Biografia de l’art d’esperar

9.03.2018

Feia temps que no llegia un llibre tan bell i intel·ligent, un llibre que interpel·la el lector i l’obliga a interrogar-se. A escoltar-se. Parlo del llibre Temps regalat. Un assaig sobre l’espera d’Andrea Köhler (Angle Editorial. Traducció de Joan Ferrarons). L’autora fa anar la seva reflexió a diferents nivells i aquí l’estructura assoleix, tot i que de forma gairebé imperceptible pel lector, una concisió i una claredat expositiva que fa que la seva prosa llisqui i flueixi entre l’erudició que es fon amb el text, la reflexió de fons i, ben sovint, tocada per la brillantor d’una prosa poètica que a estones esclata: il·lumina però no encega.

Foto: Jay Wen

El que es planteja en aquest llibre breu, clar i polit de faramalla discursiva que no s’entreté amb excursos -cosa d’agrair fins a no dir- és una paradoxa. Quina? Aquesta: ¿com pot ser que en una època on s’ha alliberat tant de temps (aparentment), en canvi sigui més escàs que mai? Ja d’un bon inici, Köhler planteja el tema de fons: l’espera és estimar la paradoxa. A partir d’aquí el text es desenvolupa en una alternança d’experiències en primera persona tot i que no cal entendre-les com el “jo” de l’autora. Köhler els anomena “entreactes“. Són uns textos breus que esquitxen el text principal on pren volada la reflexió i s’acaba de perfilar i agafar forma el que enuncia. Són moments, situacions i llocs comuns a tots els humans o que en algun moment o altre de l’existència ens hem trobat. Tots ells estan definits per l’espera que és una forma de retrobar-se amb el temps. A mesura que el text es descabdella, alhora dibuixa el que en podríem dir una mena de biografia genèrica de l’espècie i que va des del naixement fins a la mort. En aquest sentit, la vida també pot ser interpretada com un interval d’espera, una pausa, entre dos punts que desconeixem: d’on venim i cap a on anem. I aquí papà Freud treu el nas. I ben encertadament que ho fa l’autora.

En un text que es presenta sota el gènere de l'”assaig”, la càrrega erudita sempre és un perill en el sentit que pot engavanyar el text i enfosquir la comprensió del tema que es vol exposar i desbrossar alhora. No és el cas. Més encara quan l’autora es deixa anar per una prosa que sovint, per no dir que gairebé sempre, té més de literària que no pas d’assagística o de pensament filosòfic en un sentit estrictament acadèmic. El que resulta interessant de l’aportació erudita no sempre fàcil de manejar en un text d’aquestes característiques, no és tant el qui -que déu n’hi do, també-, com el què i el com. És a dir, com s’incorpora al fil de les mateixes reflexions de l’autora, com de la funció que se li dóna. Quan Köhler incorpora al text el que n’han dit, des de la filosofia o les ciències socials fins a la literatura i la religió, no ho fa pas amb la intenció de refermar la seva opinió amb un altre d’autoritat, sinó que busca entrar en contacte i establir un diàleg.

Hi ha un apartat revelador del treball que ens proposa l’autora. És quan Köhler porta el tema de què tracta sobre el diccionari. En l’etimologia i l’ús de les paraules ja queda registrada, també, l’actitud que prenem davant el que, en cada moment, significa l’espera. A mesura que el text descabdella el sentit de l’espera en cadascuna de les situacions viscudes, el que sura davant els ulls del lector d’aquesta obra, és una biografia de l’espera en la qual el lector es reconeixerà per un motiu o altre. El que l’autora ens ofereix és una biografia i, més exactament, una biografia de l’acte d’esperar. Nogensmenys que la biografia d’això que ara ens posa tan nerviosos: sigui a les sales d’espera de l’administració, dels ambulatoris, dels aeroports. És clar que d’esperes o de situacions d’espera, n’hi ha de moltes classes. Hi ha l’espera de la persona estimada, d’una carta o un correu electrònic (interessant la distinció que en fa i els efectes que se’n deriven), les vacances, el Nadal, la migdiada i el son, la nit, la fotografia de quan era revelada a la cubeta comparada amb la digital, la lentitud -aquí la figura de Handke es fa indispensable- i la gansoneria -també aquí l’etimologia es fa indispensable.

En tots aquests casos el sentit i la percepció de l’espera, la seva naturalesa, apareixen sota una llum nova. Aquestes pauses d’inacció que ara ens semblen pèrdues de temps i noses, són justament el temps regalat ben lluny del time is money equivalent del nostre “el temps és or”. En una època que tants esforços ha esmerçat per suprimir el temps resulta que, quan el retrobem en forma d’espera, no sols ens causa estupefacció, sinó que se’ns torna insuportable. Aquest llibre té alguna cosa d’aprenentatge i reeducació dels sentits, les percepcions i les expectatives. No se’l perdin. No li facin fàstics a les pauses i assaboreixin-lo. En gaudiran.

Etiquetes: