Bertolt Brecht amb fil musical

5.02.2019

Nit d’estrena al TNC. Doble retorn, a la Sala Gran del teatre nacional, tant d’Oriol Broggi com de Bertolt Brecht. Des d’El cercle de guix caucasià, estrenada el 2008, ni Brecht ni Broggi havien tornat a posar els peus sobre la sala enorme del temple bofillià. Clara Segura protagonitza La bona persona de Sezuan, una coproducció del TNC i La Perla 29, que farà les delícies dels amants del teatre del director barceloní. Avís per a navegants: l’espectacle ofereix, pel mateix preu, un concert del músic Joan Garriga.

Una escena de ‘La bona persona de Sezuan’, de Bertolt Brecht. © David Ruano – TNC

A l’inici de La bona persona de Sezuan, sembla com si Oriol Broggi s’hagués inspirat, a parts iguals, en les desfilades de personatges sobre ciclorama il·luminat dels muntatges de Robert Wilson i en alguns fragments d’Els Jocs Florals de Canprosa. Tarima de fusta, barra de focus que puja, moviment, acció. “Com puc ser bona si tot és tan car?”, es pregunta Xen Te. El text de Brecht, tot i tenir més de setanta anys, segueix sent una paràbola (innocent i antiquada, si es vol) sobre les dificultats que troba la bondat per fer-se camí en un món ple de persones aprofitades i sense escrúpols. Al cap de pocs minuts de començar, Clara Segura presenta i demana un aplaudiment per a la banda: Joan Garriga, Rambo (Francisco Batista), Marià Roch i Madjid Fahem. És un acte de justícia, evidentment, però poc s’espera l’espectador el pes que tindrà la música en aquest muntatge. M’explico. Tal com Ivan Alcázar ja insinuava en la seva crítica de Bodas de sangre, el musical, el protagonisme que tindrà la música en aquest muntatge és, segons la meva opinió, un pèl desproporcionat. A les primeres escenes l’acompanyament musical és gairebé constant, gairebé com un fil musical per sota de les paraules, cosa que no beneficia massa ni a la música ni al text. De la mateixa manera, Broggi decideix inserir cançons en algunes escenes determinades, i si bé funciona en algunes de molt concretes (la del casament, per exemple, amb Clara de Ramon cantant el Lied vom achten Elefanten de Paul Dessau), en d’altres suposa una aturada forçosa de l’acció. Moments musicals que, amb aires de folk o de reggae, de Bob Dylan o de Clavell morenet, no aporten massa res a l’acció i serveixen, bàsicament, per allargar l’espectacle.

Aquesta és una funció coral, com el text de Brecht, on destaca una Clara Segura que posa tota la carn a la graella en el doble paper de Xen Te i Xui Ta. La innocència de la bona persona Xen Te (un xic infantilitzada) combina a la perfecció amb la maldat del cosí imaginari Xui Ta, emblema del capitalisme més salvatge. Amb la simplicitat d’un vestit de ratlles, unes ulleres de sol i el cabell tirat enrere, Segura aconsegueix crear un personatge molt convincent, amb tocs d’humor i ironia. Joan Carreras interpreta l’aviador Sun amb seguretat i gràcia, acompanyat d’una mare estupenda (Míriam Alamany), i Toni Gomila és un aiguader encantador, que troba el punt just de faula en la seva interpretació. També cal destacar el doble paper de Mercè Pons (gran caracterització com a propietària Mi Tzu) i un còmic i eficient Jordi Figueras com a senyor Xu Fu. La traducció de Feliu Formosa dringa de meravella (amb la inclusió d’alguns botifarrons del tot innecessaris) i és a la interpretació de tot el repartiment on aquest muntatge troba més encerts.

Clara Segura caracteritzada com a Xui Ta a ‘La bona persona de Sezuan’. © David Ruano – TNC

El que em convenç menys de La bona persona de Sezuan és l’espai escènic, dissenyat per Josep Iglesias i el mateix Oriol Broggi, visualment poc estimulant i escènicament força pla (exceptuant l’escena de l’estanc ple de gom a gom). Pel que fa al vestuari, coordinat per Annita Ribera, es percep cert reaprofitament i reciclatge del fons del TNC i de La Perla 29, sense que el resultat final acabi de tenir una coherència estètica. Encara no he entès per què Albert Prat sembla un bobby de Londres, la veritat. Finalment, buscava al programa de mà qui havia fet el moviment o coreografia de l’espectacle, i trobo que no hi figura cap nom. Això queda molt clar quan Broggi fa ballar els actors com si fossin titelles (molt Primera història d’Esther) i a l’escena de la fàbrica (molt Tiempos modernos, com ens expliquen les projeccions). Creiem que la presència d’un director de moviment, que hagués muntat senzilles coreografies per a aquestes escenes, hauria beneficiat enormement el muntatge. Si a Els Jocs Florals de Canprosa el moviment estava dirigit per Montse Colomé i a Afanys d’amor perduts ho està per Roberto G. Alonso, no entenem per què en aquest cas el TNC ha prescindit de la figura d’un coreògraf.

“Passen d’estrangular-te a acariciar-te”. “Fer bones accions vol dir la ruïna”. Aquestes i tantes altres (fantàstiques) màximes de Brecht acaben quedant una mica difuminades sota tant ornament musical i escènic. El didactisme de l’autor alemany és naïf, sí, però l’opció de Broggi d’emfasitzar (encara més) el to de conte de La bona persona de Sezuan acaba dotant l’espectacle de cert aire d’espectacle infantil. Així i tot, tant Clara Segura com tota la companyia defensen el muntatge amb dents i ungles. I el públic, almenys el dia de l’estrena, aplaudeix amb ganes. Els amants del teatre conreat per La Perla 29 trobaran en aquest muntatge l’esperit de la nau gòtica de la Biblioteca de Catalunya traslladat a la Sala Enorme del TNC. Ara bé, aquells a qui no els agradi la música de Joan Garriga (de Dusminguet a La Troba Kung-Fú) que s’abstinguin de veure l’espectacle. Els amants del teatre de Broggi i de la música de Garriga estan d’enhorabona: espectacle i concert pel mateix preu. Dos en un.