Montserrat Roig. Una vida

4.08.2016

En l’estela del recordatori dels 25 anys de la mort de Montserrat Roig, s’acaba de publicar Amb uns altres ulls. La biografia de Montserrat Roig (Roca Editorial). La seva autora, la filòloga i escriptora Betsabé Garcia (Barcelona, 1975), l’ha escrita amb competència tan acadèmica com literària. Per escriure una bona biografia, una biografia de referència, no només es necessiten recursos d’àmplia preparació intel·lectual sinó també creatius. Al capdavall, una biografia és un relat.

Betsabé Garcia | © Pilar Aymerich

Betsabé Garcia | © Pilar Aymerich

 

L’obra és d’envergadura, hi ha molt de treball d’investigació, i fet a consciència. Conté materials inèdits de primer ordre, ja que per escriure-la l’autora ha comptat per una banda amb fonts orals com les entrevistes als amics entranyables de Roig, Pilar Aymerich i Josep M. Benet i Jornet, entre d’altres. Inestimable ha estat també la col.laboració del fill gran de Montserrat Roig, Roger Sempere. En segon lloc, ha comptat amb documentació procedent de l’arxiu personal i familiar de l’escriptora. La biografia, escrita originàriament en castellà, ha estat traduïda per Jordi Vidal.

Per salvar una possible monotonia en un relat que podria haver resultat molt ple de dades, Betsabé Garcia ha escrit aquesta biografia fent salts en el temps cronològic. Dóna dinamisme i color al relat. A aquest dinamisme i color hi ajuda també el fet d’incloure passatges del contes i novel.les de Montserrat Roig (en els quals observem semblances en l’experiència de l’autora i la seva posterior fabulació literària) i altres escrits com les cartes adreçades a la família, però sobretot les cartes adreçades als amics, en les quals l’escriptora s’esplaia amb més llibertat.

Diu Montserrat Roig que a la gent li interessa la vida de la gent. I així és de forma ben majoritària. Els llibres d’idees costen més d’empassar. És per aquest motiu que els personatges de les novel.les han de ser versemblants, no de paper. Així, en la biografia també hi hem de veure el biografiat com si fos un personatge perquè en certa manera ho és. Tots som els personatges principals de la novel.la que és la nostra vida. Un dels capítols importants d’una vida és el de la mort i les seves circumstàncies, que mai no són banals, ans al contrari, per dures i tristes que siguin, o per això mateix. La mort és un fet transcendent, és el fet que clou no només una obra sinó també una trajectòria humana, sobretot quan vida i obra estan tan estretament lligades com en el cas de Montserrat Roig, una escriptora que de cap manera volia ser una escriptora de cap de setmana, sinó una escriptora professional.

És per aquesta raó que en la lectura d’aquesta biografia he trobat a faltar el relat de la seva malaltia i la seva mort. S’hi passa tan de puntetes que sembla que se’n va anar d’un dia per l’altre i sense relleu en els seus dies. I no va ser així. Sense fer-ne cap melodrama, no cal ni en aquest cas ni en cap altre, és evident que la malaltia i la proximitat de la mort ens transforma com a persones, ens afua la sensibilitat i gairebé sempre ens fa més conscients dels valors essencials de la vida, així com la seva percepció, el seu batec, es fa més profund. La malaltia no és un episodi insignificant en la vida, sovint és mestre de vida. Es pot comprendre, però, i crec que aquesta és la lectura, el pudor de la família. Però cal entendre que una biografia és una biografia en la qual tots els capítols han de tenir veu.

He llegit amb molt d’interès, personal i intel.lectual, aquesta biografia de Montserrat Roig, nascuda l’any 1946 i morta tan prematurament l’any 1991. Una escriptora de la generació dels 70. A ella, però, no li agradava gens la classificació dels escriptors per generacions, i així ho va manifestar a Guillem-Jordi Graells i Oriol Pi de Cabanyes, els quals van entrevistar-la per incloure-la a la seva antologia d’escriptors de la generació dels 70. Havia guanyat, amb solvència, el premi Víctor Català amb el recull de contes Molta roba i poc sabó… i tan neta com la volen (Selecta, 1971). Montserrat Roig creia que només hi havia dues classes d’escriptors: els bons i els dolents (és clar que a una i altra banda hi ha gradacions). Ella, exigent com era, va lluitar per ser una escriptora de les bones, i aquesta aspiració i lluita per aconseguir-ho és el fil d’or que travessa tota la seva biografia. Sens dubte per ser una bona escriptora s’ha de tenir talent, aquesta és la base. Però després hi ha el treball, i perseverança en el treball, i una actitud autodidacta militant per créixer com a persona per créixer com a escriptora.

Jo crec que no hi ha fórmules per escriure i que ningú no pot aconsellar l’altre com ho ha de fer. Una mateixa ho va descobrint. I amb les pròpies dificultats, amb els propis errors i, sobretot, amb el dubte constant de saber si tens o no tens talent. Després, a poc a poc, saps el que vols. I apostes per escriure bé, diu Montserrat Roig a M. Aurèlia Capmany en una conversa que van mantenir l’any 1991, l’any de la mort de totes dues, per cert. Des de la seva dilatada experiència, Montserrat Roig podia afirmar que ‘no hi ha fórmules per escriure’. El que sí que hi ha són miralls, com per exemple el mirall M. Aurèlia Capmany o el mirall Mercè Rodoreda. Com es veu en la seva biografia, Montserrat Roig va llegir molt i amb profit. Els bons autors són bons models d’escriptura. I la bona escriptura té el poder d’incitar a escriure a aquell o aquella que en té vocació. El talent, el treball i el fet d’anar trobant la pròpia veu, el propi estil, fan la resta.

Recordo perfectament el dia que va morir Montserrat Roig, el 10 de novembre de 1991. Just acabava de saber la notícia quan en el moment de creuar l’avinguda Diagonal em vaig tòrcer el turmell. Em vaig tòrcer el turmell perquè hi havia algun sot o un desnivell en l’asfalt, o perquè anava distreta, pensant en aquella mort? Vaig sentir-la profundament. L’última vegada que havia vist l’escriptora de la qual a mesura que els anava publicant, anava llegint els seus llibres, va ser en un dels actes organitzats en la IV Fira Internacional del Llibre Feminista, el juny de 1990. Ja estava malalta, però va complir amb el seu compromís. També en aquella ocasió, com recordo i com reporta Betsabé Garcia en la biografia de Montserrat Roig, va haver de contestar aquella pregunta que hem de patir, encara en alguns fòrums, els qui escrivim en català, i que després d’haver dit i repetit que la llengua catalana té una llarga tradició literària a la qual ens volem afegir, l’escriptora va acabar afirmant: perquè em dóna la gana.

Com he dit, Roig no creia en les generacions literàries. Però com es posa de manifest en aquest relat biogràfic, Roig és una escriptora que, tant en la seva vida com en la seva obra, ‘representa’ una generació que és també la meva, any amunt, any avall. Montserrat Roig va trencar tants dels motlles que estrenyien el cos i l’ànima de les dones de la nostra època. Amb el seu esperit indomable, va agafar les regnes de la seva vida, va ser una viatgera incansable, va ser una escriptora professional, cosmopolita, lluitadora, activista, d’idees progressistes i feministes, i tan crítica com encantadora, perquè ho era. Montserrat Roig va ser una escriptora catalana amb projecció internacional, i ja en vida la seva obra s’estudiava a les universitats, d’aquí i de fora. Roig va posar dempeus l’escriptora, així, amb totes les lletres, enfront de la dona que escriu.

Montserrat Roig

Montserrat Roig

La seva obra, abundant tot i la seva joventut, va començar a escriure molt jove, es va diversificar més enllà d’escriure ficció. Montserrat Roig va ser una periodista formidable, tant en les seves entrevistes (escrites, o per ràdio i televisió) com en els seus articles, per als quals es preparava hores i hores, com no pot ser d’una altra manera si es considera l’escriptura d’articles com a part d’una obra literària. I si la seva novel.lística és de nivell, reconeguda i traduïda a tantes llengües, no ho és menys la seva narrativa en el camp de l’assaig. Va excel.lir en aquell projecte monumental que va ser Els catalans en els camps nazis, continuat amb L’agulla daurada i Digues que m’estimes encara que sigui mentida, aquest darrer llibre publicat l’any 1991, i la lectura del qual, i que els lectors em permetin l’expansió, va provocar l’escriptura d’una llarga carta de trenta pàgines a l’escriptora morta, però no pas en el meu imaginari. En aquell moment, amb un premi amb cara i ulls a la butxaca, ja havia decidit que l’escriptura formaria part indestriable de la meva vida.

Ho he dit abans: l’escriptura de qualitat que transparenta un pensament de fons incita a escriure. Aquest convit que prové del fulgor d’aquesta escriptura és bo, molt bo. I és així com es van lligant les generacions d’escriptors, més enllà de la seva contemporaneïtat. Tot i que, sempre, en els autors, sorgeixi la pregunta: T’ha agradat?, què t’ha semblat?, ja sigui que el lectors hagin llegit un conte, una novel.la, un article, un text assagístic o hagin vist una obra de teatre. I és que l’escriptura necessita del tu com el pa que menja. En l’obra de Montserrat Roig, i en el relat d’aquesta biografia de Betsabé Garcia es ratifica, hi ha una presència constant d’aquest altre, el mirall perfecte on veure la humanitat en les seves diverses, seductores i estimables cares. La literatura sempre intenta atrapar-ne la llum, perquè quedi.