Bodas de sangre, el musical

Vist l’entusiasme general per la darrera producció de Bodas de sangre (a la Biblioteca de Catalunya fins al 28 de juliol), inclòs un magnífic article al Núvol, i tenint en compte que l’èxit de l’espectacle farà que es reposi aquest setembre, hem decidit assumir la tasca solitària, lamentable i rutinària d’escriure crítiques en mode aixafaguitarres.

“Creo sinceramente que el teatro no es ni puede ser otra cosa que emoción y poesía, en la palabra, en la acción y en el gesto”, va declarar Lorca el 1933. Els de la companyia La Perla 29 s’han pres sempre molt seriosament aquesta idea, ja des d’aquella Antígona del 2006. El teatre que dirigeix Oriol Broggi cerca obstinadament l’emoció i la poesia, a través d’una posada en escena artesanal i d’acabats aparentment pobres, amb la comunió escènica dels espectadors i la proximitat dels intèrprets, mitjançant una plasticitat gairebé hàptica, on la pàtina de les pedres, la remor de la sorra trepitjada i fins la humitat relativa del lloc són importants. Per ells, cada muntatge dóna peu al repte magnífic d’emprendre el viatge cap al desconegut, cap a una nova “recerca teatral”, que diria Peter Brook. La fi justifica els mitjans, i la fi també és l’aplaudiment del públic: la perla brilla, s’agrada, li agrada agradar, agrada molt a molta gent i exhaureix localitats. Cal celebrar-ho i ho celebrem, i tant.

A Bodas de sangre, i en les altres obres de la trilogia dramàtica de la terra espanyola, Lorca es feia seva la tragèdia grega, situant-la d’una manera natural al paisatge àrid i feréstec de l’Andalusia rural. Així mateix, al seu torn els directors que el posen en escena han de dur les obres de Lorca als seus propis paisatges. El teatre, “la poesía que se levanta del libro y se hace humana”, es diferencia així de la literatura, per aquesta possibilitat infinita de ser informe i poder canviar de forma en cada ocasió. Acceptar el repte del teatre, i més de l’original teatre de Lorca, té molt de mèrit. Vol dir intentar, com feu Marc Chornet a l’Akadèmia, parir una Yerma borda, low-cost, actualitzada -mòbils, botellots, ràdios- i amb moments dosificats de rave i a capella. O fer entrar un cavall de Troia transvestit a la Sala gran del TNC, cobrint el “teatre sota la sorra” de purpurina a El Público d’Àlex Rigola al TNC, el 2015. Broggi ho fa ara posant tota la carn a la graella, amb la força del trident Clara Segura- Nora Navas- Ivan Benet, i Joan Garriga (amb el seu acordió) com a mestre de cerimònies d’un cartell irresistible.

Com s’ha afrontat en aquesta ocasió la tragèdia de Lorca? Duent fins al límit i forçant al màxim la natura dual de l’obra, sobre la que l’autor parlava en citar el seu moment preferit, que era “aquel en que intervienen la Luna y la Muerte, como elementos y símbolos de fatalidad. El realismo que preside hasta ese instante la tragedia se quiebra y desaparece para dar paso a la fantasía poética, donde es natural que yo me encuentre como el pez en el agua”. Broggi i la seva tropa també s’hi troben a gust, en la fantasia poètica. Tant, que semblen impacients per anticipar aquest moment de ruptura, i col·loquen així el primer clímax a l’inici de l’espectacle, quan el trio de músics canta i toca la “Nana del caballo grande” amb un flamenc suau, melancòlic, sublim. Podríem plorar en aquest moment, del bell que és, però és millor que no ho fem, perquè la successió de moments i fons musicals ja no s’aturarà fins al final de l’espectacle, tocant tots els pals de la rumba al country, de Tom Waits a Camarón de la Isla.

En els mots lorquians batega la foscor amb pampallugues (“en los troncos oscuros/ un rumor de claridades”), la sequedat i la tristesa del patiment ancestral i la gravetat tel·lúrica, el combat atàvic entre tradicions i pulsions. És a partir d’aquesta solitud paupèrrima que podria sorgir i perfilar-se millor una forma més rotunda, que deixés entreveure la guspira precisa i preciosa del vers. En canvi, sembla que a vegades el que va passant en aquest espectacle s’instal·la en el confort de la celebració de la poesia, i això té els seus riscs: l’actitud cofoia pot degradar tot surrealisme fins a la figuració, es poden desactivar la tristor i el dolor en assumir la bellesa de la seva representació. I així és, quan es forada tota la part central de l’obra amb un llarg parèntesi d’audiovisuals (la boda a la cortina-pantalla) i amb un popurrí infinit de moments musicals, quan s’abusa de la presència del cavall de carn i ossos (primer amenaçant, després ja exhibicionista). Si bé és cert que cada escena és excelsa, bella i sensible, en el trànsit d’una rere l’altra el perill es torna bucòlic i la sang es va fent com d’orxata. En moments puntuals, el resultat pot arribar a ser tan desconcertant com un concert de Dusminguet a Puertohurraco.

Hi ha aquesta mena de “pànic escènic”, que ha dut a mostrar primer un escenari auster i conformat per les renúncies, la foscor, els retalls i les reduccions, per més tard saturar-lo de músiques, imatges, recursos, animals, fins a intensificar els quadres provant d’afegir capes que cerquen “enriquir” i servir, amb guarnicions, una emocionalitat i una sentimentalitat ja inherents a l’obra. Això pot passar per gosadia artística, però també per desconfiança en la capacitat de l’espectador o, pitjor, per por a un perill potencial del text. Quin seria aquest perill? Ni idea, però en altres espectacles recents havíem vist la transformació i tergiversació d’emocions, situacions, personatges i idees a través de la irreverència i la desgana, o de l’excés i la caricatura, com va ser el cas de l’Ivànov d’Àlex Rigola (abril d’enguany al Lliure) o del Roberto Zucco de Julio Manrique (al Teatre Romea el 2013). I cal, tot això? I si cal, on és que ens du? Tot i que a les Bodas de sangre de La Perla presos individualment tots els recursos són brillants, curiosament entre aquest grapat de moments els elements que destaquen i corprenen en el conjunt són aquells d’una teatralitat més directa i senzilla: la llarga capa vermella de la mort-pidolaire, les cadires i taules arrossegades sobre la sorra, les projeccions de núvols verdosos en moviment sobre el terra, el joc subtil de lliscaments entre personatges de les intèrprets, els gestos garratibats de mà i rostre de la Segura, la mirada de “punyal de plata” de l’Ivan Benet, la “nana” suau cantada pel trio, la lluita/abraçada i la desaparició en la foscor dels amants fugitius… Guau, són bons!

Els de La Perla han convidat Lorca a la seva festa, i l’han acabat emborratxant amb tot de licors casolans. Màgics amb la lleugeresa nostàlgica d’Eduardo de Filippo, insuperables amb l’ambició transcendental de Wajdi Mouawad o amb grans epopeies orientals, podríem preguntar-nos si a l’hora de fer-se seu l’imaginari de Lorca no s’han excedit en el desplegament de registres, en l’ús i l’abús del repertori variadíssim, de la paleta excelsa, del bagatge que sens dubte tenen, i han acabat decorant i pintant de colors un cortijo que més aviat necessitava la runa i la teranyina, els gemecs i la claustrofòbia, el clarobscur barroc o goyesc. L’aparició de la bellesa pura i simple de la paraula amb la seva força autònoma, prenyada d’imatges artificioses i assilvestrades, perquè les paraules de Lorca són belles i exuberants, però també estranyes i exactes, i requereixen marge, certa amplitud, un lloc on deflagrar amb l’ona expansiva. Per fer un viatge sense tants viaranys ni recessos fins a “el sitio/ donde tiembla enmarañada/ la oscura raíz del grito”, segurament hauria estat bé fer menys filigranes de cara a l’obrador i menys concessions de cara a la galeria. Menys música i menys hípica, menys ànsia de bellesa i menys tendresa, menys solemnitat.