Borgman assalta el Festival de Sitges’2013

19.10.2013

El realitzador neerlandès Alex van Warmerdam s’ha emportat el premi gros del 46 Festival Internacional de Cinema de Sitges 2013 amb l’estrany i inquietant film  Borgman. 

 

No sabem si ha estat un reconeixement conjectural del jurat, però el cert és que aquest guardó arrodoneix la trajectòria d’un realitzador en la seixantena que s’ha vist homenatjat en el mateix festival amb el premi “La Màquina del temps” i, també, acompanyat d’un oportú cicle paral·lel que se li dedica als cinemes Girona de Barcelona aquests mateixos dies per repassar la seva filmografia.

El títol respon al nom del personatge principal, Camiel Borgman (Jan Bijvoet), una espècie de líder, entre messies crístic i elegant cavaller diabòlic, cap d’un grup secret dedicat a trastocar l’ordre establert. La seva targeta de visita és la compassió o el rebuig que pot desvetllar al presentar-se com a rodamón o pidolaire i demanar que el deixin banyar-se. Una estratègia que li permet tenir accés a les cases de gent rica i així sabotejar-les cautelosament i subtilment des de dins mateix, metàsticament.

La catalogació d’aquest film planteja un problema d’encaix genèric al moure’s en un territori ben relliscós que el fa oscil·lar entre la comèdia de l’astracanada i l’humor de l’absurd, el film de psicòpates i assassins en sèrie de metodologia troiana, la sàtira social “buñueliana” amb humor negre i surrealisme desestabilitzador o les trames diabòliques i satàniques conspiratives.

La pel·lícula arrenca amb una seqüència sorprenent de persecució de Borgman farcida d’imaginació i inaccessible a la comprensió d’un espectador perplex situat en un constant fora de joc.  Des de que Borgman s’endinsa com un molest intrús en la benestant estabilitat d’una família burgesa, se’ns desvetlla una rialla que neix d’un humor de l’estupidesa i el sense sentit però alhora ens sumim en un estat d’atemorida inquietud quan ensumem l’amagat joc sinistre d’un encantador malvat com Borgman.

Ens congratulem amb la pèrfida llavor del mal que germina en aquest film subversiu i alhora ens fascina la personal aproximació del director a l’ambigüitat que desprèn l’atractiva i seductora figuració de la maldat que representa Borgman, i sense haver de recórrer als llocs comuns del gènere de terror i poder burlar els seus límits. La crítica lliçó social del film també és prou manifesta a través d’aquesta maquiavèl·lica destrucció de l’ordre establert en una zona residencial de famílies acomodades de part de l’estrambòtic grup organitzat.

Malauradament, la pel·lícula deixa una molesta sensació fruit d’una excessiva dispersió genèrica que a través de rebrecs, giragonses i rebrots,  ens condueixi a una estèril via morta. La simpatia inicial de la malèvola i dinamitadora proposta d’Alex Van Warmerdam es dilueix fins a quedar en un discret foc d’encenalls. Resta, això sí, moments prou aconseguits de torbadora i malaltissa incomoditat.