Birnam de Víctor Sunyol, o els mugrons de William Shakespeare

12.03.2015

LaBreu publica la tercera edició de Birnam de Víctor Sunyol, una obra sorprenent que ens ajuda a penetrar una de les poètiques més imprescindibles d’un dels autors catalans més importants. Aquest dijous 12 de març es presenta a l’Ateneu Barcelonès (19h). 

Victor Sunyol

Víctor Sunyol

 

Després de lluitar amb uns versos extrems dins llibres que exploren la condició desèrtica, i frustrant, de tota llengua (artefacte incapaç de comunicar altra cosa que el seu propi procés de comunicació), Víctor Sunyol aconsegueix trobar un fil conductor a través de la seva travessia en el desert. William Shakespeare és un oasi que permet, a l’autor de Vic, exposar les seves idees amb més força que mai, però també amb una intensitat poques vegades vista en una obra que combrega, en el seu interior, poesia, narrativa, assaig i teatre. I moltes coses més. Possiblement ens trobem davant del que es coneix com una obra mestra contemporània, que enceta nous camins i que ens ajuda a delimitar una obra literària apassionant.

Maleït Shakespeare! Fill de puta, que bo que eres, malparit. I tant!

Però… Però no es pot fer. No. No es pot. No l’hauríem de fer, no l’hauríem de representar. Hauria d’estar prohibit. No, no el podem llegir. No es pot llegir… Hi ha alguna cosa que no fem bé, alguna cosa que no està bé. No sé què és, però no. No el podem representar. És impossible. Aquí falla alguna cosa. Llegir-lo al sofà, encara. Llegir-lo, potser sí que es pot llegir, però fer-lo…

Algun savi ens ho hauria d’explicar; però aquests savis no ho deuen ser gaire, perquè mai no es fan la pregunta d’abans de la pregunta. Mai no…

Cada vegada que ens el posem a la boca li estem fent mal. Per més bé que es digui, per bé que s’interpreti; ni que fos en anglès, ni que fos el millor actor del món dels mons… Seria igual. Encara que fos ell mateix, Shakespeare en persona. No el podem dir. No l’hauríem de dir. Està molt bé, però no el podem tocar. Potser per això, perquè està tan bé, no el podem tocar. (…) És tan bo que posar-se’l a la boca és rebaixar-lo, és falsejar-lo. Tens el text a dins, preciós. I el veus, tot allà, a la teva memòria, verge, perfecte. I quan et surt, quan el dius, és una caricatura ridícula. El rebaixem. Per bo que sigui l’actor. Ningú no ho pot fer. Ja no és cosa de com es digui; és que no es pot dir. L’estem traint.

Es tracta d’un dels fragments més memorables d’aquest Birnam, de Víctor Sunyol, possiblement un dels moments més emocionants.

Hi ha hagut debat per intentar entendre quin és el gènere que Víctor Sunyol fa servir per tal de parlar d’aquest personatge que tant s’assembla a ell i a les seves obsessions quasi malaltisses. Possiblement aquest gest de multiplicació ens ajuda a entendre que la importància no és la catalogació, la categoria o l’etiqueta, simplement el que cal és deixar-se emportar pel magma continu, absorbent, d’aquesta veu que ens crida i ens convida a un banquet podrit, però banquet en el fons.

Sunyol demostra que el seu mestratge es pot aplicar a qualsevol terreny. De fet, qui pensi que Sunyol sols sap fer “versos rars”, com cactus o diamants, s’equivoca. La reeixida publicació del recent Escriptura creativa (Recursos i estratègies) a Eumo Editorial és un esdeveniment que hem de tenir en compte. Aquest manual impactant, de primer ordre, ens permet entendre que aquest autor no sols domina cada petit detall de l’escriptura com a eina, sinó que ens ofereix magnífics exemples a través d’una intel·ligència intuïtiva però també fonda. De coneixement de causa. Aquesta obra hauria de ser de capçalera per a qualsevol docent, sobretot aquells dedicats a ensenyar els carrerons i els viaranys més profitosos de la creació literària.

Sunyol coneix la tècnica, i els secrets, de l’escriptura, però el que ell vol, en realitat, és anar més enllà, donar-li la volta, per això la seva obra és tan radical, perquè vol inaugurar noves vies, esperances possibles: desitja reactivar el llenguatge des d’una altra perspectiva, una altra manera, des de la seva destrucció immediata. Birnam, així com també Quest (Llibres del segle, 2013) o De ser només (Cafè central, 2014) o els seus altres volums, és l’exposició salvatge d’aquesta voluntat.

Per on començar? Quina és la primera pregunta? Quin és el naixement que proposa Birnam? Un actor, ja vell, consagrat, especialitzat en representar papers shakespearians però també d’altres autors com Samuel Beckett, cansat, ha de sortir a escenari per interpretar un paper dins Macbeth. Quan falten pocs minuts perquè la seva presència sigui necessària, una sèrie de dubtes i preguntes fan que esclati un monòleg-riu on tot es qüestiona fins al moll de l’os, fins al moll del moll del misteri i del secret.

Aquí no només es parla de teatre, això és bàsicament una excusa, el pinyol que fa que tot comenci i comenci a arbrar-se, sinó que es comenta absolutament tot: referents literaris, cinema, filosofia, llenguatge, vida, ètica… El que semblaria una cosa ja vista o avorrida, quantes vegades no ens hem vist enfront d’un actor dubtant?, acaba erigint-se com un espectacle immens, tan gran com l’autor anglès que serveix d’ham perquè el discurs, ple de dubtes, s’enceti com una magrana. De fet, la broma utilitzada darrerament pels editors d’aquest Birnam (Marc Romera, Ester Andorrà, Ignasi Pàmies) és que Birnam arriba al mateix temps que Birdman, la darrera pel·lícula d’Alejandro González Iñárritu, guardonada amb múltiples premis, entre ells els òscars a millor guió original, millor pel·lícula i millor director. No és casual, certament. Si Sunyol utilitza Shakespeare per parlar del dubte, Iñárritu i el seu equip fan servir Raymond Carver per fer una crítica mordaç al món de l’espectacle. Hi ha un rerefons de semblança, sí, però els resultats són molt diferents. Ara bé, la coincidència no deixa de ser graciosa, tant per la sonoritat del títol, com pel moment d’aparició.

El que és important de veres és que, potser sense voler-ho, Víctor Sunyol acaba fent un William Shakespeare. Ell tot sol. El resultat és sorprenent, imprevisible, explosiu, magnètic i hipnòtic. Sí, hi ha una grandiositat aquí dins. Allà on altres haguessin fracassat, Sunyol es demostra com un narrador, un pensador i un dramaturg de qualitat indiscutible. De rellevància a partir d’ara cabdal. I, a més a més, Birnam es va estrenar com a espectacle dins de la darrera edició del Festival Shakespeare, amb una interpretació magistral de l’actor Lluís Soler, que li va donar una vida tan bèstia que sols podem desitjar que el xou es torni a representar, cosa que passarà a partir de la propera tardor.

Com ho aconsegueix Víctor Sunyol? L’univers literari de William Shakespeare és una font que mai no deixa de sorprendre ni de donar de mamar, com si fos una insaciable mamella histèrica capaç encara de nodrir i sadollar-nos. Jorge Luis Borges o T.S.Eliot no es podrien entendre sense ell, ben igual que recentment l’hem pogut tornar a tenir entre nosaltres gràcies als deliciosos poemes d’inspiració bàrdica que Marin Sorescu li dedica, i que hem pogut llegir gràcies a la traducció de Xavier Montoliu i Corina Oproae. Per entre els dies, aquesta antologia poètica apareguda a Lleonard Muntaner Editor, i que va merèixer el Premi Cavall Verd a la millor traducció de l’any 2013, conté aquest enorme poema titulat “Shakespeare”:

Shakespeare va crear el món en set dies.

El primer dia va fer el cel, les muntanyes i els abismes de l’ànima.
El segon dia va fer els rius, els mars, els oceans
i els altres sentiments –
i els va donar a Hamlet, a Juli Cèsar, a Antoni, a Cleòpatra i a Ofèlia,
a Otel·lo i a altres,
perquè se’n fessin amos, ells i els seus descendents,
pels segles dels segles.
El tercer dia va reunir tots els homes
i els va ensenyar els gustos:
el gust de la felicitat, de l’amor, de la desesperació,
el gust de la gelosia, de la glòria, i així
fins que s’acabaren tots.

Aleshores van arribar uns individus que havien fet tard.
El creador els va acaronar amb compassió
i els va dir que no els quedava més remei que fer-se
crítics literaris
per negar-li l’obra.
El quart i el cinquè dia els va reservar al riure.
Va deixar anar els pallassos
per fer tombarelles
i va deixar que reis, emperadors
i altres infeliços s’hi divertissin.
El sisè dia va resoldre uns problemes administratius:
va planejar una tempesta
i va ensenyar al rei Lear
com s’havia de dur corona de palla.
Quedaven encara alguns residus de la creació del món
i va crear Ricard III.
El setè dia va mirar si li quedava res per fer.
Els directors de teatre ja havien omplert la terra amb cartells,
i Shakespeare va pensar que després de bregar tant,
ell també es mereixeria veure un espectacle.
Però abans que res, esgotat com estava,
se’n va anar a morir una estona.

Víctor Sunyol

Víctor Sunyol

És innegable que William Shakespeare no només ha il·luminat aquests autors fins ara esmentats, i tants altres, sinó que ha ajudat a proporcionar personatges essencials que després els ideòlegs de les teories feministes, postcolonials i fins i tot queer han utilitzat per tal d’il·lustrar les seves tesis. Tot i que Harold Bloom no tingui cap problema en titllar-los de moviments integradors de “l’escola del ressentiment”, seria impossible pensar en obres de Sarah Kane, Elfriede Jelinek o Herta Müller sense el protagonisme incandescent d’éssers com l’Ofèlia de Hamlet o el Calibà i la Miranda de The Tempest. De fet, la mítica frase de Miranda, just al final de l’obra, és la que dóna títol al Brave New World d’Aldous Huxley, una frase llegendària pel que té de comicitat, d’ironia, o sigui, de mala llet davant la contemplació d’un espectacle abominable capaç de ser confós amb la meravella d’un món extraordinari. Calibà és el protagonista del poemari El gos geomètric, que Agustí Bartra va escriure com a cant orat, de màxima liricitat, una oda exaltada al fet de ser lliures enmig d’un paisatge viu, epilèptic.

L’operació de Sunyol, doncs, és fer servir William Shakespeare com una bocada de llet dins d’un pastís o dins qualsevol altre plat suculent. El famós i immortal bard no és cap altra cosa que un ingredient que fa quallar les obsessions sunyolianes. Si llegir un poemari de Sunyol sempre és una experiència brutal, d’anar davall d’un sol violent hores i hores sense ombra, doncs Shakespeare li serveix d’ombrel·la, o sigui, un oasi en el desert, com hem comentat abans. Però desert en el fons. Tal com diu el crític Jordi Marrugat al seu volum Aspectes de la poesia catalana de la postmodernitat (Publicacions de l’Abadia de Montserrat, 2013), dins del capítol dedicat a Víctor Sunyol: A partir de la desintegració de discursos d’altri, de citacions disperses d’altres escriptors, el poeta busca un discurs (…); pretén trencar la superfície del món, els discursos culturals que el formen, per veure’n la profunditat. Però en fer-ho crea un nou discurs, un nou mirall de la realitat, una nova presó estancada al marge (…) Aquest nou discurs, si bé conté la seva pròpia profunditat, el seu propi camí de comprensió i de coneixement del món, ha de ser, al seu torn, posat entre parèntesis i desintegrat (Jordi Marrugat, pàgina 458).

No és casual, doncs, que Birnam estigui farcit de parèntesis, d’el·lipsis, de silencis, d’espais blancs, semblen buits, però estan plens de sentits que el lector ha d’afegir per concloure la configuració de nous sentits. Sunyol agafa Shakespeare i aconsegueix desintegrar Shakespeare però també Sunyol. Es tracta d’un sacrifici voluntari, una immolació. La devastació de l’heroi per aconseguir el tresor últim, però l’heroi no serà el beneficiari, sinó el fruit del seu propi gest. Serp que es mossega la cua. Com un peix dins del rostoll, Sunyol segrega un enfilall d’imatges trencadores però també destructores: D’aquí la tragèdia i la paradoxa: per esberlar el discurs cal construir-ne un (Jordi Marrugat, pàgina 459).

D’aquesta manera, Víctor Sunyol és capaç d’encarar William Shakespeare amb directors de cinema com Roman Polanski o Andrei Tarkovski, després el refrega contra Alejandra Pizarnik o contra Feliu Formosa, al costat de Safo i Faulkner, Antoni Clapés i Angelopoulos, Sagarra i Oliva i Ferraté però també Hofmannsthal. I Nelly Sachs i Nathalie Bittoun. Handke. Ausiàs March. Sònia Moll. L’operació és com una orgia. Plena de soroll i de fúria. I Shakespeare sempre, com un pare fecundador, però al mateix temps com un Urà devorant els fills que vénen a darrere: ajuda a parir, però després devora, per culpa de la seva magnanimitat. Possiblement gràcies a això, aquesta carn de text ens arriba no com un monyó, sinó com un cos en expansió constant, eruga engolidora però proporcionadora de noves vides d’ultramort. Sunyol entén aquest acte com una necessitat caníbal: destruir per crear i tornar a destruir en un cercle infinit, ple d’interrogants afamats, que mai no deixa de perpertuar-se. I per això la lluita avança i continua, amb la necessitat de mai no parar.

Per tot això, i més, Birnam és un miracle. Una obra sincera, emotiva, inclement. Fa pensar, emociona. Ens permet endinsar-nos no només dins d’una oda d’amor a l’art i a la vida de viure, presència total, hora absoluta, sinó que també s’erigeix com un monument nascut de mà d’un autor incommensurable, immens, subtil però sacsejador. Birnam ens postra en un interrogatori a vida o mort on el cadàver final no és el nostre, sinó el del pensament. I si el títol de Birnam neix del nom del bosc que camina, senyal de la fi de Macbeth, cada tronc pensamental de l’escriptor que aquí ens ocupa és també presagi de la nostra fi, però també una visió on allò inanimat cobra vida, i cada lletra avança cap a nosaltres per violentar-nos i aniquilar-nos en un procés de lectura que reclama la nostra atenció, però sobretot la nostra passió. Víctor Sunyol torna a demostrar que és prodigiós, i ara més gent que mai podrà saber-ho i entendre-ho de primera mà.

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

1 Comentaris
  1. Ell. Segurament, un actor. Segurament encara. Segurament encara un actor. Potser encara no sap que segurament encara. Ara ell -potser encara actor-, ara ell -l´actor- es mira al mirall del camerino per començar a veure-hi Duncan. Sempre ho ha fet de la mateixa manera, cercar aquell dins el mirall i trobar-l´hi. Duncan: “Qui és aquest que sagna?”: el rei que vol saber. Duncan: “no hi ha cap artque ens permeti de veure, en el rostre d´un home, com és la seva ment: el qui mira, i fa, i creu; i per això dubta. …

    Inici de BIRNAM, Víctor Sunyol