Blanche Dubois o la necessitat de sentir-se estimat

26.01.2016

Les Antonietes han estrenat a la Sala Muntaner la seva última creació: la versió, actual i directa, d’Un tramvia anomenat desig, de Tennessee Williams, l’incombustible clàssic contemporani nord-americà que desgrana el triangle format per les germanes Blanche i Stella Dubois i el marit d’aquesta, el ja mític Stanley Kowalski. Fins al 21 de febrer a la cartellera.

Les Antonietes fan Un tramvia animenta desig a la Sala Muntaner Foto David Tarrason

Les Antonietes fan Un tramvia animenta desig a la Sala Muntaner Foto David Tarrason

El desig és un sentiment primari. Hi has viatjat mai? Frase contundent i sense lloc a interpretacions que una germana li etziba a l’altra i que podria resumir a la perfecció les intencions d’aquest clàssic de la dramatúrgia nord-americana, que molts recorden per la cèlebre pel·lícula del 1951 d’Elia Kazan (protagonitzada per Marlon Brando i Vivien Leigh), però que Les Antonietes, capitanejades per Oriol Tarrasón (que assumeix novament aquí la direcció d’aquesta peça), prescindint de la versió cinematogràfica, han preferit adaptar-la literalment i subratllar el punt de vista del, per mi, el personatge més feble de tots: la terriblement sola i necessitada d’afecte Blanche Dubois.

Aquesta dona (Annabel Castan), una vídua tradicional i arnada, amb ínfules de gran dama aristocràtica i imaginaris pretendents rics que la ronden, es presenta sense avisar i amb la maleta feta, a casa de la seva germana Stella (Mireia Illamola), la seva antítesi, a Nova Orleans, a un sud deprimit (que Williams coneixia tan bé) i a una casa tan petita i tronada en què el pas dels tramvies fa trontollar les parets del menjador. La seva arribada, però, lluny de ser plàcida, farà trontollar també la quotidianitat de la Stella i del seu marit, el violent i primitiu Stanley Kowalski (Jorge Albuerne), un home d’origen polonès a qui no li tremola el pols a l’hora de pegar la seva dona embarassada, violar la seva cunyada, i beure pels descosits com a fórmula d’evasió. De passada, la visita també sacsejarà la pròpia Blanche, a qui les circumstàncies desemmascararan i posaran en evidència el seu tèrbol passat, la seva no menys fingida ingenuïtat i, sobretot, la seva immensa fragilitat i solitud. Una dona trencada i insatisfeta, que reclama i suplica amor per tots els porus de la pell. Aquest amor –efímer- li arriba de la mà de Mitch, un home senzill i honest, amic i company de feina de Kowalski, interpretat per Pepo Blasco.

“No hi ha persones bones ni dolentes. Algunes són una mica millors o una mica pitjors, però totes es mouen més per error que per malícia”, deia Tennessee Williams per explicar i justificar la conducta humana. Un tramvia anomenat desig, segons Oriol Tarrasón, planteja si de debò tot allò diferent ha de ser rebutjat, si de debò tot allò que no comprenem està equivocat i si de debò la bogeria està tant lluny de la raó. “Les diferències socials, la marginació a què la nostra societat excloent sotmet algú que gosa ser diferent, la necessitat de sentir-se estimat o la lluita per la supervivència són algunes de les claus al voltant de les quals gira la posada en escena d’aquesta obra”, rebla.

És Tennessee Williams Blanche Dubois? No en va, Williams fa que la seva pròpia realitat esquitxi i defineixi els seus personatges: éssers solitaris, turmentats, reprimits, incompresos, ànimes els somnis i desitjos de les quals no tenen cabuda al món que els ha tocat viure. Potser tots dos busquen aquell milionari ric que els rebrà a l’embarcador amb el seu iot, com a trampolí per salpar cap a una realitat menys penosa i alliberadora que els permeti ser ells mateixos sense haver d’anar amb antifaços i caretes per amagar el seu autèntic jo. Blanche es refugia en un món imaginari paral·lel, que l’allita i li dóna seguretat. La violència de Kowalski la bufeteja i la fa despertar de la seva zona de confort. És l’agressió del món real, la societat hostil que la rebutja per ser diferent. La seva germana Stella, malgrat que se l’estima, no fa res. Pot acudir al seu socors, però resta impassible: és l’altra part de la societat, aquella silenciosa que prefereix mirar cap a una altra banda abans de plantar cara i rebre. Aquella societat que tot i ser conscient d’una injustícia opta per romandre quieta en tant que malesa no li afecta, no fos cas que despertés el monstre i el botxí l’assenyalés amb el dit i la convertís en víctima col·lateral per haver gosat aixecar la veu. Mitch pot ser el salvador, l’únic que s’arrisca i consola l’indefens, que s’hi acosta per acaronar-lo, però que a última hora es retira perquè implicar-s’hi massa fa basarda i té conseqüències. El resultat és la condemna de la dolça, culta, educada i somniadora Blanche, el seu estigma. Una Blanche sola davant les adversitats, amb l’autoestima dinamitada i emocionalment destruïda.

Les Antonietes, després de l’èxit dels seus últims espectacles, Vània i Stockmann, han decidit apostar encertadament per aquesta reinterpretació d’un tramvia avui més contemporani que mai, que encaixa a la perfecció en aquesta Europa desangelada i establerta en una crisi moral, que ha perdut el nord i pul·lula amb la brúixola espatllada, incapaç de resoldre els seus propis conflictes i amb una vena als ulls als que existeixen a les portes de les seves fronteres. “La mort va plantar la tenda al jardí de casa”, li comenta també una germana a l’altra, només arrancar l’obra. Podríem començar l’inventari amb el drama dels refugiats, però podríem continuar amb un ventall tristament demolidor que hauríem d’interrompre per manca d’espai.