Biel Mesquida. Un bon magreig a la vida

Biel Mesquida compon i munta un clima, una atmosfera, una mirada i una forma a Trèmolo, el mareig brillant provocat per les boires blavisses d’un horitzó de mar i de cel que li entren –i ens penetren– per les neurones i converteixen els cervells en camps de confusions. Cervelltremolem a tot drap, vivint aquest Trèmolo, escoltant com en Biel ens el recita a cau d’orella. Amb els ulls plens de llum, glatim mentre ens refina els sentiments i la ment. Som dins un rodatge universal que avança en espiral, en cerimonial, on predomina l’expressió i l’intercanvi (breu) d’emocions (fondes) –un cop hem retrobat la gràcia d’un instant. L’OLNI ets tu, Biel Mesquida, aquest objecte literari no identificat, viu, seductor, bategant. Rar i deliciós, sempre l’altre com el desconegut. “Veure la claror entre una uretra i un recte no predisposa el nadó a la cultura de la bellesa”. El dolor i el desig no són més que un parell de guants.

Trèmolo parla dels detonadors emocionals, de les escenografies carnals, de l’ús i abús de les “hòsties químiques” (orfidal, tranquimazín, prozac, melleril, zoplicone), amb molts de farbalans, molts de fulards i en canvi, essencial i directa com una transfusió. Convida als espectadors a reflexionar lluny de clixés estantissos. Sabeu aquesta sismografia interior que ens sacseja? Això retrata Trèmolo, un tornar a les coses primigènies, un diàleg entre el Tu i el Jo que s’hi reflecteix, un gust per l’asimetria. “Només la memòria pot donar sentit a aquesta massa informe on he de pouar cadascuna de les fetes, de les fites”. Anar al moll de l’os, gratant, esquinçant, fendint fins a detectar tot allò que resta obscur fins al punt de no poder ser evocat amb cap mecanisme ordinari. Biel Mesquida, l’OLNI de les lletres catalanes i de part de l’estranger. La literatura no pot recollir allò que la vida ha esqueixat. Mesquida esquematitza en cada conte tot el seu univers, ple de flors rodoredianes i d’embulls dostoievskians, ple de sinestèsies proustianes i d’esperança kafkiana. L’economia dels mitjans i l’eficàcia dels efectes: “Només vaig dir quequejant que s’assemblava molt a la meva germana. Ah! Tens una germana? Sí, acaba de morir. I allà es va produir alguna cosa”.

Els personatges –les persones– d’en Biel viuen com si romanguessin darrere el vidre d’una peixera, porten per dedins un remolí de sensacions contradictòries, com caixes de ressonància on hi batega la veritat, se senten sols com un puput dins un claper, mediten a les barres dels bars a la mala hora de la nit, fan servir els baixos a voler, boixen com puputs damunt matalassos de cli i tenen la llengua esmolada sense aturall. La mirada mesquidiana no és la d’uns ulls “enfonyats d’un verd alga que no tenen gaire brillantor”, sinó la dels ulls del tacte, de la pell, del magreig a la vida. Homenatjar el visible gràcies a la mirada, la música, tot al mateix pla. Sen-si-tiu, com els millors profilàctics i fu-ga-ci-tat, com a única garantia de fixació.

Enfrontar-se, simultàniament, a un dilema infernal: oblidar per viure o viure lluitant contra l’oblit? Imposar un ordre dins el caos de la memòria amb la solució única, l’escriptura progressiva que ajuda a bastir móns. Reviure el passat biogràfic és sempre inventar dins un magma confús. El llenguatge com la lent que augmenta els petits detalls de l’escorxador de la vida quotidiana, les zones d’ombra de la conducta humanoide, l’estrangerisme de nosaltres mateixos: “M’ha pegat una plorera forta i me l’he beguda”. Pit i collons. Trèmolo és un eco estètic que intensifica totes les sensacions en aquest present de titamolls, lloccomuners i panxacontents. Biel Mesquida ho resensibilitza tot: per començar, fa enravenar la llengua enfonsant-se en el sistema nerviós. Fer-la bategar, com batega un cor o un penis.

Mesquida escriu mentides que semblen veritats. Crea resurreccions petites i potents per dignificar aquest món que navega a la deriva cap a la catàstrofe. Desfila amb coherència amb la Natura i fa la revolució social per arribar a un comunisme llibertari naturista. La natura del cos, organisme viu a imatge i semblança del cosmos: “Però sent per davall de la meva pell, per la vagina, pel pàncrees, pels pulmons, per la melsa, pels ronyons, pel fetge, pels budells, per totes les carns que bateguen, per la sang, que en Bartomeu m’engana”. Sent la incandescència de la passió i ens la inocula. Unes notes de la gola d’un ocell basten perquè reviscolem. El maquillatge sonor.

Trèmolo és una master class de seducció. El lector està com entre parèntesis, quasi quatre-centes pàgines flipant i sentint a parts iguals, perquè fàcilment reacciona en veure que cada paraula que llegeix fixa el contorn d’allò que tremola. I això passa perquè abans d’escriure, en Biel deixa que les frases trobin la seva forma sonora. Les frases, que no supleixen la vida, permeten exhibir allò que no es viu i descriure la bellesa que veuen els humans: “Veure la bellesa on la mirada convencional no la descobreix, desenvolupar la imaginació i les facultats de recepció i d’encanteri”. Emoció, agitació, convulsió. Anècdotes aparentment poc crucials amb paraules ben escollides. Quants móns esbucats portem dins la sang?

La vida dels personatges de Trèmolo és del color de la tardor i perfumada de llunyanies. Es troben dins i fora del temps, perden el sentit de les proporcions. A la vora del temps, en la fugida del temps, en la fi del temps. Volen comprendre què els passa i no poden. Conformada a partir de fragilitats, Biel Mesquida ens pinta la condició humana entre el mormol i la confidència, entre les renúncies i els excessos. I ho sap fer des del punt de vista de l’escriptor nat que és, però també des de l’òptica del biòleg, del lingüista, de l’erotòleg, del filòsof, del poeta, de l’artista i del pensador (a “Tocar mare” hi ha un fragment imperdible sobre l’apassionant món de les cèl·lules mare i a “Sempre el cervell”, la psique és continent, univers i el vertader òrgan sexual dels humans). No hi ha veritats absolutes, sinó fragments d’un jo polièdric, escindit i múltiple. Màscares, mascarades, ulls blaulilosos, vertigen i al·lucinacions d’origen orgànic. La suor, les llàgrimes i la tinta són líquids amorosos: Trèmolo és la fotografia de la tristor dolça i salada i química de tots i cadascun dels jos que juguen a salvar aquesta bestiola anomenada ésser humà.