Una Lolita aigualida

18.01.2013

Blackbird és el títol enigmàtic d’una obra que es representa fins al 10 de febrer al Lliure de Gràcia, escrita per l’escocès David Harrower (1966), traduïda per Júlia Ibarz, dirigida per Lluís Pasqual i interpretada per Jordi Bosch i Bea Segura.

Jordi Bosch i Bea Segura a Blackbird | Foto Teatre Lliure

Durant gairebé una hora i mitja assistim al diàleg violent i convuls de dos personatges que es retroben després d’una llarga separació i rememoren una història d’amor que van tenir quinze anys enrere, quan ella en tenia 12 i ell 40. Hi ha un cosa que no s’explica en cap moment: per què Blackbird? Probablement, perquè així es diu una balada dels Beatles (per cert, Paul McCartney la va escriure precisament a Escòcia) i Harrower hi està molt aficionat, com demostra una altra obra, Presence, que parla de la residència del mític grup al Star Club de Hamburg al final de la seva trajectòria. Una traducció literal de la primera estrofa de la cançó seria: «Merla que cantes en la negra nit, agafa les teves ales trencades i aprèn a volar tota la vida; només esperaves aquest moment per aixecar el vol.» Aquesta merla d’ales trencades és la noia que necessita parlar una vegada més amb el seu antic amant per posar punt i final a la seva relació i continuar vivint.

Podria semblar una versió modernitzada de la novel·la més famosa de Nabókov, però no ho és ni de bon tros. Quan llegim Lolita, només amb una descripció lírica dels pèls als braços fins de la noia, daurats pel sol d’estiu, i de l’esgarrifança que produeixen a Humbert Humbert, en tenim prou per veure’ls tan clarament com si els tinguéssim davant i creure’ns tot el que està passant a dintre seu. En canvi, veient Blackbird, per més que cridin els actors, per més cops de puny que donin, no arribem a veure realment els personatges, ni a sentir el mateix que senten ells. Potser els sentiríem millor si no cridessin tant; potser ens creuríem més la seva història si tingués algun detall característic, particular, inconfusible, com l’obsessió de Humbert per aquells pèls daurats. Però a l’obra de Harrower li falta personalitat, li falta poesia. És per això que fins i tot en un moment especialment dolorós del diàleg, quan de cop i volta s’apaguen els llums i el personatge masculí surt de l’escenari a veure què passa i deixa la noia sola, i teòricament hi hauria d’haver suspens, hauríem de dubtar si s’escaparà o no, i desitjar, pel bé de la noia, que reaparegui tot seguit, el que desitgem en realitat és que no torni, perquè si ho fa, haurem de tornar a negar-los a tots dos, lamentablement, el crèdit i la simpatia.

Podeu descarregar-vos el dossier de premsa del Teatre Lliure aquí.