Bodas de sangre. Apunts i cançons de Joan Garriga

20.02.2018

Sempre he tingut un gran respecte i admiració per Joan Garriga. Sempre m’ha fet l’efecte que al capdavant de La Troba Kung-Fú ha potenciat la música popular fent ballar a la gent amb coneixement de causa. Mentre els grups de moda s’han entestat a fer de la rumba, dels ritmes jamaicans i de la “ballaruca” un espectacle buit per a masses embogides, Garriga ha traçat un treball sòlid, coherent i fidel a les músiques que han format el seu llenguatge. No obstant això, també penso que la seva faceta de cantant de “ball” ha amagat el seu enorme talent amb l’acordió diatònic i els seus grans dots fora de l’encasellament de la música de festa.

El cavall i Joan Garriga en una escena de ‘Bodas de sangre’. © Bito Cels

Ara he descobert un nou Garriga, fidel a la seva manera de fer, però del tot sorprenent. S’acaba d’editar un llibre amb un cd que porta per títol Bodas de Sangre. Apunts i cançons de Joan Garriga sobre textos de Federico García Lorca i entre parèntesis: A partir del muntatge de La Perla 29. Interpreto que Garriga ha fet la música de la versió de Bodas de Sangre que ha realitzat el grup capitanejat per Oriol Broggi. A primera vista té molt bona pinta. A més, hi ha un factor que fa que les expectatives siguin altes, ja que l’ha editat Godall (els de Godall ja em van sorprendre l’any passat amb l’imprescindible Sacrilegis, de Víctor Bocanegra).

Per ser franc, haig de dir que no he vist el muntatge de Bodas de Sangre de La Perla 29, per tant m’enfronto a aquest llibre i cd sense cap referència. El llibre parteix del muntatge de La Perla per, a poc a poc, anar descobrint el treball que ha dut a terme Garriga per fer la banda sonora d’aquesta versió de Bodas de Sangre. Un pot resseguir els petits resums i notes del treball compositiu del músic, l’univers que se li desplegava a l’hora d’encarar la composició de cada tema, els ritmes utilitzats, petits pentagrames musicals, lletres i dibuixos. Totes aquestes notes són del seu puny i lletra.

Destaquen els dibuixos inspirats en el món de Federico García Lorca, un Lorca mirat amb els ulls de Garriga. També em criden l’atenció les calaveres, les siluetes, els paisatges, els retrats del mateix Federico, però també de Tomás Pavón, Diego del Gastor o La Argentinita. Els retrats estan fets amb un traç difuminat, agrisat, gairebé desenfocat. Les calaveres, al contrari, amb un traç viu, net, negre com el carbó. Els esquelets i les figures més negres et porten a Mèxic, a la festa de la mort i de la tragèdia. De fet, quan escoltem el disc, Mèxic hi és molt present. El cd conté ni més ni menys que 19 cançons, la majoria sobre lletres del mateix Lorca, però amb sorpreses de Tom Waits i “El Chabo”. Garriga musica gairebé tots els temes i en té l’autoria en exclusivitat en set dels talls.

Enfrontar-se a musicar un muntatge sobre Lorca ha de ser molt complicat, sobretot perquè és molt fàcil acabar encasellat en el flamenc. De fet, la majoria de muntatges que han anat més enllà de l’obra pelada, els més coneguts, han tingut com a teló de fons el flamenc, les bates de cua, el ball i el tablao. Sortir d’aquest patró, el més còmode i a la vegada el més efectista, és arriscat i et pot portar al ridícul o a allunyar-te del món de Lorca. Tanmateix, treure’l conservant-ne i respectant-ne les arrels pot ser molt interessant.

Amb aquestes premisses em disposo a escoltar el cd. El primer que em crida l’atenció és el bon treball que han realitzat a l’hora d’integrar els diàlegs i textos de part de l’obra amb el desenvolupament de les cançons, creant un cd que va més enllà de les cançons i de la simple reproducció dels diàlegs i textos de l’obra.

A la música que ha creat Joan Garriga hi podem trobar l’arrel i el regust del món andalús i el flamenc, però de manera subtil, deixant pas a altres músiques i estils que l’emmascaren. La primera influència més evident és La leyenda del tiempo de Camarón de la Isla. Es nota que Garriga ha mamat aquest disc. Hi ha un petit homenatge en la cançó “Window’s grove/La leyenda del tiempo”, on el músic acaba el tema cantant la tornada mítica que feia Camarón amb el text de Lorca i els arranjaments de Ricardo Pachón. Garriga incorpora uns girs amb l’acordió que engrandeixen la interpretació. No obstant això, on trobo tota la petjada de Camarón de la Isla és a Nana 1 i Nana 2, dos temes molt inspirats en la Nana del caballo grande que cantava Camarón. Garriga l’agafa i la transforma donant-li un aire personal, amb una solemnitat i tristesa que ens evoca el cop de martell a l’enclusa o el gir de la premsa al molí en els “cantes de trilla”.

Nora Navas i Clara Segura en un assaig obert de ‘Bodas de sangre’. © Bito Cels

A cada estrofa que recita incorpora en forma de tornada el lament que feia Camarón al final de la Nana del caballo grande. Garriga agafa el lament, el reharmonitza i l’adapta al final de cada estrofa en una roda que se’t clava a dins i que resulta molt potent i profund.

On es veu el veritable treball que ha fet el músic, a l’hora de musicar l’obra de Lorca, és als talls onze i dotze, o el que és el mateix, a “Interludio de la huida” i a “Galope”. L’autor comença partint de manera subtil amb la guitarra, que insinua una siguiriya, per després passar a música de frontera, un rock a cavall entre els Estats Units i Mèxic, a ritme del rock ‘surenyo’ de ZZ Top gronxat per un regust molt mexicà. De fet, el veritable encert en el treball que ha dut a terme Garriga ha estat situar tota aquesta música, la major part de la qual forma el disc, en l’òrbita de la tradició mexicana, la dels mariatxis, el “corrido”, la ranxera, l’inconfusible so de la trompeta a l’estil de l’escola mexicana, els cants en grup i el guapango, per citar-ne alguns.

Aquest estil tan mexicà portat a la frontera, al mestissatge amb altres músiques, amb un toc molt personal, dóna un resultat sorprenent i m’atreviria a dir que excel·lent. Aquest Lorca a través de Joan Garriga ens obre a noves lectures, noves maneres, allunyant-se de tòpics, però a la vegada apropiant-se d’ells en la construcció d’unes músiques brillants.