Blanca Llum Vidal. La nit no fuig

23.02.2019

La poeta barcelonina Blanca Llum Vidal (1986) està en plena i intensa activitat literària. En pocs mesos ha publicat dos poemaris: Amor a la brega (Pagès editors, 2018) i Un amor que no és ú (Ultramarinos, 2018). Per si això no fos poca cosa, s’ha encarregat de l’edició dels Contes de Víctor Català (Club Editor, 2018) i de la tria de textos de Maria Aurèlia Capmany en el volum Amenaça de sedició (Ara llibres, 2018).

Blanca Llum Vidal. | Foto: Pep Herrero

Un aiguabarreig d’escriptura i lectura que s’interpel·la a la recíproca. Filòloga i traductora, ha participat en diverses antologies com ara Pedra foguera –antologia jove dels països catalans–, Allò de dintre –homenatge poètic a Joan Ponç– i a Màscares i reclams –vint dones poetes interpreten Montserrat Abelló–. Ha publicat, a més dels dos ja esmentats, mitja dotzena de poemaris on cada un d’ells avança per un camí ascendent com La cabra que hi havia, Nosaltres i tu i Homes i ocells. Falta, però, afegir el pertorbador Punyetera flor (LaBreu Edicions, 2014) on llegim poemes que especulen sobre les relacions amoroses i el replantejament vital que aquestes impliquen. A la Blanca Llum li agraden les flors punyeteres, aquelles que es troba pel camí i que la persuadeixen pels racons més ocults de l’art amatòria. Un cop de realitat que fuig d’afectacions gratuïtes.

Amor a la brega, títol extret d’un conte de Víctor Català, és amb tota seguretat, i no només per ser el darrer, el poemari que consolida una veu molt potent. I ho afirmo perquè està escrit amb molt de matís i fermesa, amb fogosa exaltació i calculada simetria. Blanca Llum articula idees i sensacions amb multitud de registres expressius amb els quals no experimenta sinó que engendra, confegint una poesia calidoscòpica d’indefugible magnetisme. La lectura atenta dels seus versos ens mena a descobrir que, malgrat la veu monologada de tot poeta, la seva paraula propicia un debat que ens interpel·la. Deliberació que neix, entre altres motius, d’encarar pols oposats, «la guerra d’endins i la pau cap enfora».

La poesia de Blanca Llum Vidal fondeja, com abella recelosa de sa mel, en la tensió constant entre el cor i el cap i en l’amor que està per construir partint de «l’amor d’amor que et ve del néixer». Configura constel·lacions de possibilitats per anar més enllà de la seva experiència, perquè creu que a l’amor s’hi arriba quan un intenta trencar els límits o quan mira més enllà amb «els ulls fonent-se lluny». Amor rebel que es projecta a cada vers, conscient que en tota manifestació amorosa hi ha pèrdues i guanys però mai derrotes, hi ha ecos de naufragis ofegats en la melodia del càntic d’amor. Com bé diu Sebastià Perelló en l’epíleg de Punyetera flor, «l’amor participa de l’esperit inconformista que suen els versos».

Poesia el·líptica que compta amb dos focus distants però indestriables que pivoten entre la confidència emotiva i la reflexió més pregona. Qüestiona amb insistència els intersticis de l’amor en qualsevol de les seves amplituds i, alhora, es farceix de sensibilitat crítica envers l’entorn social, «l’atac d’amor: la rosa encesa». Des d’un focus o des d’un altre, a Blanca Llum Vidal, igual que a Mercè Rodoreda, li tempta la veritat de mala manera. Totes dues ens ofereixen una mirada radical i discrepant del present, «sigues destral, però amb insurgència».

Malgrat l’evident empremta de molts referents i el pòsit d’innombrables lectures des de Víctor Català, M. Aurèlia Campmany, Celan, Rodoreda, M. M. Marçal…, fins a altres icones vivents, Blanca Llum Vidal es recrea en la tradició oral més nostrada i en el lèxic familiar. Advoca per una lectura sense traves que permeti a la paraula, a cavall d’una simfonia d’anàfores i al·literacions, formular noves perspectives. Es val d’un estil fluid i alhora tens, descarnat i directe amb el qual singularitza una de les seves majors virtuts: la música contundent. Esgrimeix jocs mètrics com a repte, ara una sextina, ara uns poemes-represa que s’emmirallen en Palau i Fabre. Una veu molt destra que cus a la perfecció versos com a peces d’orfebreria, sense cap coma sobrera ni adjectiu gratuït. Poesia bregosa, combativa, que sacseja al lector quan il·lumina el més essencial. Donat per entès que, tal com va dir Walter Benjamin, «l’essencial en un poema no és la comunicació ni el seu missatge».

Poesia per pensar, fruir i sortir-ne transformat per les «ganivetades de llum».