en la seva obra d’imatges de gent dormint que li permetien retratar-les amb tota calma i llibertat en les més diverses situacions.

Montmartre. | Foto: Brassai 1930-31 © Estate Brassaï Succession, Paris

El carrer, recull imatges obtingudes a diferents indrets lluny dels seus paisatges habituals a causa dels encàrrecs de les Revistes. Entre elles s’inclouen dues fotografies fetes a Barcelona en les que apareix en segon pla la figura de Joan Miró. Aquestes fotografies havien de ser objecte d’un llibre sobre el pintor que mai es va arribar a publicar.

El conjunt de l’obra i la personalitat de Brassaï mereixien aquesta exposició que després de Barcelona viatjarà a la seu de Mapfre a Madrid i més endavant al MOMA de San Francisco.